La desaparició del règim d’Al-Assad ha deixat els seus aliats tradicionals, com Rússia, l’Iran i Hezbol·là, en una situació de vulnerabilitat estratègica. Durant anys, aquests actors van ser clau per mantenir el govern sirià al poder. Ara, han d’afrontar el repte de replantejar les seves estratègies per protegir els seus interessos al territori sirià i a la resta de l’Orient Mitjà.
Rússia, que ha invertit recursos militars i econòmics significatius per sostenir Al-Assad, busca ara consolidar una posició d’influència sense quedar atrapada en una nova escalada del conflicte. Moscou ha iniciat converses discretes amb Turquia i actors del Golf Pèrsic per negociar una transició política que garanteixi la permanència de les seves bases militars i la seva presència al Mediterrani.
L’Iran, per la seva banda, afronta un panorama complicat. La caiguda d’Al-Assad amenaça el seu corredor estratègic cap al Líban i la seva capacitat de subministrament militar a Hezbol·là. Teheran ha redoblat el seu suport a milícies afins a l’Iraq i Síria per mantenir una presència militar activa a la regió i contrarestar la influència dels Estats Units i Israel.
Hezbol·là, el braç armat més poderós de l’Iran a la regió, afronta ara una crisi existencial. Sense un règim aliat a Damasc, la seva logística i capacitat operativa es veuen compromeses, cosa que podria debilitar la seva posició al Líban i al sud de Síria, on ha mantingut una presència militar significativa.
Mentrestant, Turquia ha reforçat les seves operacions al nord de Síria, buscant consolidar una zona de seguretat que li permeti contenir els kurds i evitar un flux massiu de refugiats cap al seu territori. Ankara també ha intensificat els seus contactes diplomàtics amb Rússia i l’Iran per evitar un enfrontament directe i salvaguardar els seus interessos estratègics.
Els Estats Units, tot i mantenir un perfil baix després de la retirada de la majoria de les seves tropes, continuen exercint pressió diplomàtica per evitar que Rússia i Turquia monopolitzin el procés de reconstrucció i transició política. Washington també continua donant suport a milícies kurdes al nord-est de Síria, fet que ha generat tensions amb Ankara.
En aquest complex escenari, l’Aràbia Saudita i els Estats del Golf han mostrat un renovat interès a participar en la reconstrucció de Síria, buscant influir en el futur polític del país i limitar l’abast de l’Iran. La competència pel control dels recursos energètics i els corredors comercials serà un element clau a les futures negociacions.
En conjunt, aquests moviments reflecteixen una lluita constant pel poder i la influència a l’Orient Mitjà, on les aliances són fràgils i els interessos a llarg termini s’enfronten a realitats canviants i conflictes persistents.
La preocupant intervenció militar israeliana
Davant el buit de poder, Israel ha intensificat les seves operacions militars a Síria per evitar que arsenals estratègics caiguin en mans de grups extremistes. En pocs dies, les forces israelianes han dut a terme més de 350 atacs aeris, destruint sistemes antiaeris, aeròdroms militars i magatzems d’armes. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha justificat aquestes accions com a necessàries per garantir la seguretat nacional.
Tanmateix, aquestes operacions han estat objecte de crítiques severes per part d’organitzacions internacionals i governs estrangers, que acusen Israel de violar el dret internacional i agreujar la crisi humanitària a la regió. Els atacs indiscriminats contra infraestructures clau han deixat milers de civils en condicions desesperades, i els informes de víctimes civils han generat preocupacions sobre possibles crims de guerra.
A més, el context polític d’Israel no pot ser ignorat. Benjamin Netanyahu afronta una ordre de detenció internacional emesa pel Tribunal Penal Internacional (TPI), vinculada a presumptes crims de guerra als territoris palestins ocupats. La continuïtat de les seves polítiques agressives a Síria és vista per molts analistes com un intent de desviar l’atenció dels seus problemes legals interns i de consolidar la seva imatge de lideratge fort davant les seves bases polítiques més conservadores.
Intervenció internacional i retirada russa
La intervenció russa a Síria, un dels pilars del sosteniment del règim d’Al-Assad, també s’ha vist afectada. El president Vladimir Putin ha sol·licitat assistència a Turquia per garantir la retirada ordenada de tropes i equips militars. Això posa de manifest la complexitat de l’escenari geopolític i la necessitat de replantejar aliances en un context cada cop més incert.
En paral·lel, diverses nacions europees han expressat preocupació per la possible dispersió de combatents extremistes cap al continent, fet que ha portat a reforçar els controls fronterers i a convocar reunions d’emergència a l’OTAN. Els Estats Units, per la seva banda, han intensificat les seves tasques d’intel·ligència i operacions encobertes per garantir l’estabilitat regional.
Perspectives futures
La caiguda del règim ha intensificat la crisi humanitària. Milers de persones han estat desplaçades, i les comunitats que abans donaven suport a Al-Assad, com les de Saida Zeinab al sud de Damasc, temen represàlies per part de faccions rivals. El temor a ajustaments de comptes i la manca d’un govern estable han generat un clima d’incertesa que s’estén per tot el país.
Organitzacions internacionals d’ajuda humanitària han sol·licitat un accés segur i sense restriccions per lliurar subministraments bàsics a les zones afectades. Tanmateix, la manca de seguretat i el control fragmentat del territori han dificultat aquestes operacions, agreujant encara més la situació dels civils.
Amb la formació d’un govern de transició liderat per Mohammed al-Bashir, Síria afronta el gran repte de reconstruir la seva infraestructura i estabilitzar la seva política interna. La comunitat internacional observa aquests desenvolupaments amb atenció, conscient que qualsevol error podria revifar el conflicte i generar encara més inestabilitat en una regió històricament volàtil.
Catalunya Plural, 2024 
