En una carta dirigida al seu pare Víctor Manuel, el flamant monarca Amadeu de Savoia plantejava els seus dubtes respecte al que era el seu ministre de Governació, Ruiz Zorrilla, ja que, segons ell, “en lloc de treballar en la consolidació de la dinastia, treballava d’acord amb els republicans per a la seva caiguda”. Certament, de totes les facultats que li faltaven al monarca per exercir la seva funció —que eren moltes—, la intuïció no n’era una d’elles. Ruiz Zorrilla, vinculat a l’ordre maçònica Gran Mestre d’Orient i famós pels seus enfrontaments a la incipient premsa escrita contra les posicions ultracatòliques defensades pels carlins, acabaria donant la benvinguda a les forces republicanes que es conjuraven per portar per primera vegada la república a Espanya. La Primera República Espanyola.
No cal dir que el federalisme, a Espanya, mai no ha estat una opció majoritària. No ho va ser quan Pi Margall, el més convençut dels federalistes, va ostentar durant un breu període de trenta-vuit dies el càrrec de president de la primera república espanyola. El Partit Republicà Democràtic Federal havia arrasat a les eleccions del 10 de maig de 1873, poc després de l’abdicació del monarca, en unes eleccions que no van tenir ni la participació del bàndol monàrquic —ja que ni alfonsins ni carlins s’hi van presentar— ni, tampoc, de les faccions més radicals de l’esquerra vinculades a la Internacional Socialista. L’opció federal arribava a Espanya de cop i volta i sense un arrelament popular que sustentés els fonaments del nou projecte d’Estat. Ho feia, més aviat, com una mena d’equilibri defensat pel matemàtic Nash: cap de les principals opcions podia decantar la balança a favor seu, de manera que l’opció federal es presentava com la menys dolenta de les opcions possibles. La Constitució Federal de 1873 mai no va arribar a ser aprovada, ja que els aixecaments cantonals i l’inici de la tercera guerra carlina van fer caure el govern de l’últim català que ha liderat un govern espanyol fins avui.
El somni d’una Espanya federal, però, ha romàs —encara que en letargia—, latent a l’imaginari d’una esquerra que s’ha nodrit de les diferents identitats nacionals per reivindicar un model d’Estat diferent del centralisme autista propi de monarques i dictadors. Un somni que, salvant les distàncies amb els esdeveniments històrics de fa un segle i mig, ressorgeix silenciosament en el context històric actual a causa d’una situació paral·lela a la que va conduir a la Primera República Espanyola, precisament per la incapacitat de cap dels grans blocs per fixar el rumb del país de manera determinant. La dreta del Partit Popular necessita l’extrema dreta de VOX, amb qui comparteix una part —no tota— del model territorial i econòmic. Però, alhora, la dreta i l’extrema dreta requereixen les dretes catalanes i basques, l’abraçada ideològica de les quals romandrà vedada del tot fins que s’hagi esborrat el record i el mal sabor de boca d’uns anys turbulents.
Primer l’independentisme basc va mostrar —mitjançant el Pla Ibarretxe— que la negativa de l’Estat a acceptar per voluntat pròpia no era un caprici d’un context determinat; està arrelada a la voluntat abstracta de tot estat, i potser encara més acusadament en el cas d’un país que va passar de posseir territoris arreu del món sent anomenat “Imperi”, a anar-los perdent tots i cadascun, de manera gradual, sense pressa però sense pausa. Poques coses són més perilloses que un trauma ennuegat.
Després va arribar el cicle independentista català, que pot encapsular-se en la dècada llarga (2012-2024) amb l’enterrament tardà de Puigdemont amb la seva fuga davant dels Mossos (“la nostra policia”) el mateix dia que Salvador Illa prenia possessió de la Generalitat després de tretze anys de governs independentistes. Allò va acabar de dissipar les fantasies d’aquells que creien que l’unilateralisme era una opció viable i que les pregàries per la intervenció divina d’un ens abstracte anomenat “comunitat internacional” no eren més que un conte per anar a dormir. I davant de la impossibilitat de la dreta d’imposar un marc territorial de regressió centralitzadora, així com dels fracassats projectes sobiranistes basc i català, l’opció federal torna a aflorar sense que ningú li doni alè, com a producte d’un equilibri de Nash que s’estableix per la impossibilitat d’establir cap ordre.
