La internacional dels explotadors
A la seva obra Les ruïnes del neoliberalisme, la filòsofa Wendy Brown ja plantejava el 2016 que ens enfrontaríem en pugna a una onada reaccionària global. En efecte, els grans capitals s’han conjurat per crear la seva pròpia internacional dels explotadors, en què oligarques com Musk, Bezos o Zuckerberg es postulen com a còmplices d’emergents governs antisocials: Trump als EUA, Meloni a Itàlia, Milei a Argentina, Bolsonaro al Brasil, Weidel a Alemanya i Abascal a l’estat espanyol. A l’esquerra, especialment a l’acadèmica IA la institucional, resulta desorientadora la convergència entre els extrems del conservadorisme i del liberalisme, ja que són agendes teòricament contradictòries en alguns aspectes. Aquestes onades carreguen contra les llibertats sexuals i LGTBIQ+, alhora que defensen una desmesurada autonomia de l’individu. Advoquen per reprimir amb duresa moviments independentistes en nom de nacions que prostitueixen el mercat global deixant que els que especuladors internacionals privatitzin les seves estructures d’interès general. S’obcequen en agendes antiimmigració en nom de l’ocupació alhora que promocionen la deslocalització d’empreses a països amb menys drets laborals.
En definitiva, semblaria que la nova onada no sap si defensa eliminar tota restricció a l’individu i al capitalisme, o petrificar la nació i la tradició. Això es trasllueix en el seu paradoxal atac a un globalisme que precisament encarnen els dèspotes empresarials de la globalització que financen les campanyes electorals. Tot i això, no és la primera vegada que s’han donat moviments Frankenstein en l’àmbit polític. De fet, la història de l’estat espanyol té un cas paradigmàtic: el franquisme. Com que aquest no va ser un moviment homogeni, sinó una agrupació heterodoxa de diferents branques ideològiques: falangistes que defensaven el control corporatiu d’un Estat militaritzat, oligarquies liberals que aspiraven a dominar el mercat capitalista de manera discrecional i tradicionalistes que volien la reinstauració de la monarquia en són només alguns exemples. El nucli d’articulació del reaccionarisme no era aleshores, ni es troba avui en el seu discurs. Aquesta és la confusió de què parteix l’esquerra, probablement per la seva obsessió de sistematització intel·lectual que tendeix a pressuposar a les altres forces. El cor de les tenebres, el motor del reaccionarisme, va ser i serà el manteniment dels privilegis.
Si una virtut ha caracteritzat el socialisme és el compliment d’una fraternitat universal, que no es pot aconseguir sinó amb el camí cap a la igualtat social. Si un vici ha retratat el reaccionarisme, és la reculada a temps de decadent injustícia. Són dos espectres que giren al voltant de la desconcentració i concentració de poder, travessant particularitats històriques i culturals. És a partir d’aquest angle que totes les seves incoherències es revelen com a coherents a la pràctica: regirar-se contra els drets sexuals i LGTBIQ+ per blindar privilegis del model heteronormatiu, defensar l’autonomia plena de l’individu per apuntalar el llibertinatge d’agredir els altres, defensar el domini dels especuladors internacionals per col·locar els que hereten capital per sobre dels treballadors que s’esforcen, reprimir moviments independentistes per aixafar la sobirania dels pobles, imposar agendes antiimmigració per explotar sense escrúpols sota l’amenaça d’expatriació, i deslocalitzar fàbriques per segrestar poblacions més vulnerables econòmicament.
La internacional dels explotadors, malgrat les diferències ideològiques dels seus membres, té un leitmotiv: la crueltat. Entenent per crueltat un dany intencionat cap a l’altre que pot prendre la forma de vulneració econòmica, sexual, física, territorial i fins i tot simbòlica. La deshumanització de molts per a la deificació d’uns quants. El patiment de masses per a l’hedonisme d’un club minoritari. Un símptoma que estem davant d’una guerra de classes en tota regla, en què, no ens enganyem, es tendeix cap a la dictadura dels rics. I no és sorprenent que els poderosos s’uneixin amb altres poderosos per amplificar els seus privilegis. El més sorprenent és que aquests grups estan comptant amb un suport electoral significatiu també entre aquells que patiran les seves polítiques, tal com testifiquen els assalts institucionals de Trump o Weidel.
