Enmig d’una maniobra militar cada vegada més agressiva per part de l’Estat d’Israel que torna a convertir l’Orient Mitjà en un camp de batalla – terreny d’un genocidi retransmès en directe pels mitjans de tot el món – i només uns anys després que la pròpia Europa hagi estat sacsejada pel nou esclat d’una guerra a les seves portes, resulta inevitable interrogar-se sobre la guerra o, en termes més generals, sobre les relacions entre política i violència. Un problema que ha estat al centre de les reflexions de Hannah Arendt, pensadora alemanya d’origen jueu, emigrada als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. Seguint el fil dels curt-circuits de la història recent, resulta especialment suggerent dirigir-se a la seva obra per pensar la política més enllà de la seva relació instrumental amb la violència.
Nascuda a Hannover el 1906, Arendt estudia a les Universitats de Marburg, Heidelberg i Friburg, sent deixebla de Martin Heidegger i Karl Jaspers, dos dels més importants filòsofs del segle XX. La jove pensadora es doctorarà en Filosofia el 1929 amb una tesi sobre el concepte d’amor en Agustí, però el gir dels esdeveniments històrics – la creixent difusió de l’antisemitisme i l’ascens al poder del nacionalsocialisme a l’Alemanya dels anys trenta – la porta a situar la política al centre de les seves preocupacions.
Des d’aquest moment, la “qüestió jueva” es transforma per a Arendt en un prisma des del qual analitzar el fracàs del projecte filosòfic-polític modern cristal·litzat en la creació de l’Estat-nació. Tot i mantenir una profunda distància crítica amb el sionisme – que mantindrà al llarg de tota la seva vida i tindrà per a ella un important cost personal i professional – Arendt col·labora a la segona meitat dels anys trenta a París amb una organització que ajuda nens i adolescents refugiats a establir-se a Palestina als primers kibutz.
A principis dels anys quaranta, la pensadora es trasllada finalment a Nova York, on romandrà durant la resta de la seva vida. En aquella època, escrivint per les nits, redacta la seva obra mestra, el llibre que la convertirà en una de les teòriques polítiques més importants contemporànies, Els orígens del totalitarisme, ultimada el 1949. Arendt passarà posteriorment a impartir cursos en algunes prestigioses universitats nord-americanes per incorporar-se finalment, fins a la seva mort el 1975, a la New School for Social Research de Nova York.
L’horror dels camps d’extermini és el terreny a partir del qual Arendt es qüestiona sobre el recorregut que ha portat els principis polítics de la modernitat il·lustrada a oferir el fonament per a una forma de govern sense precedents a la història de la humanitat. La problemàtica categoria de “totalitarisme”, que ella sistematitza, li serveix per obrir interrogants sobre aquesta tecnificació de la política i desertificació del món que, segons ella, la modernitat enclaustra com a seva potencialitat latent.
Davant dels esdeveniments catastròfics del segle XX, Arendt busca una alternativa radical des del punt de vista de la teoria política. Per això, en les seves obres posteriors, com La condició humana (1958), Sobre la revolució (1963) i Sobre la violència (1969), es centra en la recuperació crítica d’alguns dels conceptes clau de la modernitat – poder, revolució, violència, autoritat, força, individu – amb l’objectiu de dissenyar una constel·lació inèdita, un horitzó de sentit diferent per al pensament; la seva finalitat és tornar a pensar en el que fem, per tant, en el significat de l’acció humana, a partir de l’ocàs d’una tradició que ha arribat a la seva fi amb la implosió totalitària.
En aquest context, Arendt articula un intent de separació entre política i violència que té en la seva original noció de poder una de les seves intuïcions més interessants. Aliè al domini i a la força, el poder s’inscriu, segons la pensadora, en l’horitzó imprescindible de la pluralitat, en una dimensió horitzontal en què l’acció concertada produeix un món en comú, aquell món de la llibertat que és el destí únic de la política.
Es poden destacar tres característiques fonamentals de la concepció arendtiana del poder: en primer lloc, el seu caràcter contingent, potencial i plural, enfront d’una tradició que l’ha pensat com una relació vertical, vertebradora d’un ordre; en segon lloc, la seva desvinculació de la dinàmica de la potència, la connotació instrumental de la qual es relaciona amb un element intrínsec de violència; en tercer lloc, la seva espacialització, ja que només pot ser efecte de determinades relacions, pròpiament polítiques, entre els éssers humans. D’aquesta manera, el poder representa una de les manifestacions de la política, mentre que aquesta última només emergeix allà on els éssers humans actuen en conjunt, és a dir, on donen vida a una comunitat forjant un món. La política és creadora, segons Arendt, d’un espai públic virtual – sempre possible en potència i, alhora, sempre en perill de desaparèixer – vehiculat per la potencialitat mateixa del poder i amenaçat per la seva precarietat.
