És vergonyós que persones grans, després d’haver estat treballant tota la vida, ara es trobin al llindar de la pobresa i excloses socialment. Com també ho és que els nostres fills i nets, la generació més preparada de la història, no trobin feina a cap lloc de l’Estat i tinguin que marxar a altres països d’Europa per poder guanyar-se la vida.
L’oferta d’habitatge públic a Espanya és significativament més baixa en comparació amb altres països de la Unió Europea, situant-se només al voltant del 2%. Aquesta situació contrasta amb la de països com Àustria, on més del 60% dels vienesos viuen en habitatges públics o socials. A Catalunya, la inversió en polítiques d’habitatge és només del 0,1% del PIB, molt per sota de la mitjana europea del 0,6%. Aquesta diferència en l’oferta d’habitatge públic reflecteix les prioritats i les mesures que prenen alguns governs dins de la Unió Europea per solucionar aquest greu problema.
L’augment dels preus tant de les hipoteques com dels lloguers han creat una situació difícil per a molts, especialment per a pensionistes i joves. Aquesta problemàtica es veu agreujada per pensions baixes i salaris insuficients, així com per unes taxes d’atur elevades, especialment entre els joves. Aquestes condicions han portat a que moltes persones grans es trobin en una situació de vulnerabilitat econòmica després d’una vida de treball, i que la joventut, tot i estar altament qualificada, hagi de buscar oportunitats fora del país.
Paer això, cal abordar aquesta crisi d’habitatge i prioritzar mesures que prioritzin l’augment de l’habitatge públic, la regulació dels preus dels lloguers, i la creació de polítiques que promoguin l’ocupació i salaris dignes.
També s’ha de discutir sobre la necessitat de reformes estructurals que puguin proporcionar una major estabilitat en el mercat laboral i en el sector de l’habitatge, ja que hi ha un reconeixement creixent per la necessitat d’abordar i solucionar l’exclusió social i la pobresa que afecta, especialment, als col·lectius més vulnerables, entre ells les dones pensionistes.
Les solucions a aquests problemes requereixen un enfocament multifacètic que involucri tant al govern central com als governs territorials o els ajuntaments per a que tinguin en compte les necessitats i els drets de totes les persones afectades.
És urgent que es prenguin mesures per garantir que tothom tingui accés a un habitatge assequible i digne, i que es creïn oportunitats perquè les persones puguin viure i treballar en condicions justes.
Posar fi als desnonaments i garantir el dret a l’habitatge és una qüestió de justícia social i un dret fonamental. Si bé és cert que a Catalunya s’han implementat diverses mesures per prevenir els desnonaments i proporcionar suport a les famílies en situació de vulnerabilitat, també ho és que els desnonaments continuen deixant al carrer a moltes persones que no poden assumir a preu assequible el lloguer o pagar la quota hipotecària..
Per això, la solidaritat i el compromís de Marea Pensionista de Catalunya, així com dels col·lectius que treballen pel dret a un habitatge digne i assequible seran claus per superar aquests reptes i construir una societat més justa i inclusiva per a tothom.
Catalunya Plural, 2024 