Els enemics del reaccionarisme: la societat i la política transformadora
Com ha arribat el reaccionarisme a persuadir els electors? La seva estratègia ha estat doble i s’ha basat a deslegitimar les dues fonts clàssiques de presa del poder per part dels desafavorits: la societat i la política. Pel que fa al primer, des dels anys vuitanta assistim a una saturació de discursos que neguen l’existència d’una dimensió anomenada “societat”. Negar aquesta dimensió és negar les relacions socials que estructuren la distribució del poder i la manera com experimentem la quotidianitat. No és casual que moltes causes en matèria de classe, gènere, sexualitat i racialització s’hagin nodrit de les ciències socials. El coneixement ha permès l’emancipació de molts grups oprimits a partir de prendre consciència de la situació socialment injusta. És a dir, a partir de criticar relacions desiguals de poder que els més privilegiats s’han afanyat convulsament a naturalitzar, o directament a amagar. El negacionisme, forma actualitzada de cridar a l’obscurantisme, forma part estructural del reaccionarisme; perquè és la manera d’amagar la violència inherent a aquestes relacions Què és el capitalisme sinó la relació de violència entre uns quants que roben els fruits del treball de molts? Què és el patriarcat, sinó la relació de violència d’un gènere que adreça a altres gèneres? Què és el racisme sinó la relació de violència d‟un grup que s‟imposa davant d‟altres?
Com reflexionava Marx, una condició necessària per a la revolució dels treballadors és la presa de consciència de classe: el pas de veure’s com una classe en si mateixa a una classe per a si mateixa. És a dir, passar de veure’s com un objecte sense voluntat necessitat de direcció a un subjecte actiu disposat a la modificació de les relacions socials. Una reflexió similar seria la de Simone de Beauvoir, reivindicant el feminisme com el pas d’un gènere en si mateix a un gènere per a ell mateix. El joc del reaccionarisme ha estat negar aquestes veritats sota l’eslògan que la societat és un fre de l’individu: que només un individu aïllat pot desplegar totes les seves virtualitats per destacar per sobre de la massa. Però la història mostra justament el contrari: el progrés individual passa necessàriament pel progrés del grup. La inestimable base amb què partim a les nostres societats com la sanitat universal, l’educació pública, la jornada de vuit hores, les pensions… han estat conquestes socials, sempre aconseguides des de la col·lectivitat.
Ara bé, aquestes conquestes s’han aconseguit a força de prendre el poder polític; i precisament aquesta ha estat la dimensió que durant la darrera dècada l’onada reaccionària s’ha dedicat a corroir. Recordarem que, a les últimes eleccions, als grups de WhatsApp corrien com la pólvora vídeos en què es criticava el poder polític. El que és curiós d’aquests vídeos és que cristal·litzava expressions que s’han tornat monedes de curs corrent: “tots els polítics són iguals”, “la política és corrupció”, “només nosaltres ens salvarem”. Aquests exercicis discursius han vingut a buscar una fractura entre l’exercici polític i el poble, injuriant des dels moviments de base fins als partits polítics genuïnament socialistes. Aquesta maniobra no és casual, ja que si s’imposa el missatge que la política és una activitat innoble, a qui es votarà? Justament a aquells monstres que es venen falsament com a destructors del poder polític. Aquest és precisament el discurs fotocopiat de personatges com Milei, Trump o Abascal, que generen la il·lusió deshonesta de ser lluitadors per la llibertat contra una corrupta tirania.
