Lloret formava part d’aquella mena de músics que, des de la discreció, donen forma a un projecte i el fan créixer. Com a teclista de Mishima, va ser una peça fonamental en el so d’una de les bandes més influents del pop català. Però la seva influència anava més enllà dels escenaris: com a director artístic del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV), va impulsar nous talents i va contribuir a enfortir l’escena musical del país.
Quan el vaig entrevistar per a COM Ràdio el 2011, vaig descobrir un home incansable, sempre creant i reinventant-se. Aquell any assumia, per primera vegada, la direcció artística del MMVV, un repte que afrontava amb entusiasme i responsabilitat. “El Mercat no és només un festival, sinó una plataforma per als músics emergents”, em va dir. La seva mirada estava posada en el futur de la música catalana, i veia el MMVV com un espai per teixir xarxes i generar oportunitats.
Però Lloret era, sobretot, un músic. Amb Mishima, no només tocava melodies; construïa atmosferes i donava profunditat a les cançons. La seva manera d’entendre els teclats era l’equilibri perfecte entre sofisticació i senzillesa: mai sobrecarregava, mai sobrava, sempre sumava. Va ser un pilar en l’arquitectura sonora del grup, amb cançons que han resistit el pas del temps, com “Tot torna a començar”, “Un tros de fang”, “Miquel a l’accés 14”, “La forma d’un sentit” o “L’última ressaca”. Mishima no s’entendria sense ell.
VÍDEO https://www.youtube.com/watch?v=SSqQsdJ4kr0
També va ser clau en el PopArb, el festival que va codirigir amb la voluntat de donar espai a la música indie en català. “El PopArb va ser la meva manera de donar als músics un lloc on expressar-se lliurement”, deia. En un moment en què la música en català lluitava per fer-se un lloc, el festival d’Arbúcies es va convertir en una cita imprescindible.
Quan vaig acabar aquella entrevista, vaig entendre que el seu primer any al MMVV no era només un nou repte, sinó una continuació del seu compromís amb la música i la creació. Amb Mishima, amb el PopArb i amb el MMVV, Marc Lloret va construir un llegat que transcendeix la seva pròpia figura. Els qui el van conèixer en destaquen la intel·ligència, el criteri clar i la seva manera de fer elegant i pausada.
“La música és una forma de vida. És una manera de dir qui som, de connectar amb els altres i amb nosaltres mateixos. Això no ha canviat mai”, em va dir. I així la va viure fins al final. Se’n va massa aviat, però el seu llegat quedarà per sempre en cada cançó, en cada artista que va impulsar i en cada projecte en què va posar el seu talent i sensibilitat. Com l’última ressaca després d’una nit de festa, l’adéu de Marc Lloret arriba amb un regust amarg, però també amb la certesa que la seva empremta musical serà per sempre.
Catalunya Plural, 2024 
