El jutge Santiago Pedraz, titular del jutjat d’instrucció número 5, va ordenar l’obertura de judici oral el 2021 contra Pujol, els seus set fills i altres 16 persones, incloent-hi destacats empresaris com Luis Delso, Carles Sumarroca, Carles Vilarrubí i l’exparella de Jordi Pujol Ferrusola, Mercè Gironés. Marta Ferrusola, esposa de Pujol, va morir el 8 de juliol del 2024, mentre també era una de les persones investigades. El procés judicial, que constarà de 55 sessions, s’estendrà durant diversos mesos, amb dates programades a partir del novembre del 2025 i al llarg de desembre, gener, febrer, març i abril del 2026. La darrera sessió està prevista per al 23 d’abril. Els delictes que s’investiguen inclouen associació il·lícita, blanqueig de capitals, falsificació documental, delictes contra la Hisenda pública i frustració de l’execució.
El judici al clan Pujol era una patata calenta, una bomba de rellotgeria que cremava en mans de tots aquells amb qui, durant dècades, havia compartit espai polític. També afectava aquells que li havien dedicat columnes servils en els mitjans de comunicació i que havien omès sistemàticament la fosca realitat que envoltava el Gran Català, ja fos perquè n’havien sigut còmplices necessaris, ja fos perquè, com molts d’altres, veien en l’expresident el Pare que haguessin volgut tenir.
Però com que la justícia és injustament lenta, el temps va anar passant i la des-memòria va anar fent via. Impulsats pel desig de capitalitzar tot allò que Jordi Pujol havia representat (principalment, milions de vots, sis victòries electorals consecutives, tres de les quals amb majoria absoluta), diversos polítics del “gran centre” ideològic han anat apropant-se a l’expresident. Ho han anat fent a poc a poc, passet a passet, per així testejar-ne el grau de radioactivitat. Ja se sap que els polítics són, per naturalesa, estratègicament porucs. Però això no vol que dir que sempre encertin les seves apostes.
El primer acte públic de “reintegració” va tenir lloc l’any 2016, amb motiu d’homenatge fúnebre a Muriel Casals. A partir de llavors, amb comptagotes, es van anar succeint les aparicions d’un Jordi Pujol que mantenia sempre un perfil baix; el procés arribava al seu moment climàtic l’octubre del 2017, i per llavors el discurs negociador del “peix al cove” tampoc interessava gaire a l’espai posconvergent, dominat llavors per la rauxa.
Una vegada mort el Procés, la reactivació pública de Pujol s’accelerava. El febrer del 2023, la llibreria ONA de Barcelona, va ser testimoni de què el procés de rehabilitació públic arribava a la seva fi. L’expresident presentava la reedició de Des dels turons a l’altra banda del riu, el recull dels escrits de presó d’aquells dos anys que passà a presó mentre, acompanyat d’una multitud que l’escoltava embadalida i que l’ovacionà llargament i sense complexos. Val a dir, també, que aquell dia Pujol jugava a casa. Començant per l’elecció de la llibreria (propietat de l’empresari i independentista Tatxo Benet), i acabant pel fet que gran part del soroll de mans provenia d’uns nois ben vestits integrants de les joventuts nacionalistes (JNC).
Però el pas definitiu per tancar aquest particular arxiu d’amnistia tingué lloc el setembre d’enguany quan Salvador Illa rebia l’expresident Pujol al seu despatx, amb tota la normalitat institucional, com a part de la ronda de visites que el president de Catalunya acostuma a realitzar un cop ha assolit el càrrec més alt de l’executiu català. Perdonat per un polític pertanyent al seu enemic històric (PSC), el cicle del perdó quedava tancat i segellat.
El problema de tota aquesta història és que el judici real encara no ha ni començat. Certament, no es tracta de voler engrossir una cultura de la cancel·lació ja prou desbordada. El perdó i la rehabilitació són mecanismes de curació. Però aquí pot ser el que ha passat és que s’ha volgut tancar una ferida per la via no adequada per interès polític, i ara, aquesta, pot tornar a supurar.
Què passarà, quan es vagi descobrint la veritat concreta de l’engany perpetuat durant dècades? Perdurà la voluntat d’amnèsia, o es reviurà el trauma de la mort del Pare? Potser — només potser —, alguns dels que han volgut córrer més de pressa del que tocaria, acabaran llepant-se les ferides.
Catalunya Plural, 2024 
