El llenguatge franquista per a demonitzar Can Peguera

És curiós com la Història es configura amb reguitzells de tòpics mitjançant un desconeixement absolut dels detalls. Per desgràcia, la nostra època va plena d’indigència mental i això, com és comprensible, no ajuda gaire per anar envers allò petit, quan en realitat la millor forma per a comprendre és abraçar allò marginat del relat, en aquest cas molt condicionat en la seva explicació per un llenguatge molt determinat.

Dins de les mancances del segle també figura el desinterès absolut, amb tota probabilitat interessat, pel lèxic en que es transmeten les coses. Sense anar molt lluny al Procés tot fou llenguatge i no era pas cap novetat malgrat la mania dels seus creadors, cofois per vendre haver inventat un món que existeix des de fa mil·lennis.

Els precedents són una mica arreu, també a les diferents fases del Franquisme. Des que tinc ús de raó sempre em fixo en un monòlit a la vora del Poble Espanyol de Montjuic. La placa del monument, ignorada per gairebé tots els passejants, lloa la feina dels productors per a enllestir el recinte.

Els productors, per si encara s’ho pregunten, són els obrers. Aquests devien ser purgats com tots els partidaris de la Segona República, anihilada després del primer d’abril de 1939, el dia del famós cautivo y desarmado.

Dit això, avui ens submergirem a Can Peguera, les Cases Barates d’Horta per a la premsa de la Dictadura i els primers anys de la Democràcia, durant el primer decenni de la postguerra.

Les imatges que tenim de la caiguda de Barcelona sempre són cèntriques. Veiem a soldats ufans per rambla Catalunya i a joves oportunistes pujats a vehicles militars al bell mig de passeig de Gràcia, a pocs metres de plaça de Catalunya, on es feu la missa marcial per a expiar a la nostra ciutat de tots els pecats comesos durant el conflicte. Després arribarien d’altres mitjançant tortures a qualsevol comissaria, detencions arbitràries i afusellaments durant tretze anys, fins al Congrés Eucarístic, al Camp de la Bota, l’actual Fòrum de les Cultures.

I les perifèries? A elles hi niava el dimoni perquè aquests nuclis pobres de solemnitat no podien, ni tan sols es contemplava, contemporitzar amb els guanyadors, els quals des d’un primer moment apostaren per a expandir la seva idea nacionalcatólica amb tots els mitjans a la seva disposició.

Pel 1939 els marges tenien interès des d’una doble perspectiva. La primera encara es contagiava de l’esperit de José Antonio i ponderava certes polítiques socials que, des de la vivenda, pretenien millorar les dels seus antecessors. Per això no és pas estrany que el 27 de setembre d’aquell mateix any acudís al nostre espai protagonista José María Poblador, el delegat provincial de l’Auxilio Social. Anà a Can Peguera per a remeiar la misèria als nuclis encara denominats obrers, les paraules triguen a esvair-se, més perjudicats des de la seva llunyania.

La presència d’aquests funcionaris en aquestes zones degué ser, tanmateix, una forma d’observar com millorar la construcció de vivendes pels més desfavorits. Durant la primeríssima postguerra Franco prengué nota d’allò realitzat per la Segona República en aquest sentit. Les plaques republicanes supervivents de la Llei Salmón de 1935 no es van treure perquè el mateix dictador aprovà aquesta iniciativa passada, fins al punt que la majoria es col·locaren durant la dècada dels quaranta, quan s’acabaren els immobles planificats just abans del fatídic 18 de juliol. A Can Peguera s’edificaren cent-setze cases de seixanta metres quadrats el 1947, a les que seguí un bloc amb trenta-una vivendes més l’any següent, gairebé enganxat a l’església, d’aires lleugerament mexicans.

De les plaques podríem passar a tot aquest llarg cant del cigne de nous polígons com el de la Urbanització Meridiana, el darrer de finques baixes i un ordre de jardí anglès. Després, davant l’onada migratòria combinada amb el desnonar de mica en mica les idees de José Antonio i la mancança de fons, els acabats anirien envers camins bastant menys polits.

L’altre estímul social pels nous amos de la ciutat, ben recolzats per una burgesia encantada de finançar-los, era la religió. Tot allò perifèric ensumava a ateisme. Pels republicans era mal anarquista i immigrant, mentre que per aquell Feixisme a l’espanyola dels quaranta la clau era evangelitzar.

El 13 de desembre de 1940 es celebrà la primera comunió per a un ingent grup de nens del centre escolar Ramiro de Maeztu, nom que reemplaçava el vell Ramon Albó per exigències del guió. A la cerimònia seguiren una solemne missa eucarística com a preludi d’una tarda de jocs, definida pels cronistes com vetllada recreativa, en sintonia amb els procediments de la Missió Obrera, molt popular durant aquelles dates. El març de 1941 els seus components s’abalançaren sobre els territoris més desesperats de Barcelona per a esmenar, recordin la transcendència del llenguatge, la seva misèria moral i espiritual, pel que es veu absent allà on hi havia diners, no així a les cases barates d’Horta, Can Tunis o els barris de Collblanc o la Trinitat, qualificats de llos extrems, gairebé com els seus habitants, aquest era el concepte a transmetre, no pertanyessin a la civilització.

D’altra banda hi havia un altre factor a considerar durant aquells anys. Si al quinquenni democràtic dels anys trenta s’havien efectuat persecucions sistemàtiques contra els residents aquestes no anaven a ser menys durant la dècada dels quaranta, sobretot als seus inicis, quan l’aplicació de la Llei de Responsabilitats Polítiques ambicionà convertir Espanya en un camp de concentració a l’aire lliure o a les seves depauperades presons. Metges i altres individus de la comunitat de Can Peguera es veieren reclamats des dels diaris de l’oficialitat, ben poc eficients, doncs si un llegia que es cercava a Felipe Lipe o al professor només podia prorrompre en sonores rialles davant tanta poca traça des de les altures.

Dins d’aquestes tries lingüístiques per a entendre la vida en un instant concret de la Història hi ha un altre element: la quantitat de noticies. A Can Peguera foren poques, si bé molt significatives. El 1943 les noies de les parròquies del futur Nou Barris hagueren de desplaçar-se fins a l’opulent carrer de Ganduxer per a rebre exercicis espirituals, signe inequívoc de com la seva formació era errònia. Podien canviar els règims, però ells sempre serien indesitjables.