Vull treballar menys i cobrar més

L’any 1919, després de 44 dies de vaga a Barcelona, es va aconseguir la jornada laboral de 40 hores setmanals. Aquest succés històric, conegut com la Vaga de la Canadenca, va aconseguir una millora de drets per a la classe treballadora arreu l’Estat Espanyol, una millora que, després de 44 dies de boicots, vagues i reivindicacions, va aconseguir instaurar un sistema laboral més just per a la classe treballadora que exigia treballar menys i cobrar el mateix.

No obstant això, com la majoria dels drets socials conquerits durant la Segona República, el franquisme es va encarregar de lapidar-los, derogant la jornada de 40 hores setmanals per a passar a la de 80 hores (o més). No és fins a 1983, amb el primer govern socialista de la democràcia espanyola, que es torna a instaurar la jornada laboral de 40 hores i, d’això, ja fa més de 40 anys.

Fa més de 40 anys que a Espanya no hi ha cap modificació de la jornada laboral i sembla que gran part de la societat espanyola s’ha resignat a creure que no poden existir millores en les nostres vides, que la classe treballadora està condemnada a viure per a treballar, que és impossible que recuperem el control de les nostres vides (si és que alguna vegada l’hem tingut) i que alcem la bandera de la conciliació i del temps de qualitat.

Ens han venut que la jornada laboral de 40 hores setmanals és el mínim que hem de fer per a continuar enfortint l’economia del nostre país i protegir els nostres empresaris; ens han venut que exigir treballar 4 dies a la setmana, reduint la jornada i amb el mateix (o major) sou és de ganduls; que som la generació de vidre i que reclamar la pertinença de les nostres vides és sinònim a ser un paràsit.

En els últims 10 anys, la gent jove hem posat damunt la taula grans debats: l’escassetat de treballs dignes, les pujades inhumanes del preu del lloguer, la falta d’independència i autonomia de les nostres vides, la precarietat del sistema públic que no permet a les persones joves cuidar-se la salut mental, l’augment dels ansiolítics, el suïcidi o d’una vida que sembla ser esclava del capital i no dels nostres somnis. I jo dic: Sí, vull treballar menys i cobrar més, què passa?

Simone de Beauvoir ja deia que l’opressor no seria tan fort si no tingués persones còmplices entre els propis oprimits i crec que no hi ha major exemplificació que tots aquests obrers mileuristes, ofegats en factures i condemnats a comptar els cèntims per a arribar a final de mes, que s’han resignat a una vida millor perquè: “és el que toca”.

No, senyors i senyores, no “és el que toca”. No ho és. Són molts els països que, com França, han rebaixat la jornada laboral (sense reducció salarial) a 35 hores setmanals, augmentant d’una forma gairebé automàtica la productivitat. Són molts els països, com el nostre, que ja han posat damunt la taula la falta de conciliació i, per a això, es necessita mesures revolucionàries, valentes i humanes per a recuperar la nostra vida, el nostre oci, les nostres famílies i el nostre descans.

No pot ser que la classe treballadora visqui per a treballar i no treballi per a viure; no pot ser que la classe treballadora només tingui 1 dia de descans; no pot ser que la classe treballadora sigui consumidora d’ansiolítics per poder aguantar la jornada i no pot ser, sota cap circumstància, que la vida continuï encarint-se més, mentre la classe treballadora doblega el llom sense poder respirar. No pot ser i no serà. Menys treball, més sou i més recuperar la nostra vida perquè: és el que toca.