Salvador Illa va sortir força aïrat del primer debat de política general. La política del parlar, la política sofista, es basa principalment en la capacitat de dialogar i d’exposar una sèrie d’arguments per convèncer l’espectador. En això, Illa està demostrant que funciona, que juga el paper que li toca. Tot i que potser no és tant que Salvador Illa sigui un brillant orador capaç. Potser, simplement, és que la seva manera de dur a terme aquesta activitat política entronca amb la necessitat general de la població catalana de tenir, almenys, una temporada de calma sense crits ni estridències innecessàries.
En aquesta línia, Artur Mas deia recentment en una entrevista que Salvador Illa reconeix en l’actual president de la Generalitat “una mica” de tradicional “talant convergent”, propi d’aquella CiU hegemònica que ja sembla quedar molt lluny. Potser es tracta d’això: de tots els records que porten els vint-i-tres anys de domini convergent a Catalunya, és en la sofística convergent on la nostàlgia d’uns temps millors (la nostàlgia sempre distorsiona positivament el passat) és més accentuada. Això i que Albert Batet, portaveu de Junts per Catalunya en absència del líder suprem, no dona la talla. Sovint, els camins que condueixen a les posicions més elevades d’un partit no tenen tant a veure amb la meritocràcia explícita, sinó amb la capacitat de reeixir en aliances internes. Deu ser aquesta —a falta d’una explicació més sòlida— la raó per la qual Albert Batet ha aconseguit arribar on és.
Illa sap que necessita directa o indirectament Junts per Catalunya. No la necessita estrictament en l’àmbit autonòmic, ja que podria anar tirant en la seva “tercera transformació” de Catalunya només amb el suport que li garanteixen els companys d’investidura, ERC i Comuns. Però, si Junts no s’avé a donar suport a Madrid al PSOE, el finançament singular no tirarà endavant. I si no tira endavant, ERC pot fer caure Illa. La situació d’Illa, doncs, és d’una extrema vulnerabilitat. Els límits de la sofística excedeixen el discurs en la tribuna i s’han de materialitzar en fets. Si no, retrospectivament, les paraules perden la suposada validesa que tenien en el moment en què van ser pronunciades.
I aquí és on es juga veritablement la partida que, analitzada en clau d’esquerres, pot deixar força a desitjar. La primera de les decisions preses pel president de la Generalitat la va prendre quan encara no ho era, i ha consistit en canviar la cúpula dels Mossos i tornar a situar el Major Trapero al capdavant. En aquest punt, el nou socialisme s’assembla molt a la vella Convergència, i hi ha el perill que els canvis efectuats tirin a terra part de la bona feina feta pel conseller Joan Ignasi Elena, que va intentar elaborar unes polítiques de seguretat que cercaven un camí híbrid entre el punitivisme clàssic de la dreta i el discurs de la reinserció, característic de posicions més crítiques amb l’ús legítim de la violència per part de les institucions.
Una altra de les decisions preses per l’actual govern, i que mereix ser qüestionada en la mateixa línia que el punt anterior, és el cessament de Sergi Raventós del capdavant de l’Oficina pel Pla Pilot de la Renda Bàsica, així com la voluntat explícita de “reformular” el contingut i la direcció d’un projecte que ha estat únic a escala mundial pel seu disseny i ambició. És mala senyal que el PSC es negui, ja no només a aplicar la proposta de la renda bàsica, sinó també a estudiar-la amb deteniment. Torna a coincidir amb la dreta.
La tercera, i potser la més important, és l’anunci d’Illa de construir 50.000 nous habitatges, celebrat per David Cid —portaveu dels Comuns al Parlament—. Certament, a Catalunya li falta un parc públic d’habitatge digne que iguali el país a la mitjana europea. Però per solucionar d’una vegada per totes l’anomenat “problema de l’habitatge” també cal filar prim per altres bandes, i actuar per regular els lloguers turístics o tapar les escletxes de la llei de l’habitatge. L’actual PSC ja ha explicitat en més d’una ocasió l’error comès en les dècades dels anys vuitanta i noranta amb la política d’habitatge públic, on una part de la construcció va anar directament al mercat de venda. Després de “salvar” unes poques famílies afortunades, el parc públic va passar immediatament a mans privades. Caldrà que ho tingui present, si vol satisfer ja no només els desitjos de justícia de l’esquerra, sinó també les necessitats vitals de la majoria.
La legislatura acaba de començar i no hi ha dubtes que Illa, en el pla de la sofística, se’n sortirà sense problemes. El difícil ve després.
Catalunya Plural, 2024 
