Si s’analitza que va a succeir fa uns mesos a València i ara a Califòrnia, es descobreixen factors comuns que ens poden a ajudar a comprendre les causes d’un desastre de dimensions econòmiques brutals i amb un elevat cost de vides humanes. Potser es podria pensar que el fet que el governador de Califòrnia no estigués dinant amb una periodista el dia de la desgràcia pot haver ajudat al fet que el nombre de víctimes sigui la principal diferència, però ben segur que aquesta seria una dinàmica de caràcter polític a la que no penso entrar en aquest article.
Dos elements tan primaris i oposats, com són l’aigua i el foc, comparteixen causes. En primer lloc, algunes són clarament humanes: un urbanisme inadequat (situar els habitatges molt a prop de masses forestals o de cursos d’aigua), una construcció inapropiada (fer cases amb molta fusta o construir aparcaments sota el nivell del sòl), manca de mesures de protecció (no establir grans àrees de tallafocs o de buffer en el cas dels incendis o no executar les obres hidràuliques necessàries per a conduir adequadament les riuades), una gestió inadequada de la massa vegetal (jardins amb espècies de ràpid creixement, però molt combustibles o bé les lleres de torrents i rieres plenes de canyissars), la poca capacitat per aconseguir que arribi a la població (i en temps) els avisos de perill, etc.
Altres causes tenen a veure amb la natura: València i Califòrnia comparteixen un clima mediterrani; és a dir, un comportament clarament estacional i amb freqüents sequeres. La vegetació de Califòrnia i la nostra és molt semblant, amb predominança de masses arbustives a la zona costanera.
A tot això s’afegeix una nova realitat (que alguns s’entesten a negar) que és el canvi climàtic que no només és un escalfament global sinó també una alteració del règim de pluges. Els períodes de sequera finalitzen amb èpoques de precipitacions molt intenses que fa que en poques hores es reculli el volum d’aigua que abans es distribuïa al llarg de l’any (com també va passar a València). El model condueix a unes oscil·lacions mai conegudes fins ara.
El resultat és que en aquests períodes de precipitacions intenses, la vegetació ho aprofita i genera una gran quantitat de biomassa vegetal a causa de una alteració dels cicles biològics per la suavització de les temperatures. És a dir, les precipitacions hivernals generen molt creixement vegetal (les espècies mediterrànies són oportunistes i avesades a aprofitar les oportunitats climàtiques que tenen) que es desseca degut a uns estius amb molta calor i sense pluges. Aquest fenomen s’ha estudiat intensament als darrers anys i es coneix amb el nom de “fuetada hidroclimàtica” (una barreja de temperatures, sequera atmosfèrica, règim de precipitacions, vents, etc.) que produeix una gran quantitat de combustible a tocar d’una gran ciutat.
Si es disposa d’aquest combustible, qualsevol espurna (un llampec, un mal funcionament de cables elèctrics o fins i tot un piròman malaltís) pot provocar una combustió que ràpidament es transforma en un macro incendi incontrolable per la velocitat a què es desplaça (molt semblant a una riuada com hem vist per les imatges de la desgràcia de Califòrnia). Aquests grans incendis succeeixen a llocs concrets (com Califòrnia, Canadà o Austràlia) i pel que diuen els experts, cada cop més els incendis del nostre país participen d’aquestes característiques de macro.
Fins i tot recents declaracions de responsables de bombers alerten del perill de la ciutat de Barcelona a tocar de Collserola, però d’aquest tema en podem parlar en un altre article. No està de més recordar (encara que costi de creure) que avui dia Catalunya té molta més biomassa forestal que fa cinquanta o cent anys. Les causes són l’abandonament dels camps i la manca d’aprofitament i gestió dels boscos.
Si aquests incendis es donen a llocs despoblats, tenim una gran desgràcia ambiental: la pèrdua de biodiversitat, l’erosió posterior del sòl, la incorporació de grans quantitats de gasos d’efecte hivernacle, etc. Si a més és a tocar de zones urbanitzades i penetra en elles, els estralls econòmics i la pèrdua de vides humanes pot ser molt elevat, com s’ha demostrat en els dos casos que hem analitzat.
A causa del canvi climàtic, les “danes” d’aigua i de foc seran cada cop més freqüents i intenses, com alerten els experts. Ja que hem estat incapaços d’evitar el canvi climàtic, no hi ha més remei que adaptar-nos. És a dir, introduir al nostre modus de vida els elements de protecció davant d’aquestes desgràcies anunciades.
I tot plegat albira dos perills molt reals. El primer (atiat per determinats sectors negacionistes) de culpar a les polítiques de protecció de la natura i de la biodiversitat de tot plegat (com ja ha passat a València amb les faules de desmantellament de grans embassaments). I un segon: la desafecció a què els governs tinguin la capacitat per a solucionar-ho. La prevenció és molt costosa i poc lluïda: construir una gran canalització a un torrent per la que potser no hi baixarà cap riada durant molts anys, és molt menys agraït que inaugurar uns quilòmetres d’AVE o d’autopista. Es prioritzen polítiques que tenen el risc de repetir determinats escenaris.
Fets com l’existència de bombers particulars que actuen només pels clients i que detrauen recursos públics (aigua, energia, elements de lluita, etc.) són un símptoma de desconfiança cap als gestors de l’administració. Ens pot sorprendre, però fa anys que s’actua sota el mateix model en elements tan sensibles com la sanitat, l’educació o la seguretat. O no?
Catalunya Plural, 2024 
