L’era dels egos produeix l’Egopolítica, avivada per les pantalles i les seves xarxes, on la imatge reflecteix els brillors, però –alhora– vela tot allò que no és reducible a aquesta il·lusió especular. Zuckerberg té els seus objectius (no confondre amb desitjos) per cultivar el seu ego: aprendre mandarí, recórrer el seu país de punta a punta, assolir un nivell alt com a lluitador. El que l’espill amaga, amb el seu fascinant alienant, són els subocupats de Meta que lluiten cada dia -a preu d’un gran sofriment- amb milers de vídeos de violència sexual, pornografia infantil o mutilacions. O els adolescents perturbats per aquestes escenes de vides falses i feliços.
Trump persegueix frenar els centenars de delinqüents violents i malalts mentals que –diu– estan disposats a invasar els EUA. Ho fa per Amèrica (MAGA), quan sense sortir-ne hi trobem milers de ciutadans amb greus trastorns mentals no atesos. El 2024 va haver-hi als EUA un tiroteig massiu cada 24 hores amb 15.998 víctimes. Els dos últims atemptats nadalencs (Nova Orleans i Las Vegas) van ser protagonitzats, com la majoria, per ciutadans autòctons. Aznar es lamenta de la ruptura d’Espanya, que ell afirma haver evitat, deixant fora del relat la seva contribució decisiva a la desintegració social, fruit de mesures liberalitzadores del sòl i la privatització d’empreses de serveis públics.
Lacan va criticar la Psicologia del Jo (Egopsychology) –derivada del psicoanàlisi americà– per ignorar la funció clau d’ignorància que constitueix el propi jo, fonamentat en un no voler saber res. L’embalatge d’aquest ego –la seva imatge corporal tunejada– amaga les restes que, tot i així, són imborrables. La novetat és que avui l’ego s’alimenta de les seves passions, que deixen de ser privades per realitzar-les sense pudor. Són egos que fan de l’intim i de l’obscè un ideal social. En cert sentit, aquests nous cèsars (Elon Musk es fa dir ara “Kekius Maximus” a X, en un gest per als internautes d’extrema dreta i Zuckerberg ja lluïx rínxols) propugnen una altra forma de cultura de la cancel·lació apostant pel borrat de la memòria històrica, amparant-se en el populisme digital del polze. L’ego, aparentment sòlid i uniforme, els estalvia la divisió subjectiva que experimentem tots com a angúnia i que travessa qualsevol vida, en evidenciar les contradiccions pròpies de tot ésser parlant.
La seva aparent seguretat té efectes suggeridors entre una àmplia majoria de votants (grans i joves, homes i dones, rics i pobres) i especialment entre aquells que més dubten de les seves capacitats i sort. Per això, a vegades, ens sorprèn que col·lectius marginats els donin suport, sent que no seran objecte de les seves atencions (sí, dels seus reclams). Ells, més que ningú, necessiten un ego sòlid que els eviti el sentiment d’humiliació i l’abisme melancòlic que se’ls obre. No és que els seus seguidors no captin el costat fake d’aquests egos -tots els adolescents i joves saben que influencers com Llados o Tate són impostors- però necessiten aquest relat que els proporcionen per sostenir-se en la seva realitat.
Les xarxes socials o els programes polítics populistes troben en aquesta temptació de l’abisme, en l’empenta cap al no-res -l’”balconing” és només un exemple- les lianes adequades perquè cadascú es balancegi amb la il·lusió d’estar a salvo. Els continus errors de les empreses de Musk (SpaceX, Neuralink, Tesla, X) no són simples fallades, pròpies de la innovació. Refleixen, millor que res, aquest esperit d’utilitzar l’altre per al seu benefici, com si l’altre no fos un altre, sinó un objecte instrumental al servei del seu ego. Les seves interferències polítiques així ho demostren i la xarxa aquí no sosté, atrapa i eixecta.
Tota crisi genera noves formes de poder. El poder de l’algoritme és expansiu i sense límits. No menysprea la batalla cultural i abusa, amb els seus biaixos, de les emocions i les sensacions com si tot fos possible. L’era dels egos té el seu revers necessari en els deixalles que produeix i escamoteja. Birlar aquest costat fosc –gràcies al resplendor que multiplica la seva imatge a l’infinit– és la clau del seu “èxit”, sens dubte efímer perquè el real és indomable, però de moment molt poderós.
Catalunya Plural, 2024 
