«Quin horror… ¡Gent vivint a tendes de campanya!… ¡Vivint a la misèria!… ¡Ja no tenen casa!… ¡Ni lloc on endreçar-se o fer les seves necessitats!… ¡Gairebé sense menjar!… ¡Sense saber què els oferirà el futur!… ¡Detestats per un món cruel que preferiria veure com desapareixen!», aquest text correspon a una vinyeta de l’últim còmic de Joe Sacco, La guerra de gaza (The War on Gaza, 2024), publicat en castellà per Reservoir Books, amb traducció de Montse Menesos.
Aquest text correspon a l’exclamació que realitza el mateix autor en una de les pàgines de la novel·la gràfica, ja que és una característica a la seva obra que es dibuixi a si mateix com a reporter, un estil inconfusible que l’ha portat a guanyar nombrosos premis internacionals en reconeixement a la qualitat de les seves obres, una gran part com a reporter de guerra. Entre les novel·les gràfiques publicades destaquen Gorazde: Zona protegida (Safe Area Goražde: The War in Eastern Bosnia 1992–1995, 2000), Palestina: en la Franja de Gaza (Palestine, 2001), Historias de Bosnia (War’s End: Profiles from Bosnia 1995–96, 2006), Notas al pie de Gaza (Footnotes in Gaza, 2009), o Un tributo a la tierra (Paying the Land, 2020), aquesta darrera realitzada com a denúncia de l’explotació de recursos naturals dels territoris del nord-oest de Canadà i els conflictes que desencadena amb el poble dené, una tribu nativa nord-americana.
Hi havia molta expectació per saber què diria Sacco de l’atac d’Israel al poble palestí a la Franja de Gaza, després de l’atemptat de Hamàs del 7 d’octubre de 2023, i la seva opinió s’ha pogut llegir en forma de còmic a la revista The Comics Journal, publicat per lliuraments i accessible de forma gratuïta, recopilada en forma de novel·la gràfica i publicada per Fantagrahics en anglès als Estats Units, país on es va nacionalitzar i on resideix. I on ha escrit aquesta darrera obra de denúncia. L’ha escrit i dibuixat a casa seva a Portland, a l’estat d’Oregon, i les exclamacions amb què hem començat aquest article corresponen al moment en què l’autor, en una de les seves passejades a prop de casa seva, es troba amb un campament de persones sense llar, concentracions sorgides de forma espontània de famílies i persones que s’han quedat sense llar. Una realitat que s’estén per tot els Estats Units, provocada per la manca d’habitatges assequibles i la manca d’accés a serveis de salut mental o tractaments de salut i addiccions en general.
Sembla que Sacco ens parla de la incongruència moral que significa presumir de ser la primera potència del món i actuar com a jutge del que és correcte i del que no (a les Nacions Unides, per exemple), obviant la realitat del seu propi país. I és que Joe Biden és un dels protagonistes de la novel·la gràfica, evidentment. Un Biden a qui el mateix Sacco vaticina que potser algun dia també guanyi el Premi Nobel de la Pau, independentment si té el seny per saber on és o per què el va guanyar. El problema no només el tindrà ell, sinó també qui l’encoratgen. Suports incompressibles que s’agreugen pensant que quan dibuixava aquests fulls encara faltaven setmanes per a les eleccions a la presidència i la perspectiva del resultat era desoladora: «A les properes eleccions, el poble nord-americà haurà de decidir entre un president que va emparar un genocidi i un antic president que “acabarà amb la nostra democràcia”», doncs va guanyar el segon.
Sacco s’atreveix a marcar Biden amb una G al front en una de les vinyetes que dibuixa amb la mida d’una pàgina, evocant la Lletra Escarlata amb què es marcava les dones adúlteres al segle XIX, com a vergonya i d’estigma social. Ara aquesta humiliació pública se simbolitza en una lletra que correspon a la inicial de «Genocidi». La Real Academia Española defineix la paraula genocidi com a «Extermini o eliminació sistemàtica d’un grup humà per motiu de raça, ètnia, religió, política o nacionalitat», Sacco es pregunta a la primera vinyeta de la novel·la gràfica si «és genocidi, o és autodefensa?», i, anticipant-se a les crítiques, respon que són totes dues coses. De fet, encara va més enllà i proposa un nou concepte: «autodefensa genocida».
I per justificar el seu argument (com si les evidències no fossin suficients), l’autor ens recorda la Batalla de Melos, esdevinguda el 416 a. C., fa gairebé 2500 anys. L’enfrontament militar que va tenir lloc entre Atenes i els habitants de l’illa de Melos, va ser recollit per l’historiador grec Tucídides (460 s. C.-396 a. C.) en el seu relat Diàleg dels melios, un dels textos que formen part del Llibre V de la Guerra del Peloponès, i que s’ha convertit en una lectura obligada en l’estudi de les relacions internacionals actualment, malgrat la singularitat de que està escrita com si fos el text d’una obra de teatre.
A continuació, es descriu la Batalla de Melos de manera molt resumida: el relat de Tucídides recull la negociació entre els atenesos, que van oferir un ultimàtum perquè es rendissin, i els melios, que van argumentar que són un poble neutral i que no hi ha necessitat que els conquistin ja que no es consideraven els seus enemics, sabent l’enorme diferència entre els dos exèrcits. Els atenesos no van acceptar aquesta proposta ja que podien semblar febles davant d’altres enemics, i tampoc van entendre que no volguessin lluitar, per considerar que és una acció digna encara que siguis clarament inferior a nivell militar i no tinguis possibilitats de victòria, com era el cas. Els atenesos van expressar el seu raonament, que és lògic claudicar davant l’invasor superior i sotmetre’s a la seva voluntat, i se sorprenien de l’actitud dels melios, que rebutjaven una vegada i una altra de manera educada ser envaïts.
