El Frente Amplio és, des de fa vint anys, la primera força política de l’Uruguai. Contra el que podria entendre’s amb mirada europea, aquest és un fenomen inaudit en la política d’Amèrica Llatina, en temps de polarització i en un context d’auge dels populismes. El sistema de partits d’aquest petit país només ha mutat per a garantir un lloc privilegiat a aquesta coalició de partits d’esquerres que ha consolidat la seva presència institucional a través de les dues presidències de Tabaré Vázquez i del mandat de Jose Mujica. Els adversaris dels frenteamplistas han estat blancos i colorados; el Partit Nacional i el Partit Colorado que durant el darrer mandat han encapçalat l’anomenada coalició multicolor que va portar Lacalle Pou a la presidència.
L’any 2019 el candidat del Frente Amplio, Daniel Martínez, va guanyar en primera volta (40,49% dels vots), però va ser derrotat per l’actual president per un estretíssim marge (50,79% contra un 49,21%). Aquella experiència ha servit el Frente Amplio per a renovar les seves cares i aprofitar la potència del seu poder territorial per a construir la candidatura presidencial d’enguany.
A les eleccions internes del Frente Amplio, una mena de primàries on tots els ciutadans hi poden participar, els dos precandidats que aspiraven a encapçalar la candidatura d’esquerres provenien de càrrecs rellevants a l’estructura departamental del país: la intendenta de Montevideo, Carolina Cosse, i l’intendent de Canelones, Yamandú Orsi. Aquest últim comptava amb el suport del Movimiento de Participación Popular (MPP), la força política dels antics guerrillers tupamaros liderada pel matrimoni Mujica-Topolanski. La clara victòria d’Orsi (59,1%) davant Cosse (37,6%) va permetre ungir-lo com a candidat del Frente i alhora com a successor de Mujica. La candidatura resultant, però, va aprofitar tot el capital polític de la formació, ja que Orsi va incorporar Cosse com a candidata a la vicepresidència. Un tiquet electoral potent i amb accents i matisos diferents.
Des del retorn de la democràcia l’any 1985, la política uruguaiana va estar marcada per homes d’una generació similar –nascuts entre els anys 30 i 40 del segle XX- com els expresidents Sanguinetti, Batlle, Luis Alberto Lacalle o els mateixos Tabaré i Mujica. En les files del Frente Amplio, una tercera figura completa aquest mapa generacional, l’exministre d’economia i exvicepresident Danilo Astori. Aquests vells líders han traspassat o han sortit de la primera línia política per la seva avançada edat. L’últim a fer-ho ha estat l’incombustible extupamaro Mujica, amb un discurs ben contundent sobre la gènesi dels relleus en política. “Els millors dirigents són aquells que deixen un grup que els superen amb avantatge”. El llegat de Mujica avui té el nom del nou president de l’Uruguai, Yamandú Orsi.
La dreta uruguaiana, però, va saber llegir aquest canvi generacional abans que l’esquerra, postulant l’any 2019 Luis Lacalle Pou amb una campanya presidencial que s’estudia a les facultats de comunicació política. Qualsevol uruguaià que votés l’any 2019 és capaç de recordar el jingle electoral dels blancs, que posava sobre la taula un canvi en positiu; una modernització que contrasta precisament amb els antics lideratges. Es ahora, deia la comunicació de la campanya. I així es va fer amb la presidència.
La impossibilitat de reelecció immediata del sistema presidencial uruguaià ha obligat l’oficialisme de centredreta a canviar de candidat. Álvaro Delgado, exsecretari de Presidència del govern Lacalle Pou, ha estat el candidat dels blancs. En primera volta Delgado (26,82%) va quedar molt lluny dels resultats obtinguts per Orsi (43,92%), però va arribar a la segona volta amb possibilitat de reeditar la coalició de dretes amb el Partido Colorado (16,07%), els ultres de Cabildo Abierto (2,48%) i el Partido Independiente (1,70%). L’única opció de les dretes per mantenir-se al poder exigia revalidar la coalició multicolor, però en aquesta contesa electoral ha sorgit una nova força de caire populista (Identidad Soberana, 2,8% dels vots) que va demanar el vot nul a la segona volta de les eleccions presidencials. Una decisió que, vistos els resultats, haurà estat decisiva en l’elecció d’Orsi.
