TEL AVIV (ISRAEL) // Iris Gur va créixer odiant els palestins, a qui considerava éssers inferiors, mentre es creia superior pel fet de ser jueva. Somiava amb el dia en què tindria fills que es convertirien en soldats i confiava en l’exèrcit per garantir la supervivència del seu país, que imaginava envoltat d’enemics amenaçants. Tot això va canviar quan, als 52 anys, la seva filla li va dir que no faria el servei militar. Aquest va ser l’inici d’un viatge que acabaria per transformar totes les seves creences i gran part del seu entorn. Ara, la seva millor amiga és palestina.
L’entrevistem a casa seva a Tel Aviv mentre Israel llançava els primers bombardejos contra Beirut, expandint la guerra a tota la regió.
Què va passar en la seva vida perquè es convertís en activista per la pau?
Fa set anys, la meva filla menor, Noa, em va dir que no faria el servei militar obligatori i que es convertiria en objectora de consciència. La meva primera reacció va ser cridar-li, preguntant-li com s’atrevia. Però després vaig pensar que havia educat els meus fills perquè pensessin per ells mateixos. Així que vam emprendre un viatge juntes. Ella va passar quatre mesos en una presó militar. I jo vaig començar a fer-me preguntes, a llegir llibres i, sobretot, a anar a Cisjordània amb organitzacions com Breaking the Silence i Combatents per la Pau. Va ser així com, als 52 anys, vaig conèixer, per primera vegada, una dona palestina, i a partir d’aquell moment va canviar tot. Es diu Lama, i ara és la meva millor amiga.
Als 52 anys vaig conèixer, per primera vegada, una dona palestina i tot va canviar
Em fa vergonya dir-ho, però de petita odiava l’àrab, l’idioma. Quan a la ràdio posaven una cançó en àrab, canviava de canal. Pensava que els àrabs eren inferiors, més ignorants. Quan vaig arribar a la universitat, vaig conèixer israelians àrabs i vaig començar a canviar d’opinió. Com a mestra i directora d’una escola, vaig conèixer més israelians àrabs i em vaig adonar que hi havia alguna cosa malament en la meva percepció. Però diferenciava entre àrabs israelians i palestins.
Va ser quan em vaig asseure amb la Lama i vam parlar com a amigues sobre tot tipus de temes —sobre la família, sobre la feina— que totes aquelles idees van desaparèixer. De fet, ara, si els seus fills tenen algun problema, és com si li passés als meus. Quan vam parlar, ella també em va dir que odiava l’hebreu.
A Israel, pots passar-te tota la vida sense conèixer palestins dels territoris ocupats. I a Gaza i Cisjordània, els únics israelians que poden conèixer els palestins són els soldats i els colons, habitualment molt violents amb ells. Després d’aquells viatges, ràpidament em vaig convertir en activista i em vaig unir a Combatents per la Pau, un moviment binacional que treballa contra l’ocupació i la guerra, i que promou la pau.
A Israel, hi ha qui em titlla de radical. Què hi ha de radical en voler la pau? M’encanta la gent i crec que tothom hauria de viure amb seguretat i llibertat. Això és el que faig: demanar pau i llibertat per a tothom.
Algo que costa d’entendre, i d’explicar, fora d’Israel, és com el règim d’apartheid està dissenyat perquè sigui molt difícil que un israelià i un palestí es puguin conèixer en una relació d’igualtat.
Hi he pensat molt. Com és que vaig trigar 52 anys a conèixer una palestina de Cisjordània? Em vaig adonar que jo formava part d’un sistema que, en primer lloc, és una narració. Vaig néixer i créixer en una família sionista israeliana; sóc la segona generació de supervivents de l’Holocaust. El meu pare era oficial de l’exèrcit, i em vaig educar amb una narrativa molt clara: som jueus, som víctimes, som superiors, som els amos d’aquesta terra, un petit país envoltat d’enemics que ens expulsarien si els ho permetéssim.
El sistema israelià ha fet una gran feina aixecant murs, no només entre els territoris ocupats i Israel, sinó també en les nostres ments. Així que no havia après res més. He estat professora tota la vida, i sé que la narrativa militar travessa les nostres vides. A les cases i a les escoles eduquem els nens perquè vagin a l’exèrcit. És més, quan era jove, el meu somni, com el de les meves amigues, era ser mare d’un soldat. Esperava aquest moment amb ànsia. A Israel, quan ets adolescent, aprens a reconèixer els uniformes militars i a mirar els soldats com herois.
Un altre exemple. A Israel es diu que un 20% de la població és àrab, però no s’utilitza la paraula palestins. Són israelians àrabs, i així creixem sense entendre res sobre la història de Cisjordània, Gaza o Jerusalem. Fins al punt que, quan van detenir la meva filla, vaig anar a les manifestacions que feien els seus amics i activistes davant la presó. Em vaig acostar a demanar-los que no cridessin contra l’ocupació, era una cosa que no existia en la meva ment, com li passa a la majoria dels israelians. Ells no s’ho creien: jo negava l’ocupació quan la meva filla estava empresonada per lluitar contra ella.
