A diferència del fenomen polític, el meteorològic té una senzilla explicació. Un aire embossat fred, a gran alçada, s’independitza de la circulació general de l’atmosfera i pot quedar encallat uns quants dies a una mateixa situació. Si coincideix amb un fort anticicló a l’Europa central, que fa de tap i envia vents molt humits de la Mediterrània, el xoc de l’aire calent amb el fred provoca fortes precipitacions, que es poden realimentar en un front de tempestes. Si a més hi ha una configuració orogràfica del terreny favorable a les descàrregues d’aigua, tenim tots els elements per a un fenomen extrem. És un model de fàcil predicció a escala regional, encara que és impossible per ara determinar amb precisió sobre a quin punt descarregarà. De fet, AEMET va avisar amb temps donat que abans de les vuit del matí d’aquell dimarts fatal va emetre un avís vermell.
No penso entrar a discutir com ha actuat cadascú a partir d’aquell moment; temps hi haurà quan la gent que ara pateix pugui recuperar, encara que sigui en petita part, una normalitat. Em centraré en dues qüestions: la primera, esbrinar que té a veure el canvi climàtic en tot plegat i, segona, com ens hem d’adaptar a la nova situació.
Les DANA no són noves (abans se’n deien “gotes fredes”). El què ha canviat ara és la seva freqüència (les potents abans succeïen cada 20 anys aproximadament i ara fa dos anys de l’anterior) i la seva intensitat (registres de més de 500 litres per metre quadrat en poques hores no es coneixien a la zona). Això pot ser conseqüència del canvi climàtic? Clarament, ho és: les aigües de la Mediterrània estaven a finals d’octubre uns dos graus centígrads per damunt de la mitja i això és molta energia, tenint en compte el gran volum d’aigua. Tota aquesta energia, els vents de llevant la va portar fins a la gota freda i les precipitacions es van convertir en un fenomen extrem, que ha produït centenars de morts i unes pèrdues materials que encara estan per a calcular.
El canvi climàtic no vindrà; ja està aquí. La temperatura de la Terra està a punt d’arribar a un increment d’1,5 °C en relació amb l’any base, límit que l’Acord de París (2015) assenyala com a perillós. És molt senzill demostrar que les aigües del mar estan més calentes que mai; nombroses observacions i treballs científics ho demostren. I mentre aquesta situació persisteixi (més calor vol dir més energia), sempre que tinguem una DANA alimentada per vents de llevant es podrà tornar a repetir la desgràcia que hem viscut, cada cop més sovint i més forta.
I què es pot fer? Ja que no hem estat capaços d’aturar el canvi climàtic, no ens queda cap més camí que l’adaptació. Poso un exemple: el 14 d’octubre de 1957, una gota freda (llavors, ara DANA), va provocar precipitacions de 300 litres per metre quadrat que van desbordar el riu Túria i les inundacions van provocar més de 300 morts (81, segons dades oficials franquistes). I per què ara, amb més aigua caiguda, no ha passat res a la ciutat de València, a la riba esquerra del riu? Senzillament perquè es va fer una gran obra d’enginyeria, desviant el riu al llarg d’onze quilòmetres, amb amplitud per grans avingudes i murs de canalització.
En canvi, cap obra hidràulica significativa s’ha fet a la banda dreta del Túria, on ha passat tota la desgràcia, amb rius i torrents que han recuperat per unes hores el seu camí de sempre, malgrat que un urbanisme equivocat hagi situat barris, infraestructures i equipaments a les seves lleres. L’aigua ha reclamat el que és seu i s’ha endut béns i vides (el més irrecuperable) amb la seva força destructora.
Ara toca reconstruir vies de trens, ponts, carreteres i autopistes i també tota mena d’equipaments. Convé fer-ho aviat perquè són indispensables pel nostre model de vida. Però on es farà tot? On estava abans del dimarts fatídic? Per mi és evident que si ho tornem a deixar tot com estava, quan vingui una propera DANA (que vindrà), si descarrega al mateix lloc, tornarà a repetir-se tot de nou. Les urgències no han d’impedir refer les coses amb més seny de l’esmerçat fins ara en un urbanisme equivocat, quan la natura ens ha demostrat els nostres errors.
La disjuntiva és clara: si els nostres polítics creuen de veritat en el canvi climàtic, han d’actuar en conseqüència i invertir en adaptació. Ja sé que és més espectacular inaugurar uns quilòmetres més d’AVE que canalitzar rius i torrents per si es repeteix el fenomen, quan aquesta obra pot semblar inútil durant molts anys. Però quan faci falta, salvarà béns i vides (com ha passat a la ciutat de València amb la nova llera del Túria).
El que alguns anomenen, equivocadament, “transició ecològica”, és quelcom més que sembrar tot el país de molins i plaques solars.
Ferran Vallespinós Riera
Dr. Ciències Biològiques
Investigador Científic CSIC. Escriptor
Catalunya Plural, 2024 
