El 7 d’octubre de 2023, milicians de Hamàs amb explosius i tractors van trencar per diversos llocs la tanca que envolta Gaza i van penetrar en territori israelià. Una desena d’aquests es van dirigir en moto cap a la base militar des d’on es gestiona la tanca perimetral de Gaza, van reduir els soldats que hi eren dins, van ocupar l’edifici i van destruir els ordinadors. Al mateix temps, diversos drons inutilitzaven les torres de control i uns dos mil membres de l’organització islamista en motos, furgonetes, ales delta i barques, s’endinsaven en territori israelià per atacar localitats, quibuts i un festival de música que se celebrava a pocs quilòmetres de la frontera. En pocs moments, amb precisió i coneixement del terreny, Hamàs havia deixat cec i incomunicat un dels exèrcits tecnològicament més preparats del món. Una operació que va exigir la participació de milers de membres de Hamàs i alguns del Gihad Islàmic i d’altres grups als que es van afegir un nombre indeterminat d’habitants de la franja.
Una operació que no tenia res d’improvisada, que s’havia preparat a consciència amb molta antelació i que es va dur a terme justament l’endemà que una part important de les tropes de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) destinades a la zona de l’entorn de Gaza fossin desplaçades cap a Cisjordània per protegir de possibles represàlies els colons que estaven assetjant i atacant famílies palestines amb l’objectiu d’expulsar-les de les seves terres.
En suma, «en poques hores, els milicians es van apoderar de vuit bases militars i quinze poblacions, diversos quibuts inclosos», les FDI van trigar hores en aparèixer i «quatre dies per recuperar el control de la zona». A més, Hamàs coneixia el nombre dels efectius militars israelians, la seva ubicació, els temps estimat perquè arribessin els reforços i per on ho farien. Tot plegat denotava un doble forat de seguretat.
D’una banda, de les FDI que no sospitaven que Hamàs pogués dur a terme una operació militar d’aquesta envergadura a Israel i, de l’altra, dels serveis secrets israelians que, malgrat fer gala de tenir infiltrats a Hamàs, com es recull a la sèrie televisiva israeliana Fauda (Netflix), no van saber preveure l’atac que feia com a mínim un any que preparava Hamàs. I, com concloïa Xavier Mas de Xaxàs a La Vanguardia dies després, per uns moments, «el millor exèrcit de l’ Orient Mitjà havia estat derrotat per una milícia armada amb fusells d’assalt, llançagranades i morters».
El greu error polític de Hamàs
Un èxit militar per Hamàs, però també un greu error polític. Enfrontar-se victoriosament per sorpresa a l’exèrcit d’Israel va ser, sens dubte, una bona dosi d’autoestima per una població palestina que feia temps que es veia abandonada a la seva sort per la majoria dels països àrabs arran del que Donald Trump va denominar «l’acord del segle per l’Orient Mitjà», preparat pel seu gendre Jared Kushner, amic de Netanyahu i del príncep hereu saudita Mohammed bin Salman. L’acord deixava tota la vall del Jordà en mans d’Israel, mentre els palestins rebrien 50.000 milions de dòlars en deu anys -fons de l’Aràbia Saudita- per bastir un pseudo-estat sobre Gaza i una disminuïda Cisjordània i ajudar els refugiats a canvi que renunciïn al retorn i a les seves terres, contràriament al que disposa la resolució 194 de Nacions Unides de l’11 de desembre de 1948.
A l’estiu d’aquell mateix any s’anunciava la signatura dels Acords d’Abraham que suposaven el reconeixement de l’estat d’Israel per Bahrain i els Emirats Àrabs, decisió darrera la qual estava sens dubte Riad. Més tard s’hi afegien Marroc, a canvi que Tel Aviv admetés la marroquinitat del Sàhara Occidental, i Sudan. I encara més sensació d’abandonament, després que el setembre de 2023 Benjamín Netanyahu anunciés un acord imminent de pau amb l’Aràbia Saudita. Però, matar 1.200 persones, la majoria civils, i segrestar-ne més de 250, la qual cosa constitueix, sens dubte, crims de guerra i no preveure la brutal resposta del govern israelià va ser un error polític de terribles conseqüències inicialment per la imatge de la causa palestina i immediatament després per a la població de Gaza, i, de retruc, de Cisjordània on els colons fa temps que han desfermat una ofensiva d’assetjament a les famílies palestines.
