La nit del dissabte 18 es va celebrar la 17a edició dels Premis de l’Acadèmia del Cinema Català (Premis Gaudí). Els discursos dels guardonats no van sorprendre a ningú, però ens van deixar alguns missatges que cal continuar recordant dia a dia. Els Premis Gaudí van ser un absolut èxit per a La Casa en flames i El 47. De fet, fa ja alguns mesos vaig escriure un article sobre aquesta última. En aquell escrit comentava el dolorós que encara resulta per a moltes persones reapropiar-se del terme xarnego, ja que aquest carrega amb molt de sofriment en la seva concepció.
En aquest sentit, l’actor protagonista d’aquesta història, Eduard Fernández, va recollir el guardó a millor actor i en el seu discurs va llançar un al·legat a favor de l’accés a l’habitatge i de la reducció de l’avarícia i l’especulació en el sector immobiliari. No obstant això, l’apel·lació a la consciència individual del problema, a la renúncia a la cobdícia per part de cadascun de nosaltres, no deixa de ser un crit moral. Però, com sabem amb certesa, sembla de difícil concreció: fa falta alguna cosa més o, més aviat, una cosa diferent per canviar les coses.
Però llavors apareix en escena Eduard Sola, guionista de La Casa en flames, que recull el premi a millor guió original. En fer-ho, llança un discurs que alguns podrien llegir com una reivindicació del xarneguisme anteriorment esmentat, però que, en realitat, és molt més que això. El seu avi era secretament analfabet, i ara ell es guanya la vida escrivint. Ho era secretament perquè en ell hi havia, com sempre solia ocórrer, rubor i vergonya, fins i tot quan no hi havia responsabilitat directa dels afectats.
Algú podria llegir aquest discurs en clau neoliberal-meritocràtica: l’esforç individual, generació rere generació, per millorar les condicions i la posició social a través de l’estudi, el treball i la dedicació. Per descomptat, ningú li negarà a Sola (i a altres) l’esforç i el mèrit individual i la lluita pels seus somnis. Però el discurs no anava en aquesta direcció, com ell mateix es va preocupar d’aclarir.
El protagonista del discurs ens va comentar que podria haver llegit el premi com una venjança, però que havia preferit no fer-ho així. ¿Com una venjança envers qui? Una venjança contra aquells que van omplir de dolor la migració de tants andalusos i extremenys a Catalunya durant els anys 50 i 60 del segle XX. Efectivament, tal com ens mostrava el mateix Manolo Vital en El 47, hi havia moltes raons per estar agraïts, per “integrar-se” i familiaritzar-se amb la cultura i la llengua d’aquell bonic i pròsper lloc d’acollida. Però alhora, hi havia les reticències asfixiants de la xenofòbia, el victimisme i el classisme, entre altres factors que afavorien el rebuig antiimmigratori.
Sovint, des d’una part de Catalunya, que les elits burgeses inflamaven a plaer i de manera interessada, s’entenia tot aquest moviment migratori com un càstig del franquisme i una manera de soterrar la catalanitat. Paradoxalment, o no tant, anys després els fills i nets d’aquests “perills” es van integrar en l’avantguarda del moviment independentista.
No obstant això, dèiem que Sola no entenia el seu premi com una forma de rescabalament venjador. I, jo amb ell, crec que tampoc ha de ser llegit així. Llavors, quin sentit té fer esment al patiment? És una manera de tirar en cara el que va passar? Una rebequeria i ja està? No ho crec. És un error pensar que Sola estava parlant només del passat, quan, de manera explícita, estava parlant, sobretot, del present: els mateixos discursos xenòfobs i invisibilitzadors que abans es dirigien a uns, avui s’adrecen a uns altres.
En el passat, malgrat la proliferació del caldo de cultiu que fomentava certs recels, els esforços orientats a la cohesió social a través d’una educació pública de qualitat, una sanitat universal i un (relatiu) fàcil accés a l’habitatge van permetre a moltes famílies assentar-se i prosperar.
Avui dia, al caldo de cultiu amb tendències xenòfobes (que es veu en bona part del món) s’hi suma una enorme i creixent desconfiança respecte al públic, un accés a l’habitatge cada vegada més difícil i una sensació generalitzada que, d’alguna manera, l’ascensor social s’ha trencat. Aquests factors afegits només retroalimenten la màquina de la por que és la xenofòbia, fent créixer el monstre del discurs anti-immigració. I això és extraordinàriament perillós. El progrés social no és un destí, no és una inèrcia; la història no avança cegament cap a la millora de les condicions materials i de vida de les persones. Perquè això sigui així, cal remar en aquesta direcció. Com a societat, no al Llados style.
El discurs d’Eduard Sola no ha de llegir-se com una història de superació personal, sinó com la possibilitat que una societat se sobreposi a certes inèrcies reaccionàries per construir un futur millor per a tothom: amb esforç, sí, però amb un esforç que no caigui en sac foradat.
Que tinguem més Manolos Vitals, però no pel plaer de collir herois tràgics, sinó com a senyal que val la pena lluitar per un món que ens escolta i ens retorna la mirada.
Catalunya Plural, 2024 
