Aquestes darreres setmanes dono moltes voltes per i al voltant de Nou Barris des de múltiples sentits. Com els investigo, em sorgeixen preguntes producte de caminar els seus indrets, aquests mesos mig de moda per El47, una pel·lícula més aviat populista que té el centre d’acció a Torre Baró, un dels cims de la ciutat i d’aquest districte, existent com a tal des de 1984.
Catorze anys enrere, 1970, nasqué un ampli moviment veïnal que volia evitar un pla parcial que preveia eliminar 4370 vivendes per a deixar més sòl a les immobiliàries a Torre Baró, Vallbona i Ciutat Meridiana, als que s’uniren La Trinitat nova i la vella, Roquetes, La Prosperitat, Verdum i la Guineueta.
Aquest és un gènesi que permet comprendre el territori des d’una vasta totalitat, a la que, tot i així, falten barris per com foren urbanitzant-se i a, a més a més, un agrupament particular per a configurar el Districte, on se’ns anar més lluny Vilapicina i el Turó de la Peira són rareses amb Can Peguera, de morfologia tota seva i a una ubicació límbica com a base del Turó de la Peira i porta a Nou Barris.
Avui sembla que vagi cap enrere, com els crancs, i almenys serà així durant uns paràgrafs. A finals d’agost de 1957 la policia acabà amb la vida de l’anarquista José Luis Facerías, al que una edició de La Vanguardia d’aquells dies anomenà José Lluis, una espècie de desig catalanitzador. En aquest article del 31 d’agost sobre el fet es situa el tiroteig “a prop del manicomi de Sant Andreu”, quelcom degut a com l’antic poble tingué un salvatge radi d’influència més enllà de les seves fronteres actuals.
Podem afirmar sense por a equivocar-nos que el manteniment d’aquesta pertinença a una data tan propera com 1957 és un símptoma de com tota la zona dels futurs Nou Barris no tenia cap tipus d’identitat pròpia, per no tenir mancava de tota infraestructura, poques connexions i encara menys habitants, sobretot a la Guineueta, que en realitat existia pel seu homònim torrent i una masia desapareguda als anys 40, a no confondre amb el tros d’edifici supervivent d’una altra finca rural, Ca n’amell Xic, al Parc Central del Districte.
Les fotos aèries mostren l’evolució, supeditada en cert sentit a l’Asil mental de l’Hospital de la Santa Creu, el somni del doctor Pi i Molist; el seu carrer, que no pas avinguda, era una passarel·la envers el malfamat manicomi, amb 12 pavellons durant el seu esplendor i un progressiu desmantellament fins 1987, coincident amb un canvi radical en el tractament dels malalts i la reconversió de 3 de les seves naus en seu del Districte.
Vora 1960 un habitant de Can Peguera podia mirar aquell horitzó i veure una immensitat de camps amb alguna masia a la vista, de les que recorden amb plaques els veïns, i algun tiralínies, insinuació de properes urbanitzacions. La de La Guineueta s’emmarcà entre el passeig Valldaura i la via Favència. Segons Alejandro Montes, escriptor d’un document de final de carrera sobre la qüestió que és de gran ajuda per la seva precisió amb les dades, aquest polígon triangular es construí entre 1962 i 1964 mitjançant tres promocions de l’Obra Sindical del Hogar, la immobiliària DARSA i la Cooperativa La Puntual. S’edificaren 128 edificis a una superfície de 30 hectàrees. El seu espai internet, amb blocs de diferents alçàries, s’ordenava amb la possibilitat de crear places verdes i disposar de metres pels més petits, quelcom complert a mitges, com gairebé tot, doncs el conjunt es pensà a baix cost, amb materials deficients que anunciaven deficiències futures.
A la foto aèria de 1974 s’observa com el sud de la Guineueta començà a omplir-se d’una densitat bestial fruit de les promocions immobiliàries. L’adjacent a passeig Valldaura és Calinova, mentre l’eixam junt a passeig Urrutia es batejà com a Barcinova, amb uns anuncis que eren orgies de vivendes, 3600, com si es divertissin en aquest amuntegar éssers humans a verticalitats de la perifèria.
Aquesta és una de les discrepàncies entre el polígon i aquestes urbanitzacions. El primer era, sens exagerar, una degeneració d’un molt noble esperit de la dictadura des de perspectives mesclades entre lo social de José Antonio Primo de Rivera i un no perdre pistonada ni amb allò positiu del passat ni amb les tendències modernes. D’aquesta llarga experiència nasqueren conjunts com la Urbanització Meridiana, el barri del Congrés o Montbau, decadències com Torre Llobeta, horrors cínics com el Turó de la Peira i errors esmenables com el polígon sudoest del Besós o el de la Guineueta, que haurien de reaprofitar-se perquè tenen una essència on fàcilment es pot intervenir per a millorar.
De fet, el polígon percep com la seva unió amb el duet Barcinova-Calinova és una incongruència perquè la diversa morfologia d’ambdós i factors geogràfics, sense oblidar els històrics, han generat dues personalitats que de semblant només té el nom i així doncs requereixen ser pensades per separat.
El tercet de la Guineueta per a completar als seus dominis, que s’entenen molt millor caminant-los, seria el seu parc, per on circulava el torrent. A la premsa franquista vaig localitzar una nota de 1967 on es parlava del gran bé que suposaria. S’inaugurà el 1971 i el seu disseny fou de Joaquín Casamor, director de parcs i jardins de la capital catalana fins 1986.
Després de la mort de Franco i l’arribada de la Democràcia tot aquest verd s’omplí de simbologies que comentarem en propers lliuraments. A l’instant on es tallà la seva cinta anava de meravella per a enllaçar com déu mana el teixit d’aquest Nou Barris encara anònims que reivindicaven millores de tot tipus des d’una consciència veïnal que senzillament demanava viure a un lloc d’acord a la seva condició humana, amb equipaments, transport públic, places, bancs i tot allò que crea un barri, demanant el que no és té, reclamant-se perquè és un dret democràtic que en aquests marges practicaven fins i tot abans del darrer sospir del General al seu llit.
I al polígon de la Guineueta no tenien connexions amb els barris veïns com al Congrés o la Urbanització Meridiana. El seu ordre intern també era ser presoner a un laberint des d’on anar a treballar per a tornar i tenir el buit al seu voltant. Això ja no és això, però encara sobta caminar pels seus carrers de noms estrafolaris sentit com qualsevol entrar o sortir del seu perímetre mai s’ha reflexionat pels seus habitants, mentre Barcinova i Calinova tenen el privilegi de volar més lliures disposant de més fils amb la civilització.
Catalunya Plural, 2024 