La guerra que necessitava Netanyahu
La població palestina de Gaza fa anys que pateix el setge i l’ofec d’Israel, amb el silenci ignominiós de gran part dels governs àrabs i la connivència del règim egipci d’Abdelfatah al-Sisi que controla segons els dictats de Tel Aviv l’únic pas fronterer de la franja que no confronta amb Israel, que regula l’entrada d’aliments, medicaments, energia i de tota mena de recursos a la franja. Però, l’atac de Hamàs va proporcionar a Netanyahu la guerra que precisava per emmudir una creixent contestació interna per la seva decisió d’impulsar una reforma jurídica que suposava posar el Tribunal Suprem al servei del govern i escapar així als tres processos per corrupció que pesen sobre ell. De fet, feia més d’un any que cada dissabte se succeïen les protestes a les principals ciutats del país, impulsades àdhuc per alts comandaments de l’exèrcit a la reserva que temien que de consumar-se la reforma del Tribunal Suprem desapareixeria la divisió de poders i això podria propiciar que fossin acusats de possibles excessos o crims de guerra per tribunals estrangers per accions comeses en el passat com durant la batalla del camp de refugiats de Jenín (Cisjordània) l’abril de 2002.
En suma, la popularitat de Netanyahu i del seu govern d’extrema dreta feia mesos que anava a la baixa i que era qüestionada per unes protestes cada cop més massives. L’atac de Hamàs del 7-O va revertir la situació i ha permès Netanyahu lligar el seu futur polític a la guerra de Gaza i, des d’aquest setembre, al Líban i amb el propòsit cada cop menys amagat de propiciar una guerra regional en què es vegi implicat l’Iran i, si és possible, uns Estats Units que travessaven uns moments de buit de poder derivats d’una campanya electoral marcada per les indecisions de Joe Biden, la seva substitució «in extremis» per Kamala Harris i pels dubtes del Partit Demòcrata de retirar el seu suport a Israel malgrat les brutals massacres i els crims de guerra que estava duent a terme a Gaza i el Líban. Després del 5 de novembre, amb la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units, Netanyahu sap que amb Trump de nou a la Casa Blanca ell té les mans lliures per «remodelar» el Pròxim Orient a sang i foc segons les seves conveniències.
Barbarie assassina a Gaza
En un altre ordre de coses, el govern israelià ha arribat a qualificar d’antisemita l’ONU i de declarar «persona non grata» al seu secretari general António Guterres que el 16 d’octubre de 2023 no dubtava en criticar la desproporcionada resposta militar d’Israel i recordar-li -també a Hamàs- que «fins i tot les guerres tenen regles. El dret internacional humanitari i la legislació sobre drets humans s’han de respectar i defensar; els civils han de ser protegits i mai utilitzats com a escuts. Tots els ostatges de Gaza han de ser alliberats immediatament».
Però, la prepotència i la fatxenderia del primer ministre israelià no té límits i, després que les FDI ferissin cinc soldats de la Força Provisional de les Nacions Unides per al Líban (UNIFIL pel seu acrònim en anglès, la missió de pau pel Líban creada per resolucions del Consell de Seguretat de 1978 i 2006) i dos tancs israelians irrompessin per la força el diumenge 13 d’octubre en una base de les forces de pau de l’ONU, es permetia encara instar Guterres perquè ordenés la retirada de les tropes de pau de Nacions Unides sota el pretext que eren utilitzades com «escuts humans» per Hezbol·là. Com a Gaza, on està prohibida la presència de premsa estrangera i israeliana, Netanyahu no vol testimonis dels seus crims tampoc al Líban.
En els països occidentals fa unes setmanes es commemorava «l’inici de la guerra» perquè feia un any de l’atac de Hamàs. És sorprenent l’enorme facilitat amb que s’obliden les causes subjacents en el conflicte de Palestina o, si es prefereix, la memòria és molt curta i selectiva. I això és el que està succeint amb la denominada guerra de Gaza, que més pròpiament hauríem de dir la massacre dels palestins de Gaza a mans de l’aviació i de les FDI. Però els fets del 7-O tenen darrere seu una llarga història d’ocupació, de despossessió i de neteja ètnica que va començar molt abans del 7-O. És cert que això no justifica l’atac de Hamàs, però l’atac tampoc justifica la bàrbara resposta d’un Estat membre de Nacions Unides i que pretén ser una democràcia, la qual cosa cada cop és menys creïble.
