El somni del petit propietari s’esvaeix. En l’última dècada, el nombre de grans propietaris —bancs, fons d’inversió, etc.—, és a dir, entitats que valoren l’habitatge com un actiu de mercat, no para de créixer. Segons dades recopilades per Dani Domínguez en un article a La Marea, en l’última dècada el nombre de grans propietaris (aquells amb un total de 10 o més immobles) ha augmentat un 20,3% a tota Espanya, i un 15,90% a Catalunya. Les dades del cadastre, que, cal dir-ho, no distingeixen entre tipus diferents de propietats (habitatge, local, o altres), mostren una evolució preocupant. El gràfic següent mostra el nombre de grans tenedors (propietaris de més de deu immobles) per comunitats autònomes, i el canvi, en valor total, entre els anys 2015 i 2024.
Mentre els grans propietaris incrementen la seva riquesa, aquells que només posseïen un habitatge l’any 2015 han disminuït a tot l’Estat en un 3,28%. I, per descomptat, aquells que ja ni tan sols apareixen a les estadístiques per no ser propietaris de cap immoble ho tindran més difícil que els seus predecessors. En el cas de Catalunya, com explica Dani Domínguez, “321 empreses o entitats són propietàries de més de 50 habitatges llogats. En conjunt, sumen gairebé 70.000 immobles, tot i que la meitat estan en mans de deu societats, de les quals només tres (Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i Sareb) són entitats públiques. Entre les privades, CaixaBank es troba al capdavant amb més de 5.000 habitatges en propietat. La segueixen Cerberus (2.877), Blackstone (2.493), CEVASA (2.191), BBVA (2.180), Banco Sabadell (2.035) i CBRE (1.046)”.
Un problema que ve de lluny i que ningú sembla voler solucionar
Quan Espanya va transitar d’una dictadura a una monarquia parlamentària, havia assolit almenys la meitat del que el ministre d’Habitatge, José Luis Arrese, va expressar en un discurs davant el Col·legi d’Agents de la Propietat el 1959: “No volem un país de proletaris, volem un país de propietaris”. Mentre que el 1950 més del 51,3% de la població vivia de lloguer, vint anys després aquesta xifra s’havia reduït a menys d’un terç (30,1%). Paral·lelament, el percentatge de propietaris va passar del 45,9% el 1950 a un 63,4% el 1970. Les dades són encara més sorprenents quan s’analitza l’evolució a les zones urbanes, on la propietat, que a mitjan segle XX amb prou feines arribava al 20%, es va duplicar una dècada després, assolint el 70% el 1970.
Tot i que a Occident els anys de postguerra van veure un augment generalitzat de la propietat, aquest fenomen va ser especialment notable a Espanya, que va superar la mitjana i, a més, va presentar la singularitat històrica que els barris obrers van ser els que van assolir les majors taxes de propietat. No obstant això, el que amagava la gran taxa de propietaris no era altra cosa que la manca d’inversió pública en la construcció d’habitatges dedicats al lloguer, i això no va millorar ni amb l’arribada dels governs populars ni socialistes.
Segons les dades publicades per l’Observatori de l’Habitatge i el Sòl el 2020, dependent del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, el país amb el percentatge més gran d’habitatge social no és Espanya, és els Països Baixos, amb un 30%, seguit d’Àustria, amb un 24%, i Dinamarca, amb un 20,9%. Per trobar Espanya al rànquing de la Unió Europea, cal desplaçar-se a les últimes posicions de la llista. Allà hi trobem Espanya, amb un 2,5% d’habitatges públics, al costat de Romania, amb un 1,5%; Estònia, amb un 1,7%; Croàcia, amb un 1,8%; i Portugal, amb un 2%.
Fins i tot avui en dia, l’actual ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez, mostra una vegada més la impotència del govern per intervenir en el mercat i garantir el dret constitucional —el de l’habitatge—, apel·lant als propietaris perquè siguin “solidaris” i baixin els lloguers. Uns comentaris que no cauen gens bé als Sindicats de Llogaters de tot l’Estat, i que no fan més que escalfar la manifestació que tindrà lloc a Madrid el pròxim 13 d’octubre, replicant les multitudinàries manifestacions prèvies a Catalunya, les Balears o les Canàries. Davant la impotència de l’administració, ja sigui per connivència amb els poders econòmics o per simple consonància ideològica amb aquestes idees, els moviments socials pel dret a un habitatge lluiten per revertir el problema més estructural del país.
Catalunya Plural, 2024 