El poder així concebut no es caracteritza per ser una eina de coacció i estabilitat, no es relaciona amb l’Estat i la violència o, millor dit, amb el monopoli d’aquesta per part de l’Estat, sinó que estrecha un vincle amb l’essència del polític, sorgint d’això com a efecte de la condició plural dels éssers humans i de la seva capacitat d’actuar junts.
Pensant el poder contra la dominació – pensant el poder com aquella realitat que es resisteix a la dominació dels éssers humans sobre els éssers humans – Arendt el considera, més enllà de les seves manifestacions concretes, en la seva forma pura. Reconèixer el poder significa, per a ella, reconèixer un dels trets autèntics de l’experiència política, amagats per la tradició dominant, alhora que implica el desenvolupament d’una concepció alternativa que apunta a altres horitzons pràctics i especulatius:
[…] políticament parlant, és insuficient dir que poder i violència no són la mateixa cosa. El poder i la violència són oposats; allà on un domina absolutament falta l’altre. La violència apareix on el poder està en perill però, confiada al seu propi impuls, acaba per fer desaparèixer el poder. Això implica que no és correcte pensar que l’oposat de la violència és la no-violència; parlar d’un poder no violent constitueix en realitat una redundància. La violència pot destruir el poder; és absolutament incapaç de crear-lo (Arendt, Sobre la violència, Aliança, p. 77).
El tall crític i analític de les reflexions arendtianes, aïllant el poder respecte a les seves interaccions amb altres components, no té com a fi la proposta d’un escenari polític idealitzat amb trets utòpics o normatius, més aviat, assenyalarà que, en el moment en què poder i violència es confonen, el que s’està produint és una perversió de la vida social.
La importància d’aquesta tasca de distinció, separació i aclariment de conceptes és, en Arendt, un recurs que es troba en moltes de les seves obres: no es tracta només d’un mètode d’investigació, sinó també d’una exigència intel·lectual, d’una resposta a la manca de pensament que travessa el món contemporani i, a un nivell més profund, a l’intent fenomenològic d’il·luminar l’estrat oblidat de la vida en comú, la seva modalitat d’existència, les condicions de la seva aparició.
Per tant, aquesta postura no implica una manca de realisme polític per part de l’autora: ella mateixa considera que, en la realitat dels fets, “res resulta tan corrent com la combinació de violència i poder, i res és menys freqüent com trobar-los en la seva forma pura i per això extrema” (p. 64), però no es dedueix d’això que l’autoritat, la força, el poder, la potència i la violència siguin tots ells el mateix. El poder correspon “a la capacitat humana, no simplement per actuar, sinó per actuar concertadament. El poder mai no és propietat d’un individu; pertany a un grup i segueix existint mentre el grup es mantingui unit” (p. 60). En altres paraules, el poder es basa en l’acció concertada i no té existència fora d’aquesta; no implica en cap moment la submissió, sinó que es troba en la cohesió d’un espai públic: és un fenomen col·lectiu que sorgeix a partir de la comunicació entre iguals que decideixen actuar junts.
En moments històrics decisius com aquest, en què la política es converteix en guerra, la seva potencialitat ha de repensar-se a partir de l’energia que es desprèn de la lluita contra la dominació. És només en el poder de l’acció col·lectiva, en la xispa que se’n desprèn, que es pot trobar l’esperança que allò que ara mateix no fondeix cap món, “potser fundarà un món, quan deixi de ser dispers” (Arendt, La tradició oblidada, Paidós, p. 13). Aquest és el miracle, segons la terminologia arendtiana, al qual no es pot renunciar: la confiança en la capacitat humana de donar cabuda a un nou començament.
Per saber més
Sánchez Madrid, N. (2021), Hannah Arendt: la filosofia davant del mal, Aliança, Madrid.
Birulés, F. (2019), Hannah Arendt: llibertat política i totalitarisme, Gedisa, Barcelona.
Young-Bruehl, E. (2020), Hannah Arendt. Una biografia, Edicions Paidós, Barcelona.
Krimsten, K. (2021), Les tres vides de Hannah Arendt. La tirania de la veritat, Salamandra Graphic.
Von Trotta, M. (2012), Hannah Arendt.
Hannah Arendt: Què queda? Queda la llengua materna, entrevista realitzada per Günter Gauss (1964):
- Aquest article s’ha redactat en el marc d’un projecte finançat pel programa de recerca i innovació de la Unió Europea Horizon Europe en virtut de l’acord de subvenció Marie Skłodowska-Curie n. 101155344. No obstant això, els punts de vista i opinions expressats són exclusivament els de l’autora i no reflecteixen necessàriament les de la Unió Europea o de la Comissió Europea. Ni la Unió Europea ni l’autoritat que concedeix les ajudes poden ser considerades responsables de les mateixes.
Catalunya Plural, 2024 