La barbàrie mai es pot respondre amb la barbàrie i l’assassinat de 43.000 civils, inclosos 224 treballadors de la UNRWA (l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient creada el 1949) i sense saber quants cossos en sortiran encara de sota de les runes, mitjançant bombardeigs massius i continuats contra hospitals, escoles, centres de refugiats, infraestructures (entre el 70 i el 80% de les de la franja han estat destruïdes), edificis de tota mena, la manca d’aliments, d’aigua potable i d’assistència mèdica pel setge imposat pel govern israelià, els desplaçaments forçats d’entre el 90 i el 100% de la població d’un cantó a l’altra de la franja per consell de les autoritats d’ocupació i ni d’aquesta manera poder evitar ser víctimes de les bombes, no és pot denominar guerra sinó que s’escau més dir-li barbàrie assassina, conculcació del dret internacional humanitari, polítiques genocides i de neteja ètnica. La resta és retòrica buida.
El conflicte més antic del món
I, certament, aquest és un conflicte antic que no va començar el 7-O. És, sense cap mena de dubtes, el conflicte armat viu més antic del món. A mitjans del segle XIX vivien a Palestina, que llavors formava part de l’Imperi Otomà, uns 13.000 jueus, sobretot a les quatre ciutats santes del judaisme -Jerusalem, Hebron, Safed i Tiberíades-, que constituïen el yishuv; és a dir, l’antiga comunitat jueva de Palestina dedicada principalment a l’oració, a l’estudi i l’ensenyament del Talmud i a la custòdia i la preservació dels llocs sants (les tombes dels patriarques, dels reis i dels profetes) i que subsistien gràcies a les donacions del judaisme internacional.
Però, a final del segle XIX, arran de la formació de diverses entitats jueves a Europa, de la publicació el 1896 del llibre de Theodor Herlz L’Estat dels Jueus i de la celebració del I Congrés Sionista a Basilea, que decideix crear una llar jueva a Palestina i promoure el sentiment i la consciència nacional dels jueus, comencen les primeres adquisicions de terres a Palestina i les primeres migracions (denominades ‘aliyàs’) cap a Palestina, de tal manera que quan comença la Primera Guerra Mundial el 1914 hi ha 85.000 jueus, el 12% de la població total, per 580.000 àrabs musulmans, el 79%, 60.000 àrabs cristians, el 8,0%, i 5.000 persones d’altres comunitats. El procés sempre és el mateix, compra de terres (a partir del 1901 pel llavors recent creat Fons Nacional Jueu) als terratinents àrabs absentistes, on s’estableixen els immigrants que formen comunitats agrícoles que exclouen la mà d’obra no jueva. Els pagesos palestins, que abans eren els arrendataris d’aquestes terres, es veuen així progressivament privats del seu mitjà de producció tradicional.
No és pròpiament un sistema colonial clàssic, primer Palestina formava part de l’Imperi Otomà fins al final de la Primera Guerra Mundial i després, a partir de 1920, fou un mandat britànic, però les conseqüències sobre la pagesia palestina (com unes dècades abans havia succeït també amb la pagesia algeriana) sí que eren colonials. Aquesta pagesia empobrida es va veure obligada a emigrar a les ciutats on tampoc trobaven feina fàcilment. El primer mite del sionisme, «una terra sense poble, per un poble sense terra», que va popularitzar a principis del segle XX el periodista jueu de nacionalitat britànica Israel Zangwill, esdevé així una gran fal·làcia.
