Del 14 al 18 d’octubre del 2024, es va celebrar a la ciutat de Milà (Itàlia), al centre de conferències més gran d’Europa, la 75ª edició de l’International Astronautical Congress (IAC), probablement, la trobada anual més important en què es reuneix tot el sector espacial global. Hi van assistir més de 8.000 experts de la indústria, institucions de recerca i agències espacials de tot el món. Cada any s’organitza en un país diferent, per això, a més de tractar sobre els temes associats al congrés, hi ha l’oportunitat que els organitzadors de l’esdeveniment puguin fer alguna activitat associada al país d’acollida, amb un aparador únic per promocionar aspectes locals destacables. A la tarda de l’últim dia del congrés, estava programada una trobada amb l’astronauta italià Luca Parmitano que, entre altres mèrits, va estar 200 dies i 16 hores a l’espai entre el 20 de juliol del 2019 i el 6 de febrer del 2020, a més, com a comandant de l’Estació Espacial Internacional, en el què era el seu segon viatge a l’espai. Però, aquella tarda, al Congrés, Parmitano no va arribar sol.
El comandant Luca Parmitano va arribar acompanyat pels guionistes Antonio Serra i Bepi Vigna, amb el dibuixant Sergio Giardo i amb Luca Del Savio, director editorial de Bonelli Editore, l’editorial més important del sector del còmic a Itàlia (o de fumetti, com s’anomenen en italià als còmics), i, també, de les més importants del món quant a volum de pàgines impreses, a punt de fer noranta anys des de la seva fundació el 1936. Al Congrés, l’astronauta Parmitano es presentava als assistents com coprotagonista del còmic Nathan Never… La Terra si frantuma! ([Nathan Never… ¡La Terra se hace añicos!], 2023), encara inèdit en castellà. Seguint la tradició de Bonelli d’apostar pels personatges que funcionen, convertint-los en longeus als quioscos, Nathan Never va arribar per quedar-se el 1991, després que un curiós i fructífer equip creatiu de tres guionistes (Michele Medda, Antonio Serra i Bepi Vigna), proposessin els fonaments de l’univers futurista del personatge, apostant per una ciència ficció amb tocs dels vuitanta, hereva de la literatura i el cinema de ciència ficció del moment. El caràcter de Never, forjat pels tràgics esdeveniments familiars, la seva resiliència per recuperar-se dels infortunis esdevinguts i el seu compromís en la resolució dels diferents casos ens captiva com a lectors, com va captivar també Parmitano en les seves lectures en la seva infància i adolescència.
Més de tres dècades després de la seva primera aventura, es continuen publicant les aventures de Nathan Never. En aquest número especial en què apareixien tots dos a la portada (astronauta real amb un personatge de ciència ficció del còmic) comptava per segona vegada amb l’ajuda de Parmitano, després que aquest fos un convidat destacat a l’especial autoconclusiu Nathan Never. Estación Espacial Internacional (Nathan Never. Stazione Spaziale Internazionale, 2020), publicat en castellà per l’Editorial Panini Comics. En aquesta història, el protagonista viatjarà al passat i necessitarà l’ajuda del comandant Parmitano per poder tornar al futur, requerint de tecnologia de l’estació coetània nostra, tecnologia real present actualment a l’equipament. L’artífex del guió era Bepi Vigna, que brodava una història amb evidents homenatges a clàssics del cinema i la televisió, amb referències a pel·lícules i sèries molt populars. A la portada del còmic es pot apreciar, a banda i banda del títol, a la part superior, els logos de l’Agència Espacial Italiana (ASI) i l’Agència Espacial Internacional (ESA), dues entitats científiques que van col·laborar decididament a l’edició, reconeixent implícitament el potencial de comunicació i divulgació del medi.