Victòria electoral i perspectives de futur
La victòria d’Orsi ha estat fonamentada a través de la seva clara victòria als Departaments més poblats de l’Uruguai: Montevideo i Canelones. La seva candidatura ha rebut un 49,11% dels vots emesos al total nacional (inclosos blancs i nuls), per un 45,19% d’Álvaro Delgado. La celebració d’un debat electoral el passat diumenge 17 de novembre va ser una gran novetat durant la campanya, ja que els candidats estan obligats a participar en virtut d’una llei aprovada l’any 2019. Aquest es va transmetre en directe i en horari de màxima per la cadena nacional de ràdio i televisió, amb una durada màxima de dues hores i organitzat per la Cort Electoral. Segons les enquestes, el candidat guanyador del debat va ser, per estret marge, Yamandú Orsi, malgrat que el show televisiu va donar poc marge a l’intercanvi. Aquest va consistir, bàsicament, en una lectura televisiva del programa electoral de cadascun dels candidats; ambdós amb massa a perdre en un format al qual l’electorat uruguaià no està gaire acostumat.
Orsi encapçalarà un país amb una preocupació creixent per la seguretat als carrers; una novetat a un dels països més segurs de l’Amèrica Llatina. La seva taxa d’homicidis és d’11,2 cada 100.000 habitants l’any 2023, un augment molt rellevant si tenim en compte que l’any 2005 aquesta xifra era de gairebé la meitat (5,7 per cada 100.000 habitants). Un dels eslògans de campanya d’Orsi va ser precisament Sabremos cumplir, clar missatge contra l’administració sortint, a qui ha criticat en la seva gestió de la greu crisi de l’aigua, pels casos de presumpta corrupció o per les ineficaces mesures preses en matèria de seguretat.
S’espera del nou president Orsi una relació política de primer nivell amb el gran soci regional –i de l’Uruguai-, el gegant brasiler que té Lula da Silva a la presidència. De l’altra banda, serà interessant observar quina és la relació de l’argentí Javier Milei amb el polític d’esquerres, atès el tradicional perfil baix de la política uruguaiana en relació amb els afers argentins. Ni l’esquerra ni la dreta de la República Oriental volen un nivell de polarització proper o semblant al que domina la política argentina.
Yamandú Orsi imprimirà un nou estil a la política uruguaiana, des de l’artiguisme nacionalista que propugna, però amb una aproximació clarament d’esquerres. En el seu primer discurs va voler agrair la militància el seu esforç i al conjunt del país “encara que abracin altres idees”. El president electe ha destacat que l’Uruguai és un país “d’acumulació positiva”, on no hi ha espai “per l’agravi o per la desqualificació”. Orsi ha volgut deixar clar que serà un president que convocarà sempre “al diàleg nacional”, escoltant sempre “el que diguin els altres”, amb l’objectiu de construir un “país més integrat”, on més enllà de les diferències “ningú quedi enrere”. La multitud que celebrava la victòria ha apujat el volum quan el president electe ha volgut retre un reconeixement públic als antics líders del Frente Amplio, des de Seregni, Tabaré Vázquez o Danilo Astori als seus mestres de l’MPP Pepe Mujica y Lucía Topolanski. D’ells, va dir Orsi, ha après molt, i es va comprometre també a “continuar aprenent” i a “treballar molt per un Uruguai millor”.
En l’àmbit parlamentari, el Frente Amplio haurà de pactar per tirar endavant lleis clau del seu programa, ja que a la Cambra de Representants va obtenir 48 diputats per 49 de l’anomenada coalició multicolor i 2 d’Identidad Soberana. Serà un bon moment per avaluar la salut d’aquesta entesa -ara opositora- i la capacitat negociadora del Frente Amplio.
Yamandú, per tant, és el millor homenatge al Pepe, a aquell polític que va transcendir les fronteres del paisito per a projectar el seu mestratge i el seu exemple a totes les esquerres del món. Com diu Mujica, sempre s’ha de treballar per l’esperança.
Catalunya Plural, 2024 