Simplificant, després d’algunes petites escaramusses entre els dos exèrcits, els atenesos van acabar envaint l’illa de Melos, i van matar tots els homes, tots. Van esclavitzar les dones i els nens, i van repoblar l’illa amb cinc-cents colons. Això és el que va passar fa 2500 anys a Grècia, el bressol de la democràcia.
Joe Sacco va néixer el 1960 a Malta, encara que aviat va acabar vivint als Estats Units, on es va nacionalitzar i on va cursar els seus estudis de periodisme. La seva mare, de 95 anys, també té un reduït protagonisme a la novel·la gràfica, quan l’autor la visita i la dona reacciona davant dels comentaris que ell feia sobre les notícies que arribaven des de Gaza l’estiu del 2024. La seva mare va néixer el 1929 i no era més que una nena quan en plena Segona Guerra Mundial va viure un dels bombardejos més intensos i perllongats de la història, sobre població civil, en el que es coneix com el Setge de Malta, amb més de 3.000 bombardejos en menys de dos anys, essent el 30 d’abril de 1942 un dels pitjors dies, amb una de les incursions més terribles, amb centenars de tones de bombes caient sobre l’illa.
En una de les vinyetes de la novel·la gràfica, la mare de Sacco recorda la gana i la por que va passar durant els bombardejos, fa poc més de vuitanta anys. L’autor fa un paral·lelisme entre el terrible record de la seva mare vuit dècades després i les declaracions de la ministra d’Igualtat Social i Promoció de la Dona d’Israel, May Golan, quan el 21 de febrer de 2024 va dir «Estic personalment orgullosa de les ruïnes de Gaza i que cada nadó, fins i tot d’aquí 80 anys, els expliqui als seus nets el que van fer els jueus». No sembla que siguin gaire cabals els dirigents amb les declaracions que realitzen, ni els militars que presumeixen de les malifetes que perpetren.
Les Nacions Unides han denunciat reiteradament que Israel està violant les lleis de la guerra durant la seva ofensiva a Gaza. Segons l’oficina de Drets Humans, està atacant civils indiscriminadament, i sentencia que els bombardejos d’Israel a Gaza podrien constituir crims contra la humanitat en implicar atacs sistemàtics contra la població civil, plantejant seriosos dubtes quant a respecte dels principis de distinció, proporcionalitat i precaució. Una campanya bèl·lica que ha estat acompanyada de declaracions per part de responsables de les forces israelianes reconeixent que el seu principal objectiu era causar el màxim dany, qualificant, literalment, com de «bèsties humanes» tots els residents de Gaza.
La novel·la gràfica La guerra de Gaza comença amb Sacco comentant que fa anys va dir a un amic que el que haurien de fer els palestins era seguir l’exemple de Gandhi i manifestar-se de manera pacífica. La resposta del seu amic palestí va ser immediata i contundent: «Joe… ells ens dispararien». Que és exactament el que va esdevenir a l’anomenada Gran Marxa del Retorn, que va començar el 30 de març de 2018, conegut com el Dia de la Terra de Palestina. Aquest dia i els següents, al voltant de 50.000 persones entre homes, dones i nens es van dirigir cap a la tanca que separa la Franja de Gaza amb Israel, per exigir la fi del bloqueig israelià i el dret al retorn dels refugiats. La gran majoria es van manifestar de forma pacífica, encara que alguns van llançar pedres a les posicions militars.
La resposta de l’exèrcit israelià va ser despietada. S’estimen més de 200 morts i milers van resultar ferits, amb molts nens amb ferides de bala. La Investigació de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, encarregada pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, va proporcionar detalls esgarrifosos sobre els contextos en què nens havien estat assassinats i ferits: nens que jugaven, ballaven, observaven les multituds, onejaven banderes, repartien entrepans i cantaven eslògans. La Comissió va arribar a la conclusió que les Forces Armades Israelianes havien utilitzat la força letal contra nens que no representaven una amenaça imminent per als soldats i que en diversos casos hi havia motius raonables per creure que els franctiradors israelians havien disparat intencionadament contra nens.
A més, Sacco recorda en una de les seves vinyetes que «Amnistia Internacional va sospitar que els franctiradors israelians van apuntar cap a les extremitats dels manifestants per aconseguir provocar ferides que canviaran la vida dels ferits, és a dir, amputacions de membres». Només un soldat va acabar detingut per no obeir les ordres, i es calcula que el nombre de ferits va poder superar els 3.000 col·lapsant els hospitals. I d’això en fa un lustre. Uns hospitals que ara mateix no existeixen, bombardejats sota la sospita que aixoplugaven terroristes. Suposadament, perquè la majoria dels periodistes que podien haver informat in situ sobre la veracitat de la informació, són morts per culpa dels bombardejos.
El dijous 21 de novembre del 2024, els jutges de la Cort Penal Internacional van emetre ordres d’arrest contra el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu i el seu anterior ministre de Defensa Yoav Gallant, i contra Mohammed Deif, un comandant militar de Hamàs, malgrat que l’exèrcit israelià va afirmar que va morir en un atac aeri a Gaza al juliol. Els jutges al·leguen «que van trobar evidències raonables per afirmar que tots tres són responsables de presumptes crims de guerra i crims contra la humanitat que haurien estat comesos durant la guerra entre Israel i Hamàs». Així que al final és possible que Joe Sacco tingués raó, i el que Israel està fent és una «autodefensa genocida».
Catalunya Plural, 2024 
