Corren temps de desencís per les esquerres a Catalunya. Els darrers cicles electorals han situat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Catalunya en Comú (Comuns) i la Candidatura de Unitat Popular (CUP) al racó de pensar. Un univers de tradicions, forces polítiques i moviments socials que constata com, després d’un cicle polític molt intens en mobilitzacions, ara la rebel·lia ha canviat de bàndol i son les dretes més reaccionàries que interpel·len cada cop més gent que viu el present amb angoixa i mira al futur amb por.
La superposició de crisis en els àmbits econòmics, socials i ambientals està derivant en una crisi sistèmica on la pròpia democràcia es troba més fràgil que mai. Cada cop més gent sent i pateix les conseqüències de la crisi climàtica i l’augment de les desigualtats econòmiques. La sequera, la DANA, Trump, Meloni, els fons voltor, la massificació turística, les guerres judicials, dibuixen un escenari d’angoixa perpètua. A l’hora, vivim uns moments on la política institucional està cada cop més lluny de la vida de la gent. No oblidem però, que son forces progressistes les que han governat més temps les principals institucions estatals, catalanes (aquí amb un Junts ideològicament desnortat) i locals als darrers anys. Una lliçó a extreure’n és que governar gestionant interessos contraposats i fent equilibris entre el capital i la vida, acaba diluïnt la força transformadora que les esquerres aporten. Cada oportunitat perduda en una institució és una llosa més en l’espiral de decepció que ens desmobilitza i obre les portes a forces polítiques que desafien el nostre marc de convivència.
Amb un PSC instal·lat en l’ordre i en l’acontentament a les elits, la resta de forces d’esquerres hem retrocedit en vots i hem vist reduïda la nostra presència a les institucions. El càstic electoral obliga a ERC, Comus i CUP a afrontar els propers anys apartats d’una centralitat política que dia d’avui ocupa el PSC i en menor mesura, Junts. El canvi de clima social s’ha traslladat a l’àmbit electoral.
En aquest context i amb la necessitat d’acabar de digerir una sèrie de mals resultats electorals, fa uns dies Catalunya en Comú va celebrar la seva IV Assemblea Nacional. L’esgotament d’un cicle polític i la incertesa de la fórmula que prendran les aliances estatals impacta de ple en moment polític d’un espai que amb a penes, una dècada d’existència s’ha vist sotmesa a canvis de nom, de cares visibles i d’aliances. La pulsió desconlfuent en l’àmbit estatal planeja a l’espai polític dels comuns, a pesar de compartir diagnòstics, agendes i propostes programàtiques dins la pluralitat d’actors que en formen part.
La construcció d’una cultura comú en la organització política d’un espai com els Comuns només pot produir-se abraçant la seva diversitat i fent de la mateixa la seva major fortalesa. Un espai que aspira a mobilitzar la ciutadania en favor d’una tranformació ecosocial de Catalunya, sobre la base d’un nou catalanisme de base popular, només pot esdevenir exitós essent acollidor i fratern. L’aposta per sortir de l’atzucac en el que ens trobem tant els Comuns com la resta de forces d’esquerres, passa per defugir tota pulsió de replegament identitari que comporti un retorn a lògiques del passat i entomar el repte d’organitzar els anhels de progrés d’una societat catalana cansada de veure com els partits aposten per lògiques competitives i no col·laboratives a l’hora de resoldre els conflictes polítics, econòmics i socials al nostre país.
No podem mirar cap enrere amb l’esperança que el que va funcionar llavors sigui vàlid ara. El futur necessita noves respostes i un nou esperit col·lectiu que passa per consolidar un espai comú obert a col·laborar amb la resta d’espais d’esquerres. Els partits progressistes hem de deixar de ser camps de batalla, per esdevenir un terreny fèrtil on créixer, arrelar i transformar. Això implica escoltar-nos, col·laborar i prioritzar el bé comú sobre les lògiques de partit o faccions.
Calen més espais de trobada reals, més enllà dels moments electorals, que permetin abandonar els marcs de competició interna i treballar per un horitzó comú. Això passa, inevitablement, per renovar velles pràctiques de desgast intern i passar a centrar-se en els problemes que preocupen a la gent: habitatge, emergència climàtica, treball, envelliment poblacional, canvis tecnològics, entre d’altres.
La desafecció política no és irreversible. Les forces d’esquerres des de la CUP fins la pròpia ERC, passant pels Comuns, hem de demostrar que som capaces de transformar les incerteses en certeses, i les divisions en unitat d’acció. Encarar amb èxit el nou cicle polític passa per renovar les nostres organitzacions, la nostra cultura política a l’hora de construir aliances més enllà de les comtesses electorals i ser capaces de treballar per a que una majoria popular lideri una nova onada de conquestes de drets i llibertats.
Catalunya Plural, 2024 