L’impacte de les dues guerres mundials
Després de la Primera Guerra Mundial, al Pròxim Orient, el desmembrament de l’Imperi Otomà dona origen a Turquia i, en compliment dels Acords secrets de Sykes-Picot de 1918, pels quals França i el Regne Unit (i inicialment la Rússia tsarista) es repartirien les províncies del sud de l’Imperi Otomà, a diferents mandats britànics (Iraq, Palestina i Transjordània) i francesos (Síria i Líban). Des de 1920, Palestina passa a ser, doncs, un mandat britànic i Londres, per fer front a la promesa feta el 1917 a la comunitat jueva del Regne Unit d’establir una llar jueva a Palestina (Declaració Balfour) i afavoreix la immigració jueva a Palestina, la qual cosa molt aviat deriva en els primers enfrontaments entre la comunitat àrab i la comunitat jueva que cada cop és més important i disposa de més terres. Entre aquests enfrontaments destaquen les conseqüències de la Gran Revolta Àrab de 1936-1939 que se saldà amb 7.000 víctimes.
La fi de la Segona Guerra Mundial marca un nou punt d’inflexió. El descobriment de l’Holocaust afavoreix noves emigracions de jueus europeus cap a Palestina i alhora, mentre continuen els enfrontaments entre àrabs i jueus, els sectors sionistes més radicals emprenen accions armades contra la presència britànica per tal d’acabar amb el colonialisme britànic i convertir Palestina en un Estat independent. El juliol de 1946 tenia lloc el mortífer atemptat amb bomba de l’Hotel King David (91 morts), seu de la Comandància Militar del Mandat britànic, dut a terme per la milícia d’extrema dreta de l’Irgun i ordenat pel futur primer ministre d’Israel Menachem Begin. Poc després, Londres declara la situació insostenible i el 29 de novembre de 1947 les Nacions Unides aproven la resolució 181 o Pla de Partició que dividia Palestina en un Estat àrab, on viurien uns 10.000 jueus i 725.000 àrabs i que comprendria Galilea occidental, Cisjordània, Gaza i una franja paral·lela a la frontera amb Egipte, en total el 45% del territori; i un Estat jueu que abastaria el 55% restant i on residirien 498.000 jueus i 407.000 àrabs.
Cap dels dos estats tindria continuïtat territorial i la ciutat de Jerusalem i el seu hinterland (inclòs Betlem), amb 100.000 jueus i 105.000 àrabs, quedaria sota jurisdicció internacional. Els estats àrabs (Aràbia Saudita, Egipte, Iraq, Líban, Síria i Iemen) votaren en contra perquè s’oposaven a la partició de Palestina i a la creació d’un Estat jueu. També era contrari a la partició Abdallah I de Jordània, país que no ingressaria a l’ONU fins el 1955, puix ambicionava incorporar-se Cisjordània.
El Pla no es va arribar a aplicar mai, Londres anuncià que es retirava de Palestina i el 14 de maig de 1948 David Ben-Gurion declarava la independència d’Israel, que fou ràpidament reconeguda pels Estats Units i la Unió Soviètica. Començava així el que Avi Shlaim denomina la fase oficial i internacional de la primera guerra àrab-israeliana, amb la implicació de diversos exèrcits àrabs, perquè la no oficial, amb característiques de guerra civil, havia començat molt abans i s’havia cobrat ja més de 2.000 víctimes i donat lloc a massacres que sembrarien el terror i perdurarien en el record: 9 d’abril, Dier Yassin, més de 110 víctimes àrabs; 12 d’abril, Nasir ad-Din, una petita localitat prop del mar de Galilea (llac de Tiberíades) que el 1945 tenia 90 habitants àrabs dels quals 22 foren morts per l’Haganà (embrió de les futures FDI) i la resta expulsats…
El gran èxode palestí
Com escriu Víctor Amado, aquestes «atrocitats o altres dutes a terme sobretot per les milícies incontrolades jueves com el Lehi, o en alguns casos per la força d’elit del Haganà, el Palmach, van expandir el terror al llarg de la població àrab-palestina. Davant d’aquesta tessitura la major part d’aquesta població va optar per abandonar els llocs on vivia, fugint així d’un futur que podia ser terrorífic en aquest context de guerra civil no oficial que es va desenvolupar entre els finals de novembre de 1947 i el 14 de maig de 1948».
I entre el 15 de maig de 1948 i el 20 de juliol de 1949, data de la signatura del darrer armistici amb Síria, la guerra oficial va provocar un balanç d’uns 18.000 morts, dels quals 6.000 eren israelians, 8.000 àrabs de Palestina i, aproximadament, 4.000 dels exèrcits àrabs (comparis amb els més de 43.000 palestins morts només a Gaza des del 7-O i es tindrà una visió més acurada de la magnitud de la massacre) i, segons Benny Morris, uns 700.000 refugiats palestins (uns 800.000 segons Nacions Unides) que van haver de marxar cap a Gaza i Cisjordània.
