En un moviment que molts podrien qualificar d’irònic, el compte d’Instagram de Cristina Fallarás, periodista espanyola i coneguda per publicar les denúncies de dones que pateixen violència de gènere, va ser suspès després que publiqués desenes de testimonis en relació amb el ‘cas Errejón’, que ha commocionat la política espanyola aquesta setmana. Meta, sota l’escut de les seves “normes comunitàries”, va decidir eliminar-ne el contingut, invocant la suposada protecció de la comunitat, com si les veus crítiques o de denúncia, el periodisme, sense anar més lluny, fossin un risc per mitigar. Davant les mostres d’indignació, Meta va restituir el compte.
En el terreny de la moderació de continguts, Instagram ha traçat una línia ambigua i invisible, capaç de tallar el flux d’informació sense avís previ ni procés d’apel·lació efectiu. En bloquejar el compte d’una periodista, la plataforma no només silencia un agent d’informació rellevant per a la societat, sinó que també assumeix el rol de jutge i censor sobre allò que el públic pot conèixer o no. Així, en un context de creixent desconfiança en els mitjans tradicionals, les xarxes socials, com Instagram, mostren la seva pròpia forma de condicionament ideològic encobert, sense cap altra norma que la conveniència del moment i l’algorisme opac que dicta procedir. En una democràcia, les veus de denúncia haurien d’estar protegides i tenir un espai segur, i no dependre d’un sistema digital que, segons sembla, només respon a interessos corporatius.
Aquest acte de censura sobre el compte de Fallarás mostra com les plataformes, que afirmen promoure la “llibertat d’expressió”, apliquen polítiques de moderació que castiguen periodistes quan el seu discurs no encaixa a “l’ordre digital”. La manca de transparència, de responsabilitat i de normes clares a Instagram erosiona el dret a la informació i situa les plataformes tecnològiques per sobre dels principis democràtics que regeixen la comunicació lliure i l’exercici periodístic.
Tant de bo fos l’únic cas, però ja és ben sabut que Meta també ha censurat continguts de suport a Palestina a Instagram i Facebook, com ho va assenyalar Human Rights Watch, i que la plataforma de Musk (X), el seguidor furibund de Trump, ha prohibit seguir comptes de suport a Palestina.
El periodisme s’ha de sotmetre a la censura d’un magnat?
Bezos i The Washington Post: els riscos d’una premsa captiva
Mentre Instagram bloqueja comptes de periodistes en nom de la “protecció comunitària”, un altre magnat tecnològic, generalment menys sorollós, ha esdevingut el protagonista del debat sobre el control de la informació. Jeff Bezos, propietari de The Washington Post, ha intervingut directament en la política editorial del seu propi diari, frenant la possibilitat que la redacció expressi el seu suport a alguna candidatura presidencial als Estats Units, tot i que un dels candidats ha posat en perill la llibertat de premsa i el sistema democràtic en conjunt. Un harakiri? La imposició de Bezos va provocar que 200.000 subscriptors es donessin de baixa.
El que podria semblar una mesura de neutralitat periodística al principi, amaga una realitat més crua: Bezos no només impedeix a la redacció prendre posició en un moment crític, sinó que també deixa el missatge que el capital està per sobre dels principis editorials que regeixen l’ofici. Si un candidat amenaça d’erosionar els valors fonamentals d’una democràcia que protegeix la llibertat d’expressió i de premsa, abstenir-se de prendre una postura no és neutralitat, sinó complicitat. En interferir en la decisió de la seva redacció, Bezos posiciona The Washington Post en uns llimbs editorials que traeixen el propòsit del periodisme com a contrapès democràtic, i de passada subestima la capacitat dels periodistes que operen en el seu propi mitjà.
En un context on la pràctica periodística als Estats Units enfronta perills reals, la postura de Bezos suggereix que el futur de la informació podria estar més controlat per les corporacions que pels valors democràtics que defensa. No és que Bezos digui obertament que la premsa és seva per servir els seus fins; és que, en no respectar la independència dels mitjans que controla, contribueix a enfonsar el teixit de la llibertat informativa.
La paradoxa de les tecnològiques: llibertat controlada i censura justificada
Instagram i Bezos encarnen el dilema de les grans tecnològiques i dels magnats digitals: un fals discurs de llibertat d’expressió, entelat per interessos econòmics i decisions arbitràries. Aparentment neutrals, exerceixen un poder silenciós (que és més perillós) que controla allò que es veu i allò que se censura o s’amaga. Les plataformes digitals i els mitjans en mans de multimilionaris presenten una “llibertat” mesurada, sempre sota un escrutini tant inescrutable com implacable, que decideix quines opinions i notícies poden circular i quines han de ser eliminades.
El periodisme, com a pilar de la democràcia, necessita espais lliures d’informació i regulats per principis democràtics, no comercials. Quan Instagram censura una denúncia o Bezos interfereix en la línia editorial d’un diari històric, no estem davant de simples decisions empresarials, sinó davant del risc que els diners i la tècnica es converteixin en els nous guardians de la informació pública. Que aquesta paradoxa continuï dominant l’entorn digital no és simplement un repte per al periodisme, és una amenaça a la llibertat d’expressió i a la integritat dels sistemes democràtics.
El periodisme s’ha de defensar dels guardians que, amb l’excusa de la llibertat, imposen la censura, i amb la màscara de la neutralitat, sacrifiquen els valors sobre els quals s’erigeix la democràcia. En aquest context, els periodistes i la societat en conjunt han de qüestionar-se: qui decideix realment el que es pot dir i llegir en aquest món cada cop més controlat?
Estem els mitjans, els periodistes, disposats a lliurar el control del dret a la informació a aquells que no responen davant de cap sistema democràtic, sinó únicament davant dels seus interessos?
Yanis Varoufakis ha denominat aquesta nova relació econòmica i social com a tecnofeudalisme.
En aquesta relació, el vassallatge periodístic a les xarxes, les seves xarxes, necessita una revolució.
Catalunya Plural, 2024 
