El procés congressual d’ERC s’acaba després d’uns llargs i feixucs mesos. L’inici d’aquesta situació d’interinatge l’hem de situar poc després de les eleccions catalanes del 12 de maig. El resultats electorals obtinguts per la formació independentista no foren positius, després d’una notable davallada, tot i que, analitzats fredament i veient l’històric del partit, tampoc eren per posar-se en estat de pànic. Al cap i a la fi, la política té els seus vaivens i passem per una època de conservadorisme, mentre que ERC patia també el desgast d’haver governat en solitari i la inhabilitació del seu lideratge més preeminent.
La pèrdua del govern, però, afegia dramatisme a la situació. De seguida es notaren les primeres pressions per tal que Oriol Junqueras dimitís del seu càrrec de president, unes pressions que foren externes, però també internes. Pels adversaris polítics era l’ocasió clau per donar una forta estocada a un partit que havia crescut els darrers anys d’una manera insolent, impertinent, gairebé intolerable. I a nivell intern, hi havia qui hi veia l’oportunitat per escenificar teatralment un canvi que no requerís escodrinyar massa cap altre detall.
El que aquests moviments no pretenien era que Junqueras dimitís per intentar revalidar la presidència del partit, com així ha estat. Després de la seva dimissió, tots els moviments dels seus opositors interns van anar encaminats a intentar frenar la seva candidatura. En primer lloc, amb la publicació d’un manifest que apel·lava ambiguament a una “renovació general” de la direcció del partit. Després, amb una agressiva campanya mediàtica protagonitzada per diversos dels antics dirigents republicans.
Paral·lelament, Junqueras es dedicava a recórrer el territori per trobar-se amb la militància i, així, intentar guanyar suports per tornar a la presidència. El paral·lelisme que més s’ha utilitzat per parlar d’aquest congrés d’ERC, salvant totes les distàncies, és amb les primàries del PSOE que van enfrontar Pedro Sánchez i Susana Díaz: el d’un lideratge rebutjat pels antics dirigents i per alguns dels càrrecs més importants, però que acabà comptant amb el suport de la majoria de la militància. Aleshores es digué que Sánchez havia “arrasat” i que havia estat una victòria “inapel·lable” (cito literalment paraules extretes de la premsa del dia) per haver aconseguit un 50,21% dels vots.
Junqueras ha obtingut una victòria rotunda amb el 52,2% dels sufragis. Ha estat rotunda al llarg de tot el procediment, primer obtenint més avals que la resta de candidatures juntes i, en primera volta, obtenint més vots que les altres dues opcions. Encara en segona volta va superar en deu punts al tàndem conformat per Xavier Godàs i Alba Camps, posant així fi al Congrés Nacional d’ERC.
Per més que hi hagi lectures que ho intentin minimitzar, com la que va fer el mateix Godàs durant la nit electoral presentant ERC com una formació “dividida”, el cert és que Junqueras ha estat capaç de resistir a una llarga campanya en la qual els seus contrincants tenien com a principal leitmotiv la seva defenestració. Aquesta idea ha quedat lluny d’obtenir el suport majoritari de la militància i s’ha revelat com un error de càlcul important des del primer moment en què es pensava que amb un manifest n’hi hauria prou per a fer-lo recular.
Els reptes que Junqueras té ara a davant són diversos. En primer lloc, gestionar un partit que pateix la ressaca d’una batussa interna. Tot seguit, tornar a fer que la formació es dirigeixi a la ciutadania després de mesos de converses sobre el propi melic. Finalment, i sobretot, tornar a fer atractiu l’independentisme d’esquerres perquè sigui capaç de tornar a articular majories polítiques. El desenllaç l’haurem d’anar observant durant els propers mesos.
Catalunya Plural, 2024 
