La dictadura siriana que durant cinc dècades ha estat dirigida per la família Assad es va descompondre el desembre de 2024 en qüestió de poques hores i sense combats amb els opositors perquè era pura façana. La llarga dècada de guerra civil que va abocar Síria a una greu crisi econòmica havia buidat de sentit i de suport el règim del partit Baas.
Malgrat totes les dificultats, el govern de Damasc havia superat anys de guerra gràcies al suport militar i logístic dels seus aliats. Rússia hi va abocar tots els recursos necessaris per revifar un règim que, en alguns moments, agonitzava per la pressió popular i de les milícies islamistes. Per la seva banda, Iran va esmerçar enormes recursos econòmics i humans per mantenir en vida la baula que permetia estendre la influència de Teheran fins a la Mediterrània, en una franja terrestre contínua des de l’Iraq fins al Líban que passa per Damasc.
Tanmateix, el control del règim sirià sobre el territori sempre va ser parcial i no va arribar a dominar el reducte rebel d’Irbil, al nord del país. Això va permetre als opositors de convertir aquesta província en un banc de proves. Hi van aprendre a gestionar l’Administració, alhora que establien converses amb actors internacionals per garantir-se suports externs en cas de victòria de la seva causa.
En l’àmbit interior, van unificar totes les faccions sota un comandament únic liderat pel grup Hayat Tahrir al-Sham, l’organització hereva de Jabhat al-Nusra, la branca siriana d’Al-Qaeda. En aquest sentit, han combinat eficaçment el diàleg i la persuasió amb l’amenaça i la repressió sobre les veus dissidents. Respecte a la projecció externa, han treballat des de fa prop d’una dècada per refer la seva imatge.
La transformació de Al-Julani
El paradigma d’aquest procés és el canvi de discurs i d’aspecte del seu líder, Mohammad al-Julani, que ha passat de ser un dels principals dirigents de l’Estat Islàmic i d’Al-Qaida a la regió a predicar un missatge de convivència i tolerància entre les diverses comunitats religioses que componen el mosaic social de Síria. El darrer estadi de la transformació ha estat el canvi del característic turbant que el dirigent islamista ha portat durant tot el conflicte per l’americana i corbata amb les que ha aparegut en les darreres reunions amb polítics estrangers. També ha canviat el nom de guerra pel de naixement i, des que és cap d’estat de facto, es fa dir Ahmed Xaraa.
Alguns mitjans estrangers han col·laborat a blanquejar Julani i l’han arribat a presentar com l’home que personifica la solució intermèdia entre la dictadura del partit Baas i el terror de l’Estat Islàmic. El primer va ser la televisió de Qatar Al-Jazira per interessos del seu país, que és un dels finançadors dels rebels. Més endavant, s’hi van sumar alguns d’estrangers, com la BBC i la CNN, fascinats per aquell terrorista que ara els parlava de pau.
Paral·lelament, a l’altra línia del front, el règim de Síria malvivia castigat pel desgast que li suposava la guerra a tots nivells. El cost en vides humanes havia estat massa elevat. Pel que fa a l’economia, es dirigia cap a un pou. Les principals àrees de conreu i petrolieres estaven sota el control kurd de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, tutelada pels Estats Units. A més a més, la pèssima situació financera va accentuar la galopant corrupció, que a Síria tot ho embruta. El procés de desfeta es va accelerar a partir del bloqueig econòmic de Washington, que va agreujar la situació fins a fer-la insostenible.
Una de les imatges que il·lustra millor el context d’aquesta precarietat és la situació de les tropes. En ciutats com Alep, a pocs quilòmetres del front, els responsables militars, que cobraven de salari uns trenta euros al mes, enviaven cap a casa els soldats per quedar-se ells els ingressos de les tropes, de deu euros per cap. La corrupció, sumada a la crisi econòmica van convertir l’exèrcit sirià i, per extensió, el règim de Damasc, en una façana de cartró, feble i sense consistència i desproveïda de cap suport ferm al darrere. Per això, quan els rebels van avançar cap a Alep i, després, cap a Damasc i la resta del país, no hi van trobar cap oposició.
Pacte de les potències regionals
Val a dir que l’ofensiva i l’èxit fulminant dels opositors no va ser simplement un fenomen fruit de la improvisació, com ens va sembla en un primer moment. El desenllaç de la guerra havia estat planejat en els despatxos de les potències regionals. Abans de l’escomesa rebel, els estats amb interessos a Síria van acordar la fi del règim del president Assad, que havia de marxar a l’exili, a canvi que no hi hagués represàlies contra els partidaris de l’antic ordre i que Rússia pogués mantenir el control del port militar de Tartús i de la base aèria de Hmeimim, a la costa Mediterrània.
Qatar, Aràbia Saudita, Iraq, Jordània i Egipte, amb el vistiplau de Turquia, traslladen la decisió a les parts i els esdeveniments es precipiten. La cúpula militar siriana deixa via lliure als milicians islamistes d’Idlib i el president Assad s’exilia a Rússia. Per la seva banda, els homes de Julani insisteixen que ningú no ha de patir per la seva integritat a mesura que prenen el control de noves poblacions.
