El marquès de Sade és un dels personatges més controvertits de la història, més conegut pel que s’ha dit d’ell —ja passava en els seus dies— que pels seus escrits. Malgrat els dos segles que ens en separen, el seu pensament continua vigent: avui necessitem més que mai una renovada crítica il·lustrada radical que enderroqui els mites en què gran part de la societat continua creient, i que ens retornen al sàdic feixisme del segle XX.
El món d’avui no és gaire diferent del que representava Sade a les seves novel·les, amb uns personatges reduïts a la carn, convertits en éssers inhumans que devoren o són devorats. Els llibertins que descriu són les elits de l’època: aristòcrates, terratinents, banquers, jutges, arquebisbes, papes i algunes dones exitoses a través de l’especulació, l’assassinat i la prostitució. Condemnats a ser esclaus de les seves perversions, en un egoisme absolut, amb unes institucions que governen els éssers humans que encarnen aquestes perversions. El llibertins de Sade, com gran part de les elits del nostre temps, són personatges encegats per la cobdícia i l’egoisme.
L’existència d’aquesta minoria privilegiada implica una gran majoria que no ho és, que s’esforça i treballa per sobreviure al règim de terror d’aquestes elits. Una societat més desigual és una societat més avorrida. Una societat on els individus viuen amb por a fracassar, quan fracassar, més que una opció, és un destí potencial. Aquesta incertesa vital, de la que Bauman ha parlat tant, afecta les nostres relacions i dona forma al món on vivim. La por no acostuma a fer bones les persones, no ajuda a treure el nostre potencial i a desenvolupar-nos vitalment, sinó tot el contrari: corca l’esperit i sol treure el pitjor de l’ésser humà. Tal és el món on vivim: no sabem si el més vinent podrem pagar el lloguer, si la nostra parella creurà que no aportem suficients diners a casa, si tindrem feina, podrem tenir fills o anar de vacances amb els amics. Per tant, una societat desigual és una societat on la gent gaudeix menys; on més que viure, sobreviu. Per contra, una vida de plaer és el privilegi d’una minoria que, a la vegada, viu aïllada del malestar social que produeix i es tanca cada cop més en sí mateixa, buscant només el seu benestar per satisfer un plaer individualista.
Una societat injusta mata l’espontaneïtat, l’originalitat i l’inesperat. Un dels efectes que produeixen les societats injustes són relacions socials tedioses i esperables. Si el segle XX va suposar una revolució en el comportament i la relació de les diferents classes socials i els gèneres, el XXI pot ser un gran fre a la gran embranzida de canvis socials que s’havien produït. Si no podem fugir del guio que la societat té preparat per a nosaltres, no podrem canviar la nostra trajectòria vital, no podrem trobar relacions —amics, parelles, etc.— diferents a les esperables, més significatives, escollir veritablement el nostre camí sense por… I és que la procedència social, biològica i vital és una circumstància i no pas un destí, com els discursos conservadors repeteixen avui en dia, perquè el desordre que combaten és la justificació de la desigualtat que creen les seves polítiques. Tots vivim pitjor, però ho acceptem com si fos un càstig diví —tot i que se suposa que vivim en una societat on Déu és mort.
Molts creuen que hem superat Sade, quan en realitat encara no l’hem acabat d’entendre. Una figura a cavall entre dos mons, en un moment en què la naturalesa de la humanitat i de les institucions es debatia tan lliurement com en la nostra pròpia època. Potser l’hem de llegir amb més atenció i comprendre que la desigualtat i la injustícia social també són polítiques de la carn.
Catalunya Plural, 2024 
