El cas Errejón està en mans judicials des que l’actriu Elisa Mouliáa i la presentadora Aída Nízar han presentat les seves respectives denúncies als jutjats. És possible que en siguin més les que s’afegeixin en els dies entrants, veient les informacions que van sortint publicades. Ara només cal donar suport a les víctimes, que si alguna cosa desitgen en aquests moments és que les deixin tranquil·les. I que la justícia sigui ràpida i eficient, perquè si no, no és justícia.
En la seva carta de comiat, l’exfundador de Podemos i exportaveu de Sumar, escrivia, en un to volgudament obtús per tal de camuflar la insuficiència de la seva disculpa, que havia arribat “al límit entre la persona i el personatge”; i hi hauria arribat, segons ell mateix indicava, perquè l’estructura heteropatriarcal i capitalista de la política engoleix als més forts i corromp als d’ànima límpida. De segur que la política és una trituradora d’afectes; això poca gent ho dubta. Però, quan va començar aquesta contradicció? Què passaria si aquest desig secret i profund d’arribar a ser el personatge que efectivament ha arribat a ser fos la raó mateixa per la qual Errejón es va dedicar a la política?
Albert Pla diu sovint en el to satíric-irònic que el caracteritza, que aquells que de petits mostren el seu desig polític de representar la resta de companys haurien de veure el seu comportament corregit de forma immediata. El raonament de Pla és que el desig de representar la ciutadania diu més de la voluntat de dominació que no pas d’empatia amb l’altre; que la veritat d’aquest desig es vesteix formalment d’altruista, però que en realitat obeeix una llei interna profundament egoista i vanitosa. És molt possible que Pla tingui raó.
Aquest és un circuit que sembla repetir-se sense fi i que és més acusat en el món de l’esquerra, com ja va exposar brillantment Émile Zola a Germinal a través de l’Étienne, el seu protagonista. Escrita a finals del segle XIX, tracta la història d’un treballador miner que, mogut per les idees socialistes que s’expandien com la pólvora en el marc de la Primera Internacional Socialista, s’acaba convertint en líder d’una revolta minera al nord de França. En el fons, però, Étienne, somia de ser diputat a París i en poder (com)moure a les masses amb els seus discursos. Somia en veure’s per damunt d’elles, en fer-les ballar a voluntat…
L’esquerra apel·la al desig de transformar el món per fer-lo més just, i la principal manera que té de fer-ho és assenyalant les injustícies i lluitant per revertir-les. Amb discursos brillants Errejón es va convertir en una de les veus del poble, pel poble, per al poble. Va posar sobre la primera línia mediàtica temes tan importants com la salut mental o l’habitatge, i es va convertir en un dels referents de l’esquerra, que idolatrava la seva intel·ligència i capacitat expositiva. Però el desig de representar la veu del poble i encarnar la il·lustració amagava una cínica realitat: el caliu de les masses, la creació d’una imatge pública referencial — el personatge —, no era més que un instrument de legitimació extern al servei d’unes pulsions internes que res tenien a veure amb l’emancipació de les classes populars.
La corrupció de la dreta acostuma a satisfer-se amb béns materials, però la corrupció de l’esquerra beu de la vanitat i del sentiment d’adulació provocat pel convenciment de ser un referent moral per la resta. Errejón volia ser un amo que guiés a les bèsties, però no era més que un esclau de si mateix. En això segur que hi ha jugat un paper l’entorn de la política, quant a trituradora d’afectes. Però no només. També hi ha contribuït la deixadesa d’una concepció democràtica que prefereix delegar les responsabilitats polítiques en persones a les quals se situa en un pedestal. I la política és massa important per a delegar-la. Per alguna cosa som ciutadans i no súbdits, no?
Ara, Errejón haurà de respondre davant la justícia pels seus actes. Però cal que tots reflexionem (principalment els homes, tot i que no exclusivament els homes) sobre les nostres responsabilitats. Les individuals i les col·lectives.
Catalunya Plural, 2024 
