Ha arribat l’alto al foc a Gaza. O com a mínim, sembla que s’apropa un acord per l’alto al foc, entre pressions dels EEUA, bombardejos a traïció d’última hora i les amenaces de Netanyahu de sabotejar la treva fins a l’últim minut, bàsicament, en un enèsim acte de desgast i guerra psicològica. Hi hagi o no alto el foc finalment, la seva possibiltiat seriosa ja ha estat signficiativa i motiu de celebració a Gaza. Per increïble que sembli, faccions guerrilleres armades de manera molt bàsica i població civil han estat capaços de resistir a una potència nuclear, encerclats en un gueto i sotmesos a una tàctica d’extermini genocidi continuat durant 15 mesos. L’abast d’aquesta victòria, i l’equilibri precari d’aquest alto al foc, encara estan per veure. Però definitivament, la resistència palestina va aconseguit obrir de nou el curs de la història, fent trontollar els ciments de l’estat sionista d’Israel i l’hegemonia ideològica i militar de l’imperialisme occidental i ara consolida aquesta escletxa. En un moment així, no puc evitar fer memòria, no per donar espai al patiment o l’experiència personal, sinó per intentar aportar al balanç de la situació:
Fa gairebé 80 anys, durant la Nakba, els meus avis paterns van ser expulsats dels seus respectius pobles a Palestina i el meu besavi va morir bombardejat arribant a la frontera amb el Líban. La Nakba va marcar l’inici clar del procés de colonització de Palestina. La primera generació de refugiats palestins es va escampar pels països propers, en el cas de la meva família, al Líban. El dolor de la condició de desarrelament i despossessió es va transmetre també a la segona generació de palestins ja nascuts en aquells camps de refugiats, com ho van ser el meu pare i les seves germanes. Però també l’esperança de recuperar el territori palestí de les urpes feixistes de l’imperialisme i el sionisme. Així, la meva família va enrolar-se en la militància per l’alliberament de Palestina a la disàpora, des del Líban en el sí de l’OLP. En aquell moment, la causa Palestina jugava un paper de far, ideològic i pràctic, per les organitzacions revolucionàries a nivell mundial. Un paper que Israel i l’imperialisme va interpretar intel·ligentment com una greu amenaça i va decidir erradicar: alimentant la guerra civil al Líban primer i intervenint-hi militarment tot seguit. Una intervenció que es va saldar amb la derrota de l’OLP i la matança alliçonadora de Sabra i Shatila, on milers d’infants, dones i vells van ser assassinats pels falangistes libanesos a sang freda, aprofitant la marxa a l’exili dels combatents de l’OLP i sota la supervisió de l’exèrcit israelià.
La Nakba i després la revolució i la guerra al Líban són grans episodis de la història de resistència tràgica de Palestina i del seu procés de colonització per part d’Israel, on es solda el caràcter d’aquest com gran base militar de l’imperialisme otanista a l’Orient Mitjà, basada en el genocidi, la repressió i l’expulsió de la població àrab. Episodis històrics, que a mi particularment m’han marcat profundament com a membre de la tercera generació de palestins en la disàpora. A través del meu pare, que em va transferir la memòria familiar d’una experiència col·lectiva de guerra, despossessió, èxode i massacre. La història de la resistència Palestina va més enllà d’aquests dos moments, per suposat, i de la meva família: segueix fins a l’actualitat, des dels traïdors acords d’Oslo, fins a les Intifades. No és la meva intenció fer-ne un balanç intensiu. Sinó exposar com aquesta memòria va ser la base per alimentar el meu propi desig de lluitar per un nou món que s’aixequi sobre les runes del vell ordre capitalista i colonial des d’una consciència plena del caràcter necessàriament internacionalista d’aquesta pulsió.
Des d’aquest llegat, vaig construir la meva identitat política i vaig formar part de les generacions que vam entrar a la militància a Catalunya en els anys de l’esclat hipotecari del 2008, passant pel 15M, les grans vagues generals, les lluites juvenils, estudiantils i el moviment d’ocupació i per l’habitatge o intentant un desenllaç revolucionari pel Procés. No cal dir que vam fracassar. Tots aquells anys, els interpreto com un procés de decantació de l’element comunista que brillava en aquelles lluites i energies juvenils, del que vam aprendre de moltes derrotes i frustracions. Així, alguns en vam filtrar les idees i principis que ens van portar a conformar el Moviment Socialista, on hem confluït amb noves i energètiques generacions. I en el meu cas particular, entenc que així és com vaig donar continuïtat a la responsabilitat de correspondre amb l’herència revolucionària de les meves arrels palestines.
