Maurizio Sarri, tècnic del Nàpols el 2017, va sentenciar el que pot ser per a un rival jugar a camp contrari: “No crec que calgui enviar cap missatge per a la tornada. Sant Paolo serà un infern”.
La realitat és que a ningú no li agrada jugar de visitant. Josep Guardiola, per exemple, es queixava de l’altura de la gespa a diversos estadis en què el tiki-taka del Barcelona de Messi, Iniesta i Xavi no podia circular amb normalitat lluny del Camp Nou. A Amèrica Llatina, a les eliminatòries per als Mundials, val més anar preparats per a la guerra en camps contraris. Els colombians conviden a jugar en un estadi a gairebé 50 graus al mig de la tarda i sense indicis d’aire refrescant; els argentins envolten els hotels del rival la nit abans del partit i no deixen dormir ningú; els mexicans els donen serenates de mariachis de tarda, nit i matinada als rivals nouvinguts; els bolivians desafien les lleis de la natura i fan jugar a més de 3.000 metres d’altitud esportistes que, habituats a jugar a Europa, amb prou feines coneixen els camps a 500 metres sobre el nivell del mar; i a Asunción, Paraguai, fins i tot la policia ha entrat a donar pals als jugadors rivals.
La selecció colombiana, per exemple, mai no podrà oblidar l’eliminatòria del mundial d’Itàlia 90. El 1989, després de permetre un joc brutal contra els colombians, l’àrbitre xilè va expulsar Leonel Álvarez, va deixar de xiular un penal a favor del combinat groc i, ¡al minut 94!, va decretar pena màxima a favor del Paraguai. Els jugadors colombians van protestar iradament a l’àrbitre i la policia paraguaiana va ingressar al camp de manera violenta per posar en cintura els visitants. La llegenda explica que el colombià Bernardo Redín es va enfrontar amb un fotògraf i que l’ambaixador de Colòmbia va haver d’intervenir perquè el periodista no denunciés penalment el vallcaucà. Relata Chilavert que abans de cobrar aquest penal —el primer de la seva carrera com a especialista a la pilota quieta— René Higuita se li va acostar i va intentar desconcentrar-lo. Fallaràs, et taparé el penal, deia Higuita. Chilavert llavors va començar a riure’s, per a més enuig de René:
— De què rius? – Va preguntar el colombià
—És que per fi vaig trobar una persona més lletja que jo – va respondre Chilavert
Per què el periodisme s’ha obligat a jugar a camp contrari durant els últims 20 anys?
El periodisme enmig d’un femer
Fa més d’una dècada els mitjans grans i petits, els experts i els novells, els periodistes famosos i els desconeguts només tenen una resposta: És que cal ser on és la gent!
Però no n’és el camp natural. De fet, el camp rival s’ha convertit en l’afront principal per a la llibertat d’expressió, ha estat l’eina fonamental per establir la pandèmia de la desinformació i ha cooptat tot el negoci publicitari, cosa que ha suposat la crisi més important dels mitjans de comunicació a la seva història. Però la resposta continua sent la mateixa: És que cal ser-hi!
Molts es queixen dels insults i agressions verbals que reben allà, al camp contrari. De com és d’impossible establir un diàleg, de l’exèrcit de bots que inunda aquesta suposada discussió pública plural que alguns encara diuen que existeix al camp rival. Molts periodistes també han informat com des del camp contrari s’han construït milions de missatges i moviments –trending topic– en contra de les dones, en contra dels migrants, en contra de les races i de les cultures, de la democràcia. Altres i altres periodistes també han informat sobre com al camp rival s’ha alimentat l’odi, la polarització, el rebuig a l’altre. Però la resposta continua sent la mateixa: Com no pots tenir un compte a X o Instagram?
En els darrers dies, s’ha comprovat que Instagram i X “moderen” l’abast de publicacions propalestines i augmenten la capacitat de difusió de persones com Elon Musk, que, per cert, ha escrit a la seva xarxa social que “Les notícies han de venir de la gent. Dels que realment estan al lloc dels fets i dels que veritablement són experts en el tema”. Així mateix, Instagram va censurar Cristina Fallarás per publicar denúncies de dones que pateixen assetjament, alhora que servia perquè Influencers com María Pombo difonguessin bulls de la DANA a València. I així i tot, hi ha gent que pregunta: Però, com no estaran els mitjans a les xarxes socials?
