Escric aquestes línies després que el meu fill hagi completat el 80% del període d’adaptació a la llar d’infants. Ha estat literalment impossible fer-ho abans. El primer dia vam estar-hi una hora amb ell perquè conegués l’espai. El segon, s’hi va quedar una hora sense nosaltres. Nosaltres vam anar al cafè de la cantonada, vam fer 35 trucades de feina d’un minut i vam tornar. El tercer dia va ser festa. El quart s’hi va quedar, de nou, una hora i el cinquè, dues.
Hem tingut sort perquè els plors li passen ràpid i de seguida ha començat a quedar-se de 9 a 15 h. Després de dues setmanes i mitja, el 26 de setembre va ser el primer dia en què no em va mirar desencaixat, plorant sense parar, mentre jo tancava la porta i me n’anava a l’oficina sentint-me la pitjor persona del món.
Ho repeteixo: hem tingut sort. També perquè quan el portem, sentim durant tot aquell temps la resta dels seus companys plorar sense parar. La professora, amb una paciència infinita, s’asseu amb uns quants a sobre i els abraça i consola com pot.
Anomenem adaptació una entrada esglaonada, menys dura que la que vam passar nosaltres quan érem petites. Queda molt per fer. Però em nego que continuem avançant cap a l’adaptació que les nostres criatures necessiten si ho hem de fer, una vegada més, soles.
Torno al principi d’aquesta columna. Escric ara que després de dues setmanes i mitja, el meu fill va a la llar d’infants de 9 a 15 h. Abans hauria estat impossible. Com pot ser que demanem períodes d’adaptació reals si no els podem assumir? Com pot ser que l’adaptació se l’hagin de carregar amb una immensa culpa les mares, els pares, les professores?
Com pot ser que a l’Estat li surti gratis la conciliació?
El 2 d’agost es va complir el termini perquè el Govern aprovés retribuir quatre de les vuit setmanes de permís laboral per cura del menor fins que faci 8 anys. Aquell dia acabava el termini per transposar la Directiva Europea de Conciliació que obligava a remunerar aquestes setmanes.
Era una promesa mínima, assolida a nivell de la Unió Europea, i que els Estats tenien dos anys per integrar en els seus ordenaments. Una pastanaga per a aquelles que vivim tancades en el bucle entre maternitat i treball. I ni això.
El Govern no pot dir que les famílies són la seva prioritat. Ni ho pot dir cap altre partit polític. Moltes mares i pares han d’agafar-se vacances o una setmana de permís que continua sense ser remunerat per acompanyar les seves criatures en l’adaptació de mentida.
Després d’aquesta fase, queda la resta de l’any, la resta del curs. De 9 a 15 h vol dir que tinc, com a molt, cinc hores per treballar si dino davant de l’ordinador. A partir d’octubre seran set com a màxim. Penso en totes les campanyes de publicitat perquè congelis els teus òvuls i em fa riure: el que es congelarà serà la teva cartera.
El març del 2021, l’Institut de les Dones, dependent del Ministeri d’Igualtat, va publicar un estudi en què admetia que la taxa de risc de les famílies monomarentals era del 52%. En les monoparentals era del 25%. La directora general de l’institut, Beatriz Gimeno, deia: “entre els problemes principals als quals han de fer front aquestes famílies, hi ha els econòmics, la conciliació de la vida laboral amb la cura de les seves criatures, la sobrecàrrega de responsabilitats, l’ocupació i els relacionats amb la seva situació habitacional”. Tres anys i mig després, tot continua igual.
Que jo abans de ser mare era rica és una exageració. Però la realitat és que la meva facturació com a autònoma s’ha reduït a gairebé la meitat. Tinc moltes menys hores disponibles per treballar i moltes més despeses. L’Estat em dóna 100 euros al mes fins que el meu fill faci tres anys. I he de repetir que tinc sort, perquè no sóc mare soltera.
L’únic raig de llum es veu en l’Associació Jo No Renuncio, una entitat sense ànim de lucre impulsada pel Club de Malasmadres per lluitar per una conciliació real. M’encanta la seva declaració d’intencions i em sembla senzilla, clara, òbvia: “Volem una societat en la qual ser mare no estigui penalitzat socialment i laboralment. Volem una societat on la cura dels fills i filles s’entengui com una responsabilitat social, no únicament de les dones.”
Que cap Govern torni a parlar de les famílies fins que no es plantegi de veritat reformular la conciliació. Ja n’hi ha prou.
Catalunya Plural, 2024 