L’ofensiva del Diluvi d’Al-Aqsa de l’octubre del 2023 ens agafa al Moviment Socialista a Catalunya conformant-nos, molt menys preparats del que ens agradaria per estar a l’alçada d’un moment de tal calibre històric. Durant aquests 15 mesos hem intentat fer la nostra aportació humil a l’onada global de solidaritat amb Palestina, ens hem posat a disposició dels agents i organitzacions del moviment propalestí, així com hem mirat de recuperar -segons les nostres possibilitats- la vella consigna de confrontar les nostres pròpies burgesies i governs còmplices amb l’imperialisme i el sionisme, intentat ser-ne conseqüents a casa nostra i en el nostre context. Li podeu preguntar a Pilar Rahola, que se n’enrecordarà del dia que tota Catalunya va poder-la veure tacada de vermell sang com la sionista sanguinària i defensora d’un genocidi que és. També hem tingut l’oportunitat de confrontar amb aquells que, obertament sionistes o no, s’atrevien a comparar Palestina amb Catalunya, com si la segona fos també un poble colonitzat. Ho feien de manera interessada, per exigir una mena de solidaritat en retorn al seu propi nacionalisme o per atacar la suposada incoherència dels qui defensem la resistència palestina i no som nacionalistes. No és només evident que Catalunya no està col·lonitzada i que calgui remarcar la centralitat de la qüestió col·lonial en la lluita de classes a Palestina a diferència de la nostra societat de centre imperialista. Sinó que és un flac favor degradant per la defensa de les llibertats nacionals de la classe treballadora catalana davant l’opressió nacional de l’Estat espanyol, passar a utilitzar els termes delirants del gir reaccionari d’aquell catalanisme que es pensa a si mateix com una minoria ètnica, mentre promou l’odi racista contra el proletariat migrant marroquí i justifica el genocidi a Gaza.
Les mobilitzacions de l’últim any i mesos han aconseguit trencar amb la tònica de fons que s’imposava des de la pandèmia: onada reaccionària, desmobilització, acceptació generalitzada del relat imperialista de l’escalada bèl·lica a Ucrania com un mal necessari per confrontar al tirà de Putin. També, sens dubte, l’enorme pressió que han desplegat aquestes protestes ha jugat algun paper per arribar al punt de descrèdit de l’estat d’Israel davant la comunitat internacional i l’opinió pública mundial. I sens dubte, s’ha aconseguit catapultar i assentar el caràcter asimètric i genocida de la guerra, la legitimitat de la resistència armada palestina i altres elements que expliquen el relatiu cèrcol de pressió que s’anava generant al voltant de l’entitat sionista.
Però senzillament, som conscients que no ha estat suficient. Els forts consensos colonials que perviuen en les nostres societats de centre occidental i la petitesa de les forces revolucionàries ens ha fet topar amb un mur: la indignació moral ha arribar a ser de sentit comú, però encara existeix una majoria social no disposada a que l’estabilitat política i econòmica del nostre país trontolli per un genocidi a l’altra riba de la mediterrània. Per molt que aquesta estabilitat ja estigui trontollant per les decisions d’una minoria social que ha decidit guerra i austeritat per conservar la seva hegemonia militar i econòmica en decadència i blindar el guany capitalista en temps de crisi. I aquest factor, aquesta mena de límit estructural, l’han aprofitat els nostres governants progressistes per jugar als gestos simbòlics i a les contorsions diplomàtiques per fer de vàlvula d’escampament a la indigació davant del genocidi, mentre a nivell logístic, militar i econòmic l’Estat espanyol seguia sent un suport consistent a l’Estat-exèrcit israelí.
Si avui s’està firmant aquest alto el foc és principalment perquè el sionisme sembla necessitar una treva davant la seva persistent incapacitat d’acomplir durant els darrers 15 mesos el pols que s’havia marcat: no han pogut eliminar per complet les faccions armades de la resistència palestina, ni tan sols les han pogut vèncer militarment. Malgrat la incertesa de la continuïtat i la fiabilitat d’aquesta treva i de la lectura en termes de correlacions de forces al nivell geopolític que en podem fer, és innegable que representa una victòria moral de les forces vives de la humanitat davant d’aquells que tenen la direcció del món, disposats a agreujar amb la guerra total la crisi civilitzatòria de la societat capitalista. I també, és un alleugiment pels meus germanes i germanes palestins i libanesos, del món àrab en general.