Fins aquells moments, la despossessió havia estat anònima, individualitzada. El canvi del propietari de la terra i el seu pas a mans de explotacions jueves suposava la pèrdua del mitjà de treball per les famílies pageses palestines; ara la despossessió esdevenia col·lectiva, de tot un poble que no només perdia el seu mitjà de treball, sinó també la terra que durant incomptables generacions havia estat casa seva, el seu país, les seves arrels i la seva història.
La tragedia s’explica molt bé en una novel·la històrica que descriu la magnitud de la despossessió i les seves conseqüències: Ein Hod (en àrab Ein Hawd) és una localitat de poc més de sis-cents habitants situada al nord d’Israel, al sud-est de Haifa, als peus del Mont Carmel, que fou fundada el 1189 per un comandant de l’exèrcit de Saladí i des de llavors fou habitada per àrabs, en total unes quaranta generacions. Com diu Susan Abulhawa, això era en una època llunyana, «abans que el vent agafés la terra per una cantonada i la desposseís del seu nom i del seu caràcter, abans que Amal naixés, un petit llogaret de l’est de Haifa vivia pacíficament de les figues i les olives, amb les fronteres obertes i sota la llum del sol».
Era el 1948, l’any de la Nakba (el desastre), quan els seus habitants foren expulsats per les bombes de l’artilleria, primer, i a trets de fusell, després, fins que es van veure desplaçats a un camp de refugiats de Jenín (Cisjordània). Va ser l’any de la despossessió i de la neteja ètnica. Des de 1953, després de fracassar en la creació d’una comunitat cooperativa rural (un moixav), ha esdevingut irònicament avui una colònia d’artistes jueus, construïda sobre la desgràcia dels seus antics i legítims habitants.
Ciutadans de segona a la seva terra
Entre 1948 i 1967, Gaza serà administrada per Egipte, Cisjordània serà annexionada per Jordània, els àrabs palestins expulsats d’aquests territoris malviuran amb l’esperança del retorn, dret que els hi concedeix la resolució 194 de l’ONU de desembre de 1948, en camps de refugiats administrats per la UNRWA (l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient creada el 1949) i els que no havien estat expulsats, que avui representen entorn del 20% de la població total d’Israel, romandran a Haifa, Natzaret, Jaffa… on esdevindran ciutadans de segona del nou estat, que es consolida sobre el 78% de la superfície de l’antic mandat britànic de Palestina amb les fronteres que encara avui li reconeix la comunitat internacional.
Però mancava encara la segona despossessió propiciada per la tercera guerra àrab-israeliana del juny de 1967, denominada Guerra dels Sis Dies, quan Israel ocupà Gaza, Cisjordània i la totalitat de Jerusalem: «el primer dia de l’ocupació, Israel arrasà el barri marroquí sencer [de Jerusalem], amb unes cent cases antigues i varis centenars de residents, als quals va donar menys de dues hores per evacuar les seves llars, vides i història. Musulmans i cristians per igual, grecs i armenis, van veure com es confiscaven la majoria de les seves propietats, mentre ells mateixos eren expulsats a guetos o a l’exili». El somni sionista d’ocupar tota Palestina s’havia acomplert, només calia ara expulsar aquella nosa dels palestins, ara dels territoris ocupats, i que la comunitat internacional reconegués com a part d’Israel els nous territoris conquerits, la qual cosa, afortunadament, no ha fet encara a dia d’avui.
I així, fins el dia d’avui, els uns sotmesos a un règim d’apartheid que no té res a envejar al que es practicava a Sudàfrica i negant-se a abandonar de nou les seves terres i el seu país, perquè saben que l’exili és un camí sense retorn; i els israelians nouvinguts ocupant Cisjordània tros a tros amb nous assentaments, 750.000 colons que assetgen les famílies palestines, Check Points per visualitzar l’ocupació, carreteres d’ús exclusiu pels israelians i un mur de dimensions descomunals. I encara pitjor a Gaza que, després de la denominada desconnexió unilateral duta a terme l’agost de 2005 per Ariel Sharon, el responsable polític de les massacres de Sabra i Xatila perpetrades per les Falanges Libaneses el 1982, ha estat sotmesa a diverses operacions de càstig per les FDI fins que aquesta última amenaça amb destruir tota la franja sense deixar cap edifici ni infraestructura en peu. L’objectiu darrer, i no s’amaguen de verbalitzar-ho alguns líders de l’ultradretà Partit Sionista Religiós que forma part del govern de Netanyahu, és acabar amb els palestins o obligar-los a marxar al Sinaí.
