“La guerra no és solament possible perquè unes persones assassines la decideixin sinó també perquè milions de persones no hi fan res i permeten que passi”, em va dir una vegada Antoni Soler, veterà pacifista i escriptor. En realitat, es necessitaria la protesta activa dels milions de persones de tot el món que estan en contra de la guerra d’extermini que Israel ha endegat contra els palestins i els que els donen suport, per aconseguir la pau. No hi haurà pau sense pressió ciutadana.
Des de 1947, Israel no ha atès les resolucions de Nacions Unides condemnant les seves accions contra els palestins, ha incomplert acords internacionals, ha estat fent la vida impossible als palestins de Gaza i Cisjordània de manera cruel i constant, però mai no ha rebut cap càstig. Ni de la Unió Europea, que ha pagat la reconstrucció de les destrosses israelianes, ni dels Estats Units.
Des dels atemptats de Hamàs, 7 d’octubre del 2023, Israel ha violat els drets humans i les lleis internacionals en la seva invasió de Gaza. Ha matat a més de quaranta mil persones, la majoria dones i criatures, i cada dia en tortura dos milions fent-les anar d’un lloc a l’altra sense refugi, ni aigua, ni menjar, ni res. I el 60% dels edificis de Gaza destruïts, a canvi de petits èxits contra Hamàs i en la recuperació dels hostatges. Parlem d’un genocidi fet amb la impunitat més absoluta.
Donat que ningú ha fet res en contra seu, els dirigents israelians continuen ara la seva campanya d’extermini cap al Líban, un estat sobirà que ja ha envaït diverses vegades. La intenció és fer callar els únics defensors actius dels palestins, les milícies de Hezbollah, a força de matar la ciutadania que no hi té res a veure.
Els dirigents de l’estat jueu no tenen cap intenció de negociar i arribar a un alto el foc. Si Israel hagués volgut la pau no hauria assassinat a Ismail Hamiya, el dirigent de Hamàs que s’asseia a l’altra banda de la taula de negociacions. Als dirigents israelians no els importa incendiar la regió perquè tot val per intentar d’instal·lar-hi la seva hegemonia.
Mentrestant, el president dels Estats Units, que assegura voler la pau, continua enviant milions de dòlars en ajut militar a Israel. El 60% de les armes que utilitza a Gaza i ara al Líban els hi proporcionen els Estats Units. També des d’Europa arriben veus condemnant les accions d’Israel contra els palestins, però en un any d’invasió de Gaza encara no ha sancionat l’estat jueu. En canvi, s’han aprovat més d’una dotzena de paquets de sancions europees contra Rússia per la invasió d’Ucraïna. Alemanya continua armant Israel, i Anglaterra també, encara que faci veure que això s’acaba.
La realitat és que Europa no pinta res d’ençà que ha decidit subordinar-se als interessos dels Estats Units i són aquests els que, si volguessin, podrien acabar amb tota aquesta carnisseria. Però no volen. Alguns intenten fer-nos creure que Israel s’aprofita de la debilitat de la política americana, quan maquen quaranta dies per a les eleccions presidencials i legislatives. Però la mala notícia és que guanyi qui guanyi, els Estats Units continuaran donant suport a Israel.
L’expresident i candidat Donald Trump ja va demostrar el seu suport a l’estat jueu durant el seu mandat i va traslladar l’ambaixada a Jerusalem, un somni dels israelians fet realitat. L’actual vicepresidenta i candidata demòcrata a la Casa Blanca, Kamala Harris, ja ha expressat el seu suport incondicional a Israel durant la campanya i res fa preveure que canviï de parer.
Demòcrates i Republicans són presoners del lobby jueu dels Estats Units que aporta diners en les campanyes dels candidats que donen suport a la política d’Israel, cosa que fa que perdin els seus oponents. D’aquesta manera, el lobby jueu ha invertit quantitats mai vistes per intentar eliminar de la carrera política congressistes crítics amb la guerra de Gaza i favorables a què els Estats Units deixin d’enviar armes a Israel.
Els diners dels lobbies pro-Israel influeixen, però també els dels fabricants d’armes, les grans empreses armamentistes. Els pitjors temors del president Eisenhower s’han fet realitat i des de fa trenta anys, el complex militar industrial marca la política exterior tant de les administracions demòcrates com republicanes.
Els conservadors neoliberals, partidaris de l’intervencionisme al món i de la guerra infinita manen al Departament d’Estat. La conseqüència d’aquesta política la veiem en els conflictes d’avui a Ucraïna i Gaza per exemple… Però el genocidi dels palestins ha despertat moltes consciències als Estats Units i pot tenir conseqüències electorals.
Ja no són només els estudiants, sinó també les comunitats àrabs que viuen als Estats Units, els ecologistes, els progressistes radicals, una dotzena de grans sindicats i alguns ajuntaments els que es manifesten constantment i escriuen cartes al president Biden a favor de la pau i perquè deixi d’enviar diners i armes a Israel.
En unes eleccions presidencials tan ajustades, Kamala Harris podria perdre per no escoltar a tota aquesta gent, que teòricament formen part del seu electorat. Ara veurem si als demòcrates els importa més guanyar les eleccions o ser fidels als seus lligams amb el lobby pro- Israel i amb el militar-industrial.
Catalunya Plural, 2024 