Aquesta primera col·laboració contenia un contingut extra molt interessant des de diferents perspectives. D’una banda, la transcripció d’una conversa entre el guionista i el dibuixant, Bepi Vigna i Sergio Giardo, confessant els seus records més personals relacionats amb l’exploració espacial i les pel·lícules, sèries de televisió i còmics que els van impactar més, i quines van ser les seves referències i influències a l’hora d’escriure i dibuixar la història. També incloïa una entrevista a Luca Parmitano, realitzada amb una clara intenció de fomentar vocacions científiques i tecnològiques als joves lectors. Al cap i a la fi, qui no ha volgut ser astronauta alguna vegada a la vida.
Poc abans de la publicació d’aquesta obra, Parmitano havia protagonitzat tota una fita inèdita a la història del còmic: el 26 de novembre de 2019 va presentar la portada del número especial de Nathan Never, informant, per primera vegada, que ell mateix era un personatge secundari en aquesta història (és possible veure el vídeo a les xarxes socials). Però el destacable de dita presentació va ser el lloc on es va fer: a l’Estació Espacial Internacional, orbitant al voltant de la Terra. L’expedició 61 a l’estació, que es va enlairar coincidint amb la celebració del cinquanta aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna, passarà a la història per diversos motius més, en què destaca la notícia que Parmitano va ser el primer comandant no americà que ha dirigit un passeig espacial en aquesta instal·lació. A més, va ser el primer comandant italià de la història de l’estació i tercer europeu, rebent el testimoni de l’astronauta rus Alexei Ovchinin en una cerimònia a l’estació orbital on es va tocar una campana, per representar simbòlicament el canvi de lideratge, com és tradició.
Abans d’aquest esdeveniment, Parmitano ja era un personatge popular, després que en el primer viatge a l’espai el 2013 es considerés el primer astronauta de la història que gairebé va estar a punt de morir… ofegat. Doncs sí, encara que sembli increïble, un petit problema a l’interior del vestit mentre feia un passeig espacial, li va ocasionar una condensació inesperada d’aigua al casc, que el va obligar a tornar a l’estació. L’avaria va posar en evidència un problema en el disseny que ha permès millorar els vestits espacials des de llavors, evitant el risc que pugui tornar a passar en el futur. Parmitano és un bon exemple de com s’ha realitzat l’exploració espacial, a partir de la preparació, el coneixement i la perseverança, i de com la ficció té una importància fonamental a fomentar vocacions científiques i tecnològiques, i a divulgar els avenços de la ciència , més enllà del pur entreteniment. I això ho saben molt bé les agències científiques.
Novament, l’Agència Espacial Internacional (ESA), aquest cop conjuntament amb l’Agència Espacial Francesa (Centre National d’Études Spatiales, CNES), han col·laborat en una obra titànica en còmic, narrant la història de l’exploració espacial, des de l’astronomia babilònica als descobriments d’Arquimedes, des de la Guerra Freda fins avui. El resultat és el còmic La odisea del espacio. Historia de la conquista espacial (L’Odyssée de l’espace. Une histoire de la conquête spatiale, 2024), amb guió d’Arnaud Delalande i dibuix d’Éric Lambert, publicat en castellà per Liana Editorial, amb traducció del francès de Julia C. Gómez Sáez i María Serna Aguirre.
El treball de més de dos anys dels artistes té com a resultat gairebé 200 pàgines en blanc i negre, una obra dissenyada a manera de documental, realitzant un recorregut extraordinàriament detallat i visual de la història de la conquesta espacial, des dels orígens a les Antiguitat fins avui. Per elaborar-lo, han comptat amb el suport del Projecte Història de l’ESA, una iniciativa creada el 1989 pels professors John Krige i Arturo Russo, amb l’objectiu de documentar la crònica des de la creació de l’agència el 1975, i totes les activitats anteriors que fossin precursores de la futura institució. El Projecte Història de l’ESA està dirigit per la científica Nathalie Tinjod des del 2015.