Però aquí el que és central no és carregar contra un partit o l’altre, contra un moviment o l’altre de base; es tracta sobretot de generar un context generalitzat de desconfiança en què es concep que tota acció política desplega, de manera inherent, una agenda perniciosa. Fixeu-vos en el ridícul a què s’ha arribat en què el reaccionarisme ha pres per enemic discursiu l’Agenda 2030: que no deixa de ser una declaració d’intencions, en què es defensen aspectes tan bàsics com la provisió d’aigua neta, l’accés a l’educació o acabar amb la gana al món. El cinisme del reaccionarisme ha arribat tan lluny que aspectes que es podrien considerar senzillament nascuts de l’empatia, o el mer sentit comú, són criminalitzats des d’un odi tòxic. Generar recels cap a la presa del poder polític ens porta irremeiablement a un campi qui pugui, ja que només conquerint el poder polític –des de les institucions fins a cadascun dels nostres carrers– podem fer avançar la història cap a la igualtat.
Legitimar la lluita de classes
Quan va esclatar la crisi del 2008, van sorgir moviments socials i forces polítiques que van saber llegir l’emoció general de la societat: por. Aleshores teníem por de perdre la casa, de perdre la feina, de quedar-nos amb un deute de per vida, de veure’ns expulsats a sobreviure al carrer… generacions senceres que s’havien esforçat treballant i estudiant contemplaven com els desnonaments, les retallades en serveis públics i els acomiadaments massius amenaçaven de deixar-los als marges. Va ser clar per a molts activistes i militants que calia començar per trencar la por: un lema del 15M, la PAH, les marees. I per això es van dedicar a organitzar les persones afectades sota discursos esperançadors, que es veien acompanyats de petites grans victòries que anaven alimentant la il·lusió per construir un futur millor. De fet, aquesta motivació es traduiria en l’impuls de forces municipalistes i de nou encuny socialista que van fer tremolar els partits tradicionals, com Podem i els Comuns. I també en l’enfortiment de forces transformadores ja existents, com ara Compromís, BNG, EH Bildu i la CUP. Per cert, parlem de moviments i partits que no han protagonitzat ni una sola condemna per corrupció, malgrat les repetides denúncies sense fonament iniciades per aparells reaccionaris. Tot i això, ja no estem en aquest escenari. La por no ha desaparegut del tot, òbviament. Però avui l’emoció més imposada és una altra: la resignació.
És una resignació forjada en la solitud de creure que no hi ha llaços socials que ens facin millors, i en la desconfiança envers tota forma de poder polític. En resum, és la resignació davant la convicció que no hi ha cap unió, i que aquesta tampoc no seria desitjable, encara que es pogués emprendre. És per això imperatiu que, des del socialisme, i des de tots els angles organitzatius –moviments, sindicats, cooperatives i partits– legitimem la vida en societat i la seva transformació a través de la política. Cal legitimar sense vergonya l’activista que, per a desnonaments, el sindicat que organitza els falsos autònoms, els cooperativistes que socialitzen els mitjans de producció, i els militants que impulsen altres polítiques públiques. Desconfiar entre nosaltres no ens fa cap favor. Afirmar que tots els polítics són iguals, o que tothom que lluiti per un món millor té intencions ocultes, ens pot fer quedar bé davant de molts que prefereixen desentendre’s des de la tebior. Però a llarg termini és cavar la tomba dels nostres propis interessos de classe.
Necessitem recuperar un horitzó transformador de superació del capitalisme, en què experimentem per construir societats diferents basades en la participació, la igualtat i la comunitat. Necessitem recuperar l’impuls dels moviments obrers, que reclamin per a si mateix la socialització de tota riquesa, en què cadascú aportem segons les nostres capacitats i rebem segons les nostres necessitats. Necessitem la unió de les forces, aprendre a dialogar, a no injuriar-nos entre nosaltres ni entrar en lluites fratricides. Mentre discutim sobre els detalls, la internacional dels explotadors es posa d’acord amb els seus interessos generals. Hem d’aprendre a cedir, a tornar a construir, a reflectir la confiança en les nostres organitzacions i acompanyar-ho de pràctiques concretes que millorin la vida de les persones. Soc conscient que els reclams que exprés podrien veure com massa abstractes. Però deixar de banda els clixés contra tot el que s’implica en política, començar a parlar bé de les persones que s’esforcen per fer un món millor, i proposar crear espais d’unió entre la política de base i la institucional són actituds que podem accionar avui. No perdem el temps. Hi ha massa en joc.
Catalunya Plural, 2024 