Podría emfatitzar aquesta visió personal, de la mateixa manera que durant l’últim any, especialment quan Israel va expandir l’ofensiva fins al Líban, em vaig arribar a qüestionar seriosament què feia fent xerradetes i manifestacions aquí i si el meu lloc no era amb la meva família i amb el meu poble al front. Però no és el punt. La frustració i el cansament brutal psicològic davant de la normalització d’un genocidi perpretat en directe ens ha pogut fer trontollar la solidesa i l’orientació política, és natural. Però és necessari mantenir el nord: què cal fer ara? De la mateixa manera que ens vam preguntar seriosament quin és el deure dels revolucionaris al centre occidental davant la guerra i el genocidi a Palestina quan tot va esclatar, ens ho hem de preguntar ara davant d’aquest alto al foc.
Resumidament, estic d’acord amb aquells que argumenten la necessitat de mantenir la mobilització i l’acció; per principi, per seguir forçant el trencament de tot tipus de relacions dels nostres estats occidentals amb Israel. Però crec que davant dels murs amb els que ens hem topat, els revolucionaris al món occidental tenim el deure d’emfatitzar una altra tasca, de donar-li pes.
Ens cal aprofundir i entendre tots i cadascuns dels aprenetatges i pistes que la causa Palestina ens ha donat sobre l’actualitat de la revolució, també, aquí, a casa nostra i en un sentit estratègic. Entendre tots i cadascun dels elements que s’han posat sobre la taula en l’últim any i mig a través de la solidaritat propalestina i que apunten a les possibilitats de rearticular una força revolucionària de la classe treballadora a Europa, a l’Estat espanyol i a Catalunya. La reconstrucció de l’internacionalisme, la recuperació de l’organització de classe capaç de bloquejar els fluxos logístics del comerç de guerra, l’activació política d’un dels sectors més colpejats per l’ofensiva de la classe dominant europea: la classe treballadora migrant, la necessitat d’actualitzar la teoria de l’imperialisme i de connectar les lluites de la perifèria global amb la nova realitat de capes àmplies de la població occidental en procés de proletarització. En resum, les possibilitats de recomposar una força i una alternativa política capaç de confrontar amb garanties la guerra, el genocidi i la barbàrie. Nosaltres, tenim la nostra particular hipòtesi i estem compromesos en desplegar-la.
Com deia al principi, als anys 1960′ la lluita per l’alliberament de Palestina va ser un far i una base territorial efectiva de suport per als moviments revolucionaris de tot el món. Els últims 15 mesos ens han fet arribar a la conclusió de què s’ha représ aquest fil. La solució a la qüestió palestina passa per una Palestina lliure del riu fins al mar, és a dir, per la destrucció completa de l’estat sionista d’Israel. I això, implica l’expulsió de l’imperialisme otanista de tot l’Orient Mitjà i una sortida emancipadora, socialista, per tota la regió. L’única sortida per Israel, per contra, implica aconseguir fer entrar en la guerra directament als EEUA i a l’OTAN per intentar expandir tot el domini occidental i el colonialisme d’assentament a la zona. Res de tot això, com ja he dit fins ara, és aliè a la nostra vella Europa, creuada per la crisi a múltiples nivells del món capitalista i dominada per una oligarquia financera que està compromesa fins al fons amb l’imperialisme otanista.
La causa de palestina és la causa dels oprimits del món. Sota aquesta consigna, el proper diumenge 19 de gener el Moviment Socialista hem organitzat una jornada de debat i reflexió per treure el màxim de suc als aprenentatges estratègics que ens ha aportat la causa palestina en el darrer any i mig, amb la privilegiada companyia de companys comunistes àrabs i del moviment de solidaritat amb Palestina. Les darreres novetats, encara que no ho haguéssim previst així, emfatitzen com d’oportuna és aquesta jornada. A tothom que comparteixi la necessitat de respondre amb rigor a la pregunta sobre quines són les tasques d’aquells que creiem en el canvi revolucionari a Catalunya, a Europa i a tot el món, d’aquells que volem fer-nos dignes del forat a l’història dels poderosos que ha obert la resistència palestina. A tots vosaltres, us hi esperem.
Catalunya Plural, 2024 
