La Nevenka Fernández ens va ensenyar que era l’assetjament sexual; la noia de la violació múltiple de Pamplona ens va ensenyar que era el consentiment; la Rocío Carrasco ens va ensenyar que era la violència vicària i ara, les dones víctimes d’Iñigo Errejón ens estan ensenyant què és la violència psicològica. Prenguem nota perquè esperem que totes les denúncies abocades a les xarxes no es quedin en res. I sobretot, que prenguin nota els poders polític, judicial i policial perquè les dones ja ho tenim molt clar.
Això no va de dretes ni d’esquerres. Va de masclisme, va de poder, va de violència, de violència psicològica. Com molt bé explicava la periodista Cristina Fallaràs, qui va destapar el cas al seu compte d’Instagram, en una entrevista a Efeminista: “El masclisme és allà on hi ha homes, i que jo sàpiga no hi ha cap partit que estigui només format per dones. És evident que el masclisme és a la dreta, a l’esquerra, a l’extrema dreta i a l’esquerra radical. És als sindicats igual que a les empreses i també a la cultura. I la violència sexual també és a tot arreu.”
Hem pogut llegir aquests dies diferents testimonis de dones que defineixen clarament la violència psicològica que van patir per part d’Iñigo Errejón i hi posen nom. Una violència quotidiana, perversa, invisible als ulls externs, però altament nociva per a qui la rep. Marie-France Hirigoyen, psiquiatre especialitzada en la teràpia d’assetjament psicològic, la defineix molt bé en el seu llibre El acoso moral. El maltrato psicológico en la vida cotidiana quan diu que “es tracta d’una violència provada, encara que es mantingui oculta, que tendeix a atacar la identitat de l’altra i privar-la de tota individualitat. Estem davant un procés real de destrucció moral que pot conduir a la malaltia mental o al suïcidi”.
Hirigoyen defineix els maltractadors com a agressors i com a perversos perquè ser pervers “remet clarament a la noció d’abús, que està present en tots els perversos. Les coses comencen amb un abús de poder, continuen amb un abús narcisista, en el sentit de què l’altra perd tota la seva autoestima, i a vegades poden acabar amb un abús sexual.” Un abús sexual pel qual sí que ha estat denunciat l’agressor, però aquí ens centrarem en la violència psicològica que exercia sobre les dones.
Us ressonen les paraules d’Hirigoyen? Els testimonis recollits per la Cristina Fallarás parlen exactament d’això: “Ser extremadament simpàtic inicialment per enganxar-te, quan veu que ha aconseguit alguna cosa, comencen les descaradures i el gaslighting (sempre ets tu, que no entens el diputat)”, relata una de les víctimes. Totes les testimonis expliquen com aquest agressor portava a terme actes perversos per “atrapar-les” quan en realitat eren falta de respecte, manipulació i exercici de dominació i sotmetiment. I tot això acompanyat de l’aurèola de personatge públic i amb poder que les confonia i les anul·lava. És el que fan els agressors que exerceixen violència psicològica. Les agressions són subtils, no deixen rastre físic i mai tenen testimonis. Ells es presenten com homes amorosos, atents i educats en públic mentre que en privat exerceixen el seu domini i la seva manipulació. En un altre moment dels testimonis es relata com “a la tarda et mostra afecte i fins i tot et fa proposicions de relació i, al cap de dues hores, et fa fora de casa.”
És una relació viciosa on l’agressor es mostra agradable per aconseguir el que vol i quan ja ho té i no li serveix o senzillament sense cap raó lògica, passa a insultar i menystenir l’altra, a faltar-li al respecte. Això confon les víctimes i va minant la seva autoestima mentre es va incrementant la dependència del manipulador.
“Si fas alguna cosa que no li agrada, et castiga amb silenci i indiferència, perquè aneu aprenent a respectar Déu, que és el que es creu que és”; o “havia de contestar sempre al moment, perquè si no s’enfadava moltíssim, havia de fer el que ell li demanés, la foto o vídeo que ell desitgés, sense importar on fos jo” diuen unes de les testimonis dels abusos i agressions d’Errejón. Un comportament de manual, de manual del pervers narcisista: “Un individu narcisista imposa el seu domini per a retenir a l’altra, però també tem que l’altra se li aproximi massa i l’envaeixi. Pretén, per tant, mantenir a l’altra en una relació de dependència, o fins i tot de propietat, per demostrar-se a si mateix la seva omnipotència. La víctima, immersa en el dubte i en la culpabilitat, no pot reaccionar” diu Marie-France Hirigoyen
Altres dones diuen: “No el podia molestar, no li podia preguntar per la seva vida, i seria ell qui em contactés a mi”. El comportament de l’exdiputat també encaixa amb el d’un narcisista agressor que pretén paralitzar la parella col·locant-la en una posició de confusió i d’incertesa. Manté la seva parella a distància, dins d’uns límits que no li semblen perillosos. No vol que la seva parella l’envaeixi, però la fa patir el que ell mateix no vol patir, ofegant-la i mantenint-la a la seva disposició.
Sortir del cercle de la violència
Sortir d’aquest cercle de violència és difícil, molt difícil perquè ell ja ha minat la seva autoestima, la seva seguretat, les seves creences… Ella és la culpable. No és fàcil identificar aquesta violència, cap ho és quan estàs dins el cercle i normalitzes una relació que és tòxica, però potser aquesta és de les més difícils. No hi ha proves tangibles, no hi ha testimonis. Com ho denuncies? Et creurà la policia? Et creurà el jutjat? Et creurà el teu entorn? Et tractaran de boja? D’oportunista? Et culparan?
Davant aquesta situació podem demanar a les víctimes que denunciïn? Insistim. No és qüestió d’una denúncia legal. Això no va de denúncies policials ni judicials. Animar les dones a què denunciïn no és la solució, això ja fa molt de temps que les feministes ho sabem i les nostres representants al Govern espanyol ho haurien de saber. Recordem que d’acord amb la resolució del 2 de desembre de 2021, de la Secretaria d’Estat d’Igualtat i contra la Violència de Gènere, determina que l’acreditació de les situacions de violència de gènere objecte d’aquest acord podrà ser sol·licitada per “víctimes que es trobin en procés de presa de decisió de denunciar”.
Encara més, la mateixa resolució explicita que “s’avança i es millora en l’accés de les víctimes de violència de gènere als drets i prestacions reconeguts a la normativa estatal en facilitar-los l’accés a aquests sense supeditar-lo a la interposició d’una denúncia, donant compliment així als requeriments, tant del Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra la dona i la violència domèstica com del Pacte d’Estat contra la violència de gènere.” El problema no és la infradenúncia, el problema són els agressors que viuen amb impunitat en el marc d’una societat còmplice que alimenta la cultura de la violació.
Les dones que han fet públic el seu testimoni, anònim o no, això no importa, ens han ensenyat i demostrat que la sororitat entre dones funciona. Que l’eslògan de juntes som més fortes no és només màrqueting, és una realitat. I això ens ho hauríem de gravar a foc totes les dones. No estem soles i juntes podem contra les violències. Juntes hem destapat un agressor i tot apunta que no serà l’únic ni l’últim gràcies a totes les dones que han perdut la por i la vergonya. Potser la vergonya encara no ha canviat de bàndol, però estem en camí d’aconseguir-ho.
Catalunya Plural, 2024 