Jugar al camp contrari ha fet que els periodistes s’adaptin a les regles del rival. Als seus formats minimitzats, a la polarització, a la guerra bruta per alimentar l’audiència. Però en termes periodístics, la credibilitat i la mateixa audiència cauen alhora que els mitjans augmenten el nombre de seguidors a Instagram i Twitter —ara a Tik-Tok i Twitch—. Encara us pregunteu per què no funciona el vostre model de negoci?
La qualitat s’ha convertit en molts titulars de 280 caràcters, sense profunditat, perduts a l’scroll infinit del mur d’una xarxa social. Dins de les notícies hi ha milers d’errors, de faltes, de poca cura perquè el periodista ja ha de pensar en el missatge següent per a les seves xarxes. No li importa el lector, ja que el lector no llegirà la seva notícia perduda a l’embolic del mercat de les veritats. Pensa en titulars, o millor en click-baits que atreguin el lector perquè passi uns segons al seu camp, seguint el ritme dels temes que li dicta un professional del SEO que, al mateix temps, segueix l’estela dels caragols que mouen els motors de cerca de les plataformes tecnològiques. A més, al seu camp tot funciona amb les regles imposades del camp contrari. La distribució de notícies, els titulars, i fins i tot es fa servir el camp rival com a font d’informació. I la resposta continua sent la mateixa: És que cal ser on és la gent!
Com pot el periodisme competir contra la desinformació al mercat únic de les veritats quan les regles les imposa un enginyer o un algorisme, una única empresa sense cap consens democràtic, sense llei que la reguli? Com pot competir el periodista al terreny rival si el rival vol quedar-se amb tots els recursos que necessita el periodisme per sobreviure: la publicitat i l’atenció dels lectors? Per què han acabat els mitjans de comunicació per interioritzar i fer seves les regles que aconsegueixen que el mateix periodisme s’autodestrueixi, tant en qualitat com en model de negoci? Els periodistes poden competir contra la desinformació —i vèncer— en aquest fangós terreny rival si les mateixes regles deontològiques el deixen en desavantatge davant el poder emotiu de les fake news? Poden en realitat sentir-se còmodes els periodistes en aquest mercat? En realitat hem de ser-hi?
Si la resposta és sí, llavors també hauríem d’estar a les pàgines pornogràfiques doncs, tothom hi és.
El camp rival –Meta, X, Tik-Tok i Twitch– és un infern per al periodisme. Com San Paolo o Defensors del Chaco per als equips rivals. Han canviat les regles del joc i defineixen el trànsit de la majoria de la informació periodística que circula pel planeta Terra. Per què ho hem d’acceptar? Si abans el monopoli de la informació en governs autoritaris era denunciat a tots els vents, avui sembla que la concentració dels canals de distribució per als mitjans de comunicació de tot el món —en només quatre empreses privades!— és una bona notícia per la llibertat d’expressió.
Fins i tot els mateixos mitjans semblen haver interioritzat i assumit el missatge. La realitat és que mai en la història de la humanitat la comunicació ha estat tan concentrada i, fet el salt tecnològic, tan controlada i supervisada. Però la resposta continua sent la mateixa: No puc creure que un periodista no tingui X+ o Instagram!
A Nàpols, a Asunción, a La Paz, a Barranquilla o a Istanbul, els equips rivals juguen en condicions molt adverses, però tot i això tenen possibilitats de treure un bon resultat. Al capdavall, és una disputa esportiva d’onze contra onze. Amb una mica de sort i molta feina es pot treure un bon resultat.
Però guanyar a les xarxes socials, al fang, a les escombraries, en una baralla de David contra Goliat en què, a més, no es coneixen les regles del joc, és impossible. El futur del periodisme passa per exigir i pensar una nova resposta: per què hem de ser-hi?
La resposta donada per The Guardian i La Vanguardia que aquesta setmana han tancat els comptes de X no és una opció.
És l’única opció.
Per què millor no marxem?
Catalunya Plural, 2024 