Un conflicte sense solució militar
Per concloure unes breus reflexions finals. A pesar de la massacre que està perpetrant a Gaza, Netanyahu no ha pogut alliberar els hostatges ni acabar amb Hamàs perquè Hamàs és fruit de la violència de l’ocupació i de la despossessió, de la humiliació i de la frustració d’un poble que davant l’enorme injustícia que pateix se sent abandonat per la comunitat internacional, inclosos els governs dels països àrabs i musulmans. I el món no pot ignorar que els descendents d’aquells primers refugiats de 1948 s’agrupen avui en 27 camps regits per la UNRWA a Gaza i Cisjordània on hi viuen 2.876.665 refugiats al costat de la població originària d’aquests territoris. En altres 31 camps de refugiats de la UNRWA situats al Líban, Síria i Jordània hi viuen 3.710.840 refugiats més, especialment a Jordània.
És obvi que el conflicte no té solució militar i que la solució dels dos estats no és la més idònia. Seria millor un sol estat (un estat binacional) plenament democràtic on tots els ciutadans gaudissin dels mateixos drets, però, a dia d’avui, atès que la violència i l’odi amaren el conflicte fins extrems impensables, la solució dels dos estats amb supervisió internacional per garantir la seguretat de tots dos sembla la única possible, però l’actual govern d’Israel -ni la majoria de governs d’Israel que es poguessin formar- no l’acceptarà mai i l’elecció de Trump l’ajorna una vegada més. Alhora, el camp de la pau a Israel està en hores molt baixes, a les darreres eleccions (novembre de 2022) el Mérets no va obtenir representació en una Knesset (Parlament d’Israel) molt escorada cap a la dreta i l’extrema dreta.
Paral·lelament, els diferents moviments, associacions i plataformes del front de la pau, sovint integrats per palestins i israelians, (Pau Ara, B’Tselem, Dones de Negre, Dones construeixen la pau, Dones del Sol, Trencant el silenci, associació de soldats israelians veterans que han denunciat la deshumanització dels palestins que duu a terme l’exèrcit israelià, Shministim, Combatents per la pau) cada cop tenen més dificultats per subsistir i alguns han desaparegut. Només uns pocs articulistes d’alguns mitjans de comunicació com Haaretz s’atreveixen a criticar les polítiques militaristes i criminals dutes a terme pel govern de Netanyahu a Gaza i ara també al Líban.
L’extensió de la guerra al Líban i els intents d’implicar directament a l’Iran amenacen amb desbordar el conflicte, la qual cosa en un món dominat per la testosterona dels principals dirigents i de la direcció dels grups armats (Trump, Putin, Netanyhau, Hamàs, Hezbolà…) i per la doble vara de mesurar que usa Occident a l’hora de jutjar les accions dels diferents actors dels conflictes són una amenaça directa a la pau i l’estabilitat mundial quan no la porta d’entrada a la Tercera Guerra Mundial com advertia el passat 10 d’octubre en un esmorzar al CIDOB l’Alt Representant per a l’Aliança de Civilitzacions de les Nacions Unides, exrepresentant de la Unió Europea per al Procés de Pau àrab-israelià (1996-2003) i exministre d’Afers Exteriors del Regne d’Espanya (2004-2010), Miguel Ángel Moratinos.
Per últim, el govern de Netanyahu despatxa col·locant la llufa de l’antisemitisme a tots aquells que s’atreveixen a criticar les polítiques del seu govern, però és hora de dir clar i fort que si algú està posant en perill la imatge i el futur d’Israel i està malbaratant l’herència de l’Holocaust i, en conseqüència, peca d’antisemitisme aquest no és cap altre que Benjamin Netanyahu.
Catalunya Plural, 2024 