Vostè va educar els seus fills en el sionisme. Què va viure la seva filla per trencar amb aquesta ideologia?
Als 16 anys, la meva filla va anar a estudiar a un institut internacional, el United World College. Allà va conèixer, per primera vegada, palestins. Una d’elles era una noia d’Hebron, que està a 16 quilòmetres de la nostra ciutat natal. També es va fer amiga d’un palestí de Jordània. Va escoltar les seves històries, sobre les seves famílies, sobre com una de les seves àvies encara guardava la clau de casa seva, per si algun dia podia tornar-hi. Era la primera vegada que sabia de tot això. I va decidir que no aniria a l’exèrcit. També perquè és feminista i això li impedeix formar part d’un sistema que controla i agredeix les seves germanes. Aquest va ser el seu viatge, així em va obrir els ulls i va acabar amb tot el meu món. Ella és la inspiració de tot el que faig.
Què fa ara ella?
Després del que va passar amb l’exèrcit, va passar un any fent serveis a la comunitat mentre aconseguia una beca per marxar a l’estranger. Continua vivint allà, on forma part d’una comunitat de palestins, jueus, musulmans i cristians que estan en contra de l’ocupació i de la guerra. Des del 7 d’octubre, s’ha tornat més difícil estar a favor de Palestina i de l’existència d’Israel. Però és amb els seus amics palestins amb qui millor ha pogut parlar sobre el que va passar aquell dia.
I com ho va viure vostè? En aquell moment ja era activista de Combatents per la Pau.
Aquell dia va ser com si el terra tremolés. Va ser molt dur. Vaig passar per totes les etapes del dol: el plor, la ira, la set de venjança, fer-me preguntes i, després, seguir endavant. Em va costar una setmana.
El 9 d’octubre, em vaig reunir amb la part palestina de Combatents per la Pau. Va ser molt difícil. La meva primera reacció va ser dir-li a la meva companya de Ramallah que els odiava a tots. Hi va haver un palestí que va dir que no havia estat com el que vèiem als vídeos. Vam tenir una segona reunió i jo els vaig exposar que necessitava que reconeguessin el meu dolor. I recordo que en Jamal em va dir “per descomptat”. I vam continuar.
Per als palestins, era difícil creure que Hamàs hagués fet el que va fer. Van passar de ser les víctimes a ser la gent que colpejava i assassinava. I per a nosaltres, els israelians, era molt fàcil voler la pau quan estàvem en la posició de poder, però més difícil quan estàvem sent atacats, quan ploràvem recollint els cossos. I una de les frases que em va permetre seguir sent activista va ser el que en Jamal ens va dir: “Superem el dolor junts”. Vam tenir moltes més reunions perquè eren un lloc segur. En aquell moment, era molt complicat sortir a les nostres respectives comunitats i dir: “Segueixo sent una activista per la pau”.
Què ha canviat el genocidi de Gaza?
La majoria dels israelians i jueus estan atrapats en el 7 d’octubre. Però jo conec gent de Gaza que ha perdut fins a cinquanta familiars, altres que no saben què ha passat amb els seus éssers estimats. I cada vegada se’m fa més insuportable.
Jo penso amb imatges. Fa uns mesos vaig tenir una en què hi havia un munt de cendres que em resultava familiar perquè sabia que ho havia vist abans a Auschwitz. Però en la meva imatge, aquelles cendres estaven connectades amb Gaza. Quan ho vaig explicar al meu fill, em va cridar dient que no podia ser, que no és el mateix, que el de Gaza és una guerra, no un Holocaust. Aquesta és la mentalitat israeliana. Però per a mi, el que està fent Israel a Gaza sí és un genocidi. A més, cada setmana vaig al Vall del Jordà i veig el que els colons i l’Exèrcit estan fent allà contra els palestins. Estem fent el mateix que vam patir nosaltres: els pogroms, la demolició de cases, les detencions…
A Israel, dir el que està dient pot comportar detencions, amenaces i, per descomptat, un estigma i una criminalització molt forts. I són molt poques les persones que ho fan. Com ho viu vostè?
M’entenen millor quan ho explico a l’estranger que no pas els meus amics a Israel. Aquí, la majoria viuen tancats en una bombolla i no entenen què està passant realment a Cisjordània o Gaza. Així era jo fa deu anys. Aquí molts pensen que estic boja i en altres països no entenen com la majoria dels israelians estan fent el que fan. A Espanya, vaig anar a escoles per explicar què estava passant. Aquí seria impossible que m’autoritzessin per parlar sobre aquestes qüestions. Tinc un amic professor que està sent jutjat per un vídeo que va publicar a les xarxes socials sobre l’ocupació. Pot perdre la seva feina. A Israel no es pot parlar lliurement de l’ocupació, Israel no és una democràcia. La Policia és una policia del govern, l’Exèrcit és un exèrcit del govern. Un estat sense una policia ni un exèrcit al servei de la seva ciutadania no és una democràcia.
