La relació entre el Tribunal Constitucional (TC) i Catalunya ha estat un dels principals punts de fricció política i jurídica a Espanya durant les darreres dècades. En particular, la sentència del 2010 que va retallar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que va enfonsar la confiança de gran part del país davant la més important institució judicial de l’Estat, donant el tret de sortida a l’articulació del “Procés” amb la manifestació massiva del 10 de juliol del 2010 sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, i la posterior reconversió de CiU d’un partit nacionalista a un d’independentista. El que va venir després, ja és ben conegut per tothom.
Un òrgan judicial…i polític
La percepció del TC com a instrument polític en lloc d’un àrbitre neutral ha erosionat la seva legitimitat a Catalunya. Segons enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), una part significativa de la ciutadania catalana considera que les decisions del TC responen a interessos polítics més que jurídics, i, fins a cert punt, és difícil negar que és així si tenim en compte que la majoria de l’elecció dels jutges reflecteixen —de manera aproximada— la correlació de forces polítiques al Congrés i al Senat.
Els doce membres que conformen el TC es trien de la manera següent: quatre són triades a proposta del Congrés dels Diputats, per majoria de tres cinquens dels seus membres; quatre a proposta del Senat, elegits entre els candidats presentats per les Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes, per majoria de tres cinquens dels seus membres; dues a proposta del Govern; i dues a proposta del Consell General del Poder Judicial, per majoria de tres cinquens dels seus membres.
Si diem que aquesta elecció no representa exactament la correlació de forces democràtiques és que, a causa de la necessitat d’obtenir una majoria de tres cinquenes parts, l’elecció acaba sent sempre un repartiment entre les dues forces clàssiques del bipartidisme, PSOE i PP .
L’evolució de la majoria progressista al Tribunal Constitucional
El canvi recent en la majoria del Tribunal Constitucional és el resultat d’un procés de renovació de magistrats que, en els darrers anys, ha modificat substancialment l’orientació ideològica de l’òrgan. Aquest gir respon als relleus de quatre magistrats el mandat dels quals havia expirat: Pedro González-Trevijano (expresident del TC), Antonio Narváez, Enrique Arnaldo i Santiago Martínez-Vares, tots considerats conservadors.
Al seu lloc, van ser designats magistrats de perfil progressista: María Luisa Balaguer, Laura Díez, Juan Carlos Campo i Ramón Sáez. Aquests nomenaments, realitzats pel Govern i el Consell General del Poder Judicial, han inclinat la balança cap a una majoria progressista i han trencat amb el predomini conservador que havia marcat decisions crucials en anys anteriors, com la sentència de l’Estatut del 2010.
La renovació ha provocat un canvi de paradigma al Tribunal Constitucional. Mentre anteriorment les decisions s’inclinaven cap a interpretacions més conservadores, ara la majoria progressista té la capacitat d’orientar el tribunal cap a una lectura de la Constitució més d’acord amb els drets socials, les llibertats individuals i les demandes territorials. Això no implica que les decisions siguin unànimes ni que estiguin exemptes de tensió interna, com es va evidenciar recentment a les deliberacions sobre la recusació de magistrats conservadors.
El Tribunal Constitucional, amb la seva nova majoria progressista, té davant seu dos reptes legals que marcaran el rumb de Catalunya els anys entrants: el model d’immersió lingüística i la llei d’amnistia. Tots dos casos no només són d’enorme rellevància jurídica, sinó que també obren debats de fons sobre la cohesió social i la reconciliació institucional en un context polític que cerca, amb dificultats, una estabilitat duradora.
La immersió lingüística: una peça clau de la cohesió social
El model d’immersió lingüística, vigent des de la recuperació de la democràcia, ha estat una de les polítiques més representatives de la Catalunya contemporània. A través d’aquest sistema, el català es va establir com a llengua vehicular a les escoles, tot assegurant alhora l’aprenentatge del castellà. El seu objectiu no només ha estat lingüístic, sinó també social: garantir la igualtat d’oportunitats i evitar la segregació escolar per raons de llengua, construint un espai educatiu comú que contribuís a la cohesió d’una societat diversa.
Tot i això, aquesta política ha estat objecte d’una constant judicialització. El 2021, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va establir que almenys el 25% de les classes s’havien d’impartir en castellà, una decisió que la Generalitat va respondre amb l’aprovació d’una llei nova per protegir el model d’immersió. La normativa, impulsada amb el consens de les principals forces polítiques catalanes, va ser ràpidament recorreguda davant del Constitucional pel Govern del Partit Popular i Vox, reobre una disputa que ara recau en mans de l’alt tribunal.
La decisió del Tribunal Constitucional serà crucial. La immersió lingüística no és només una eina educativa; és un dels pilars sobre els quals s’ha construït la convivència a Catalunya durant dècades. Una resolució que modifiqui substancialment aquest model no només alteraria el sistema educatiu, sinó que també podria obrir una nova escletxa en les relacions entre Catalunya i l’Estat.
L’amnistia: el camí cap a la reconciliació institucional
El segon litigi que plana sobre el Constitucional és la futura llei d’amnistia, promoguda pel Govern de Pedro Sánchez en el marc dels acords amb els partits independentistes. Aquesta mesura busca tancar les ferides judicials obertes pel procés, des de les condemnes dels líders polítics i socials després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 fins als milers de procediments contra ciutadans implicats en protestes sobiranistes.
La importància de l’amnistia transcendeix l’àmbit legal. La seva aprovació suposaria un pas decisiu cap a la reparació de les fractures generades els darrers anys, permetent a les institucions catalanes i estatals recuperar una certa normalitat. L’absència d’aquesta mesura prolongaria el clima d’excepcionalitat política que ha dominat les relacions entre Catalunya i l’Estat des del 2017, dificultant qualsevol intent de diàleg constructiu.
Els detractors de l’amnistia, principalment (encara que no exclusivament) des de sectors conservadors, argumenten que aquesta mesura vulneraria principis constitucionals com la igualtat davant de la llei. Tot i això, els seus defensors subratllen que, lluny de representar una vulneració, l’amnistia és una eina legítima en contextos de conflictes polítics complexos. El Constitucional haurà de decidir si interpreta la Constitució de manera rígida o si opta per una lectura que permeti donar resposta a una realitat política i social canviant.
Catalunya Plural, 2024 