El desgast dels grans aliats del règim de Síria, Rússia i Iran, en les seves pròpies guerres amb Ucraïna i Israel a través de Hezbol·là, van jugar un paper rellevant en la feblesa de Damasc. Tot i això, Moscou i Teheran es van oferir en l’últim moment a socórrer l’agònic règim d’Assad, però van adonar-se de seguida que els mateixos sirians havien llençat la tovallola i que ja s’havia pres la decisió de la retirada.
El repte d’incloure les minories
Síria navega ara mateix en un mar d’incerteses. Julani, que és el cap d’estat de facto, ha anunciat una nova constitució inclusiva i eleccions democràtiques per als propers mesos. Això ha engrescat bona part de la societat siriana i les potències estrangeres. En qualsevol cas, aquest programa s’enfronta a reptes molt grans. Per començar, algunes de les faccions que donen suport a Julani no han lluitat per imposar la democràcia. De fet, en són enemics. Per això, és probable que siguem testimonis d’un cert grau de disputa entre les diverses sensibilitats islamistes per establir el nivell d’influència de l’islam en la vida pública de la nova Síria.
En canvi, les minories religioses i nacionals, que formen una quarta part de la població, viuen sota la contradicció de viure, alhora, amb alegria i pànic la desaparició del règim que ha dut el país a la ruïna. Deixen enrere una època de guerra oberta, penúries i sancions internacionals que han escanyat Síria fins a l’extrem, però n’enceten una altra de govern islamista dirigit per un grup d’homes que es van formar militarment i ideològicament en l’odi característic de l’Estat Islàmic i Al-Qaida.
Tanmateix, no totes les minories sirianes es troben en la mateixa situació. Les podem separar en dos grups. D’una banda, hi ha les comunitats religioses àrabs que viuen en el territori controlat pel Hayat Tahrir al-Sham de Julani, que es componen principalment de xiïtes alauites, drusos i cristians. De l’altra, els kurds, que es concentren en la regió nord-oriental del país, on han creat una administració autònoma.
Els primers estan a l’espera de la formació d’un nou govern que posi ordre, torni la seguretat als carrers i que els confirmi si la nova Síria els permetrà de ser ciutadans de primera, en igualtat de condicions amb els musulmans sunnites. Amb tot, cada grup viu la situació de forma diversa. Els alauites són majoria en la regió costanera. Això els pot donar una sensació de seguretat que no es poden permetre altres grups ètnics. Aquesta és la mateixa situació de la qual gaudeixen els drusos, concentrats al sud, sobre la frontera amb Jordània. A més a més, aquesta zona està controlada per milícies rebels que no formen part dels seguidors de Julani. En canvi, els cristians, que no són majoria en cap gran àrea del país, viuen escampats en viles i ciutats i se senten força desprotegits i desemparats.
Pel que fa als kurds, queden fora de l’autoritat de Hayat Tahrir al-Sham, però s’enfronten a una gran amenaça. Ara mateix, combaten contra una milícia anomenada Exèrcit Nacional Sirià (ENS), un grup a les ordres de Turquia que té com a objectiu desarticular l’autonomia kurda. La lluita és ferotge i, fins ara, els kurds han pogut resistir gràcies al suport dels Estats Units. Però tot pot canviar si el flamant president Trump compleix la seva paraula de desentendre’s de Síria i en retira les tropes i el suport. Això deixaria els kurds en inferioritat de condicions davant l’ENS i Turquia, que no sembla que tinguin cap intenció d’afluixar fins que desarticulin l’aventura confederal kurda.
Un procés llarg i difícil
El procés d’estabilització de Síria serà llarg i res no fa preveure que serà capaç de posar fi als conflictes endèmics de la regió. Molt probablement, les minories se sentiran amenaçades pel nou ordre. Això obre la porta a una lenta, però imparable emigració, especialment de cristians, com va passar a l’Iraq després de la caiguda de la dictadura de Saddam Hussein, el 2003. Per la seva banda, els kurds continuaran reclamant un autogovern que Damasc no accepta i que Ankara no tolera. Caldrà veure quina capacitat tindran de resistir l’ofensiva militar actual i de negociar el reconeixement dels seus drets en la Síria post-Assad.
Mentre que els islamistes al poder s’enfronten al repte de convèncer el poble sirià i les potències estrangeres que han canviat i que faran un govern per a tothom. Els interessa de generar un ambient de confiança i concòrdia per poder pacificar i estabilitzar el país. De fet, no se’n sortiran si no sumen al seu projecte les minories, així com els musulmans sunnites que no desitgen viure en un règim islàmic.
Potser els homes del Julani no es creuen del tot els discursos de tolerància i democràcia que els han ordenat que prediquin. De tota manera els han de fer. Això és el que toca en aquest moment, encara que només sigui per evitar revoltes internes i per generar simpaties externes que els permetin d’aconseguir l’imprescindible suport econòmic internacional per a la reconstrucció d’un país devastat per més d’una dècada de guerra.
Catalunya Plural, 2024 
.svg){kind=link}