Això sí, demanaria a la gent que es manifesta a l’estranger que no cridi “Palestina lliure, del riu al mar” perquè això no ens ajuda a aconseguir la pau. Entre el riu Jordà i el Mediterrani hi ha catorze milions de persones, una part amb el carnet de l’Autoritat Nacional Palestina i altres del Govern d’Israel. I d’altres, sense cap document, però també van néixer aquí o hi viuen. I cap d’elles desapareixerà. Per això cal donar suport demanant llibertat i pau per a tothom.
Quan va ser per primera vegada conscient de l’ocupació?
La primera vegada que vaig anar a Cisjordània. Vam arribar a un poble palestí i des d’allà vaig mirar el mur que el dividia del costat israelià. Quan vam baixar de l’autobús, va arribar un jeep militar amb uns soldats que ens van apuntar amb les seves armes. No entenia per què ho feien. Podria ser la seva professora perquè tenien entre 18 i 20 anys. Ens van preguntar què fèiem allà. Des de llavors, la situació és cada vegada pitjor: més soldats, més murs, més assentaments, més tanques per tancar les poblacions, més demolicions de cases, més arrestos de persones, de nens. Israel ha convertit la vida diària dels palestins en quelcom horrible. No tenen llibertat per fer res, l’acció més petita depèn del que decideixi Israel. I amb aquesta guerra, no tenen feina, ni diners, ni menjar.
Les televisions israelianes no han mostrat ni una sola víctima del genocidi de Gaza. Quin paper han jugat els mitjans israelians en la deshumanització del poble palestí?
És una qüestió que em posa furiosa i que em frustra enormement. No crec que siguin conscients del que estan fent. Estan encallats en l’antiga narrativa. No sé si creuen que així ajuden a la seguretat d’Israel o que defensen l’Exèrcit. No expliquen res absolutament del que està passant a Gaza o a Cisjordània. Crec que algun dia la història jutjarà els mitjans israelians.
Vostè viatja setmanalment al Vall del Jordà per acompanyar les famílies beduïnes, dedicades al pasturatge, que pateixen atacs continus dels colons per expulsar-los de les seves terres amb el suport de l’Exèrcit israelià. Què pensa quan presència tanta violència?
Fa dos dies va ser la primera vegada que vaig emprar la paraula nazi contra el poble jueu, el meu poble. Si ho digués als mitjans de comunicació israelians, la gent s’enfadaria molt. Però, com diu un amic, fem el que fem com a activistes per poder-nos mirar al mirall.
Vaig créixer llegint històries sobre l’Holocaust i moltes vegades m’he preguntat com la gent d’Alemanya, Polònia i els Països Baixos podien viure sabent el que ens estaven fent a l’altre costat del pati de casa seva. Això és el que està passant aquí i ara. Som nosaltres els que ara estem matant, la història s’està repetint, i jo he triat ser de les persones que no guarden silenci.
Quan un veu com es comporten els colons a Cisjordània, carregant amb les seves armes, prepotents i plens d’odi i menyspreu pels palestins, resulta obvi que són fonamentalistes amb molt poca formació i una actitud messiànica d’extermini cap als palestins. Com ha fomentat l’Estat israelià el creixement d’aquest col·lectiu que té tantes similituds amb una secta?
Hi ha dos tipus de colons a Cisjordània. Gent que vol viure-hi perquè el govern subvenciona aquells que s’instal·len als assentaments, en cases grans, boniques, amb jardí… Són gent que no pensa en el que està fent realment, com els alemanys que van decidir no mirar per sobre de la tanca per no veure com mataven els jueus a l’altre costat del seu pati.
I després hi ha els colons amb una ideologia messiànica sionista, que creuen que el poble palestí ha de marxar de Cisjordània, però també del Líban, de Gaza, de tot arreu. I utilitzen joves que provenen de llars desestructurats, que en molts casos van abandonar l’escola i que, per no viure al carrer, acaben vivint amb aquests adults que els eduquen en l’odi als palestins. La seva funció és assetjar-los amb armes perquè se’n vagin i poder expandir-hi els assentaments. És una política governamental que fa molts anys que dura i que el govern d’extrema dreta de Netanyahu ha reforçat posant l’Exèrcit a treballar per a ells. Ho he vist estant amb els beduïns. Els colons truquen al comandant i aquest envia soldats que arresten els palestins.
A més, els soldats també han canviat la seva manera de vestir. Ara hi ha molts que porten els cordons religiosos per fora dels pantalons. Això abans era impensable. També porten kipàs molt grans i amb barba llarga.
Des del 7 d’octubre, el Govern no ha deixat de lliurar armes als colons, de manera que sovint no saps si el que tens davant és un soldat, un coló o un civil. El que està clar és que els que tenen ara el control són els colons.
Com ha reaccionat el seu entorn davant un canvi tan profund de les seves creences i del que fa públicament?
Els meus pares van morir, però vull pensar que també haurien canviat d’opinió i s’haurien unit a nosaltres. Hi ha amics de la infància amb qui la relació s’ha trencat. Però l’activisme m’ha unit a tanta gent bona que he guanyat més del que he perdut.
article original de 
Catalunya Plural, 2024 