Avui pot afirmar-se que, després de gairebé mig segle des que Espanya es comptés com una democràcia homologable a les dels seus veïns continentals, el projecte autonòmic nascut de la transició arriba al seu final. Això és precisament el que transmeten les recents paraules de Felipe González en un acte amb el seu col·lega i també expresident Mario Rajoy Brey, quan va afirmar que “Posis com et posis, cal arribar a acords d’Estat. Si no, ens n’anirem tots pel desaigüe”. Felipe parla de reforma constitucional (cosa inaudita, si recordem que la Constitució només s’ha tocat tres vegades; una amb Zapatero, per imposar un sostre de dèficit estructural d’acord amb la normativa europea; una altra per canviar la llei de successió monàrquica i habilitar així el camí reial per a Leonor; i una tercera, que encara ha de ser ratificada al Senat, per substituir el terme “disminuïts” per un altre més políticament correcte) amb una intenció política clara: que sigui la seva veu i ideologia, i no una altra, la que s’imposi en la reforma.
I aquí és on entra el “finançament singular”, l’autèntic cavall de Troia del federalisme. Ningú vol que Catalunya el tingui de manera exclusiva. No ho vol la dreta, per descomptat. Encara més, a Catalunya tampoc sembla voler-ho Junts per Catalunya ni la CUP, que ho interpreten com un denigrant premi de consolació; deien voler “el pa sencer”, i ara, conformar-se amb les “engrunes” no acaba de saciar el seu apetit electoral. Però tampoc no ho vol el PSOE; no ho vol ni la seva ala dreta capitanejada per García – Paje, ni tampoc, encara que ho reivindiqui amb la boca petita, l’ala no tant a la dreta de la família socialista. I encara que el debat estigui relativament silenciat, la proposta desperta també tensions dins de l’anomenada “esquerra espanyola”, representada ara per la participació de Sumar en l’executiu.
I llavors, què? És lògic que ERC vulgui forçar el PSC a complir el seu pacte de govern. És comprensible, també, que el PSC faci el mateix amb el PSOE, partit amb el qual —coses del destí— manté una vinculació orgànica federal. I és explícitament evident que el PSOE de Pedro Sánchez necessita els primers per continuar governant. Tan lògic com que, si fa un pas en fals en qualsevol direcció, tot corre el risc d’esfondrar-se. I com es respecta el pacte amb ERC alhora que s’aconsegueix que gran part de la militància castissa no trenqui el carnet de partit? Doncs donant a les altres comunitats el mateix que s’ha de donar a Catalunya. És una situació semblant, encara que invertida, a la d’aquell acudit popular que el filòsof eslovè Slavoj Žižek utilitza sovint: un dia, un pagès rep la visita d’un geni, que li diu que pot complir qualsevol desig que vulgui, però amb una condició: el que ell demani, el seu veí rebrà el doble. Després de pensar-ho una mica, el pagès respon: “Treu-me un ull!”.
L’adaptació dels independentismes per abraçar el federalisme —sempre des d’un semblar no voler-lo—, és fàcil de comprendre: millor tenir més competències que no tenir-ne. Per a la dreta més dretana, el model federal pot representar la millor de les pitjors possibilitats davant de l’“amenaça” de la descomposició definitiva de la mare pàtria. Renovar el pacte constitucional espanyol mitjançant una reforma federal seria una assegurança perquè Espanya es mantingués com un estat unitari (encara que, és clar, més descentralitzat) durant algunes dècades més. Això serviria, alhora, per acabar amb la percepció d’injustícia que provoca l’actual marc territorial d’un estat autonòmic asimètric, on algunes comunitats autònomes mantenen un nivell superior de desenvolupament competencial que d’altres.
En aquest tauler d’equilibris fràgils, el moment federal apareix no tant com una solució de consens, sinó com l’última línia de flotació possible per reanimar, abans que sigui massa tard, el projecte polític d’aquesta terra anomenada Espanya.
Catalunya Plural, 2024 
