Aquesta setmana passada diversos factors entre viatge i estudi em feren pensar en com el polígon de Can Peguera s’assemblava quan es construí a un camp de concentració amb vivendes, així com es donà amb els coetanis de Can Tunis, el Bon Pastor i Baró de Viver.
Els quatre s’idearen per a solucionar de cara a la galeria la problemàtica de l’allau migratori dels anys cint, brutal entre les obres del metro i la crida per l’Exposició Internacional de 1929.
Més d’una vegada he comentat en aquestes pàgines com aquella dècada fou prodigiosa perquè el creixement demogràfic es traduí en pràctiques molt apassionant al món dels estils arquitectònics i la urbanització d’immensos espais a omplir, fos al centre de Barcelona, on poden observar-se blocs de pisos noucentistes junt a preludis racionalistes, o als marges, a vessar de barris cooperativistes, de la Font de la Guatlla als periodistes de la Font d’en Fargues.
Als mapes comtals dels anys trenta és increïble descobrir forats colossals. Els quatre polígons s’ubicaven als límits, aïllats, com si fossin colònies penitenciàries. L’Estat expiava pecat esmenant la mancança de vivenda per a uns pocs desgraciats, però tampoc volia que la seva acció lluís gaire res. Era la famosa invisibilitat de l’extraradi perquè a la centralitat mai li ha interessat presumir de tripijocs d’aquesta tipologia.
Aquest trobar-se a la quinta forca de tot deu enfortir l’esperit comunitari, així com amors i odis en aqusest barri envoltat durant els anys trenta en sentit de prejudici mental, eren mal vistos perquè encara no eren els altres catalans, i polític perquè la majoria de la població era anarquista.
Un altre símil de Can Peguera és el conjunt de borgate de Roma, on traslladaren als antics habitants de barriades al rovell de l’ou de la Ciutat Eterna, demolides per a exaltar les perspectives, benamades pel Feixisme. El canvi fou a pitjor per a aquesta gent humil mitjançant, i no tan sols, una espècie de barraquisme d’Estat, paradigma gairebé absolut del clàssic “si no es veu, no existeix”.
Un altre punt a favor d’aquesta percepció concentracionaria de Can Peguera són les seves entrades i sortides. A dalt, el Turó de la Peiró era el cim envers Vilapicina, un univers anyenc amb Història, no com ells, expulsats de la mateixa o condemnats abans d’hora.
Els seus veïns del manicomi eren un altre símbol del perquè d’aquesta elecció geogràfica. Una via de fuga era el camí de Sant Iscle, aleshores amb parts encara verges a banda i banda. L’altre opció era Horta, accessible a la primera època del polígon pel carrer del Congrés, als planisferis una infal·lible passarel·la. Més tard Fabra i Puig faria més insultant la seva preponderància a l’entorn, fins a ser una metàfora de la distància dels habitants del camp de concentració, d’aquells estigmatitzats nouvinguts, no com els d’Horta, amb tota la solera del seu relats, resistent a l’annexió barcelonina fins 1904.
D’altra banda, a Can Peguera la sensació de ser zero degué intensificar-se perquè els seus carrers no es numeraren fins el 29 de maig de 1945, quan molts foren dedicats a localitats de la província de Girona de manera bastant arbitraria i molt justa segons els seus paràmetres perquè no s volia generar cap tipus d’identitat entre el veïnat, sense cap relació amb allò escrit a les plaques.
A molts barris de cooperatives o nous de trinca, cas del Can Baró dels anys vint, no era pas rara aquella designació del nomenclàtor mitjançant lletres o números, útils per a reconstruir aquest particular abecedari, quelcom més aviat quimèric amb Can Peguera per la poca informació de les fonts, reforçant-se el seu aire de trobar-se apartada de la Història en majúscula, així com de la minúscula, excepte per a moralitzar al ser un nucli empestat del cos ciutadà, una constant del seu vocabulari per a qualsevol règim polític. L’odi ideològic i racial de la Republicà mudà en la urgència per a evangelitzar i educar, les paraules mai són innocents, a aquelles ovelles esbiaixades sense vincles amb la civilització triomfant.
Una picada d’ull més macabra seria com aquest polígons mai tingueren un metre de verd a la rodalia. Can Peguera seria l’excepció pel Turó de la Peira, tot i això la morfologia de la urbanització es concebí sense zones de respir, finalment aconseguides pels veïns des de la senzillesa d’omplir de plantes el tiralínies o fer que petits intervals fossin places de trobada comunitària.
L’oposat a aquesta experiència seria la Urbanització Meridiana dels anys quaranta, encara plena de la vessant social de Falange; els seus primers ocupants foren tramviaires i membres del Sindicat. Sempre ha sigut un oasi per la seva disposició a l’entramat, adjacent a artèries com Navas o Felip II, és a dir, ben filada al teixit urbà, no com la nostra protagonista.
Els destinataris d’un i altre projecte expliquen els seus emplaçaments, així com les seves connexions amb la resta de Barcelona. L’administració no tenia cap mena de pressa en concedir transport públic modern i eficaç als futurs els Nou Barris, que ara són tretze. Can Peguera seria la seva punta de llança i aquest detall de les seves vivències em recorda al Carmel, sense autobusos fins 1963.
El metro de Llucmajor s’inauguraria el 1982. A la Milà dels anys quaranta la Triennal impulsà el barri experimental QT8, projectat pel comunista Piero Bottoni. És una proposta atrevida on hi destaquen les zones verdes, potser palanca pel Congrés Eucarístic i la seva dignitat d’enllaços interns plens de verd per a així assegurar pulmons als propietaris, una dissonància més amb Can Peguera, dissenyat per a tancar en si mateixos els seus ciutadans, màquines només impecables per a treballar i tornar al no res entre el res, lluny de tot.
Catalunya Plural, 2024 
