Diu el saber popular que rics o pobres, la mort ens fa a tots iguals. I no puc estar més en desacord: ho constato cada vegada que mor algú proper, i segur que el lector ho fa també. Al cop que suposa la marxa d’una persona estimada, se sumen les despeses associades a acomiadar-se d’elles, què no són petites. Davant del primer, l’administració no pot fer gaire; però sobre el segon, l’administració té molt a dir. Sembla, però, que al PSC no li sembla prioritari.
Desconeix el senyor Collboni que, a la ciutat que governa, el funeral mitjà supera els 3.800 €? No sap que som una de les ciutats on és més car dir adeu als nostres? Entén que hi ha famílies que es veuen obligades a endeutar-se per aquesta raó? La legislatura avança, però les negociacions pel pressupost no avancen tant. I comencem a sospitar que, si l’alcalde i el seu equip coneixen la realitat, han decidit ignorar-la. Aquest govern està determinat a fer la vida més fàcil només a les grans elits.
En la qüestió de la funerària pública hi ha interessos confrontants: d’una banda, els d’aquells que fan negoci amb la mort i que no volen deixar de fer-ho. D’altra banda, la ciutadania que, sempre que ha estat consultada, ha donat un suport massiu a la proposta de funerària pública. Com no ho ha de tenir clar la gent si suposaria una davallada del 30% en el preu d’un funeral mitjà? Però en aquesta disjuntiva Collboni tria, un cop més, les elits de la ciutat.
L’oposició a la funerària pública no ens hauria de sorprendre, és només la punta de l’iceberg. Les retallades dels serveis socials capdavanters que el govern de Barcelona en Comú va posar en marxa en són bona prova. El no al canguratge municipal, el no al padró per a persones sense llar, la no obertura de noves escoles bressol o el tancament d’un projecte referent com era Vila Veïna. Un no del PSC a la funerària pública seria un no més a l’agenda social de Barcelona i confirma que amb aquest govern la ciutat deixa de ser referent en la incorporació de nous drets i serveis.
La història es mou per l’enfrontament de qui vol conquerir nous drets i aquells que s’oposen. D’exemples n’hi ha molts. La lluita de les dones per accedir al vot. La reivindicació de les classes populars per l’educació i la sanitat públiques. Totes s’entenien en el seu moment com idees irrealitzables, perquè venien a trencar amb l’statu quo. En les darreres legislatures, amb l’Ada Colau al capdavant, Barcelona s’havia convertit en un dels referents mundials en l’expansió de drets. Per desgràcia, amb el PSC això s’ha acabat. Que ningú tingui cap dubte que a nosaltres, a Barcelona en Comú, ens trobarà enfront i que el 2027 Barcelona tornarà a ser el far que enlluerna el món. Perquè no és cert que la mort ens faci a tots, rics i pobres, iguals. Però està en mans de la política que així pugui ser.
Catalunya Plural, 2024 