Delalande i Lambert se centren especialment en aquells instants icònics que van fer avançar l’exploració espacial, tant en positiu com en negatiu (amb tràgics accidents), amb un cert toc competitiu durant la Guerra Freda, en què les dues superpotències intentaven avançar-se una a l’altra, com a mesura diferenciadora del potencial de cadascuna. Els autors també recuperen algunes de les obres i dels autors de la ciència ficció, que van tenir una contribució destacada a l’imaginari col·lectiu, com el reconegut escriptor Jules Verne (1828-1905) i la seva De la Terra a la Lluna (De la Terre à la Lune Trajet directe a 97 heures, 1865), o el mític curt de George Méliès (1861-1938) titulat Viatge a la Lluna (Le Voyage dans la Lune, 1902).
També hi ha un emotiu record, per motius obvis, a la pel·lícula La dona a la Lluna (Frau im Mond, 1929), dirigida per Fritz Lang (1890-1976). Encara que no aparegui reflectit al còmic, cal destacar que aquesta pel·lícula és la primera a utilitzar un compte enrere per a l’enlairament del coet. La voluntat de ser el més versemblant possible des d’un punt de vista científic el va portar a acceptar un compte per provocar una certa tensió dramàtica, i va ser Lang qui va introduir que aquest compte fos enrere, fins al zero. La seva justificació es basava que l’espectador sabria, sense cap explicació, que acabaria en zero (al revés no cal saber on acabarà), contribuint així a afegir emoció a l’escena. El resultat va ser tal com ho havia previst, fins al punt que, des de llavors, ha estat acceptat per la comunitat científica i és habitual parlar de compte enrere abans de prémer un botó o una palanca, i no només a l’àmbit de la astronàutica.
La odisea del espacio. Historia de la conquista espacial va més enllà de les iniciatives de la Unió Soviètica i els Estats Units, recuperant les accions a Europa per l’ESA i, també, de la Xina o l’Índia, més recentment, així com els projectes privats que s’estan desenvolupant a la darrera dècada, amb diferents solucions i aplicacions de viatges a l’espai, algunes amb resultats espectaculars. El recurs utilitzat pels autors del còmic com a fil conductor entre tants moments destacats de la història és incorporar a una intel·ligència artificial com a narrador. El blanc i negre detallista amb tonalitats de grisos escollits pel dibuixant permet donar una certa uniformitat a tot el conjunt, amb un disseny certament atractiu, explotant al màxim les capacitats pedagògiques del medi, i una estructura de la pàgina espectacular.
A les pàgines del còmic descobrim la resposta a una de les preguntes que es fan els aficionats a Tintín, el mític personatge creat per Hergé: Per què el coet espacial està pintat a quadres, blancs i vermells? Cal recordar que el díptic format per Objectiu: La Lluna (Objectif Lune, 1950-1952) i Aterratge a la Lluna (On a marché sur la Lune, 1952-1953), intentava ser el més versemblant possible des d’un punt de vista científic, per exemple, en com representar l’absència de gravetat a la nau o caminant al satèl·lit. La resposta a la pregunta dels colors es troba als treballs d’un dels pioners de la conquesta espacial, el nazi Werhner Von Braun (1912-1977), que va dissenyar els terribles coets V2 en una base secreta bàltica, amb l’objectiu de bombardejar els seus enemics des de la distància.
Al còmic de Delalande i Lambert veiem com Von Braun i el seu equip fugen cap a Suïssa en els últims instants de la Segona Guerra Mundial i, davant d’una segura derrota de l’exèrcit alemany, decideixen entregar-se als militars estatunidencs, en lloc de fer-ho a la resistència francesa, per por de les possibles represàlies i sabent que els americans estarien encantats que pogués compartir la seva experiència, com així va ser finalment.
Doncs bé, la quadrícula vermella i blanca tan cridanera i característica «Està treta dels V2! En el llançament, la quadrícula permet observar la inclinació del coet respecte a l’eix de la seva trajectòria… i el balanceig en el moment crític de l’enlairament. Enginyós, ¿oi?», doncs sí, i una prova més del potencial pedagògic del còmic, que ens aporta molta més informació del que aparenta. I el cas de La odisea del espacio. Historia de la conquista espacial n’és una prova, gaudiran la seva lectura tant els aficionats com els profans en el tema. Paraula de tintinòfil.
Catalunya Plural, 2024 
