Està satisfeta amb l’acord d’alto el foc entre Israel i Hamàs?
Estic feliç. I el més curiós és que vaig estar a Espanya en el primer gran alto el foc el novembre de l’any passat. Aquesta és la segona vegada i espero que sigui l’última d’un alto el foc i que la guerra s’aturi. Estic molt contenta. Ho vaig escriure al Facebook i la gent em diu als comentaris “no surtis d’Espanya perquè no volem que es destrueixi l’alto el foc”. Estic contenta però és felicitat amb tristesa per tot el que ha passat. Hi ha molts morts i molts sota les runes. Ara la gent intentarà trobar els que estima, els seus familiars, la gent sota les runes, encara que siguin ossos. Voldran trobar-los. Hi ha milers de persones sota les runes de les cases que Israel ha destruït. És un moment trist. El mateix dia de després de l’alto el foc, Israel va atacar amb molta força la ciutat de Gaza i hi va haver més de 50 morts, assassinats. L’endemà de l’alto el foc van atacar una escola. No ho puc entendre.
Viu a Toulouse des del 2016. Per què va marxar de Gaza?
Jo havia viscut tres guerres. I a la darrera, el 2014, el meu fill va deixar de parlar, va perdre la veu. Així que vaig decidir que mai més deixaré que els meus fills s’enfrontin a una guerra. Aquesta és una promesa que em vaig fer. Estava segura que si Hamàs es quedava a Gaza, vindria molta més guerra. Així que vaig decidir que marxava. I també pel meu problema amb Hamàs. He estat a la presó. He tingut molts problemes. La meva família ha tingut problemes per culpa meva. Les amenaces després del 2014 van tornar el 2016. Per tant, havia d’escapar. Estava molt trista perquè a França m’era difícil viure-hi. Vaig passar set anys a Tolosa fins que vaig acceptar que havia d’aprendre francès, formar part de la societat francesa i acceptar la meva nova realitat. Fins i tot, durant aquells set anys no podia ni parlar amb els meus veïns. Estava molt aïllada, sola, treballant online. Trobava a faltar Gaza, els meus fills enyoraven Gaza. Però llavors vaig sentir que no, que havia de trobar la meva felicitat a França. Tinc veïns des de fa més de set anys i la primera vegada que vaig veure casa seva va ser quan els vaig visitar el primer dia d’aquest any. Vull deixar enrere tota la tristesa i la realitat de Gaza, si puc. És difícil perquè Gaza és dins meu, però realment vull viure una vida normal. La meva filla pateix perquè viu a França, és lliure, té amics, estima Tolosa i vol que jo formi part de la seva vida i jo no podia. Però ara estic fent més coses amb ella, li puc dir “no visc dins meu, estic amb tu”. Ella està patint, els meus fills pateixen per culpa de la meva situació. Així que estic perduda. Mai estaré a França i mai tornaré a Gaza. Estic realment perduda. Aquests dies estic més forta, però trencada.
En una de les presentacions del seu llibre a Barcelona va dir que no sabia qui era ara realment
Exactament. Ser refugiat a França no és fàcil. Tens dues opcions: formar part dels musulmans de França i ser considerada una immigrant musulmana i tenir determinades característiques i comportaments, que per a mi no signifiquen necessàriament un autèntic islam sinó costums i creences equivocades, o ser una persona francesa completa, cosa que no és possible en realitat però sí que ho és sobre el paper. Allà sóc una refugiada per a molts. Sempre hi ha una visió simpàtica però no relacions reals d’igualtat amb ells. Ho entenc, però no m’agrada. Visc perduda entre dues cultures que xoquen una amb l’altra. Hi ha la ràbia de musulmans francesos cap a la resta de francesos. Els trobem insistint en una identitat religiosa impregnada de simbolisme. Els francesos estan enfadats amb els musulmans francesos, o el que anomenen immigrants, i hi ha certes creences i idees equivocades sobre ells. Per exemple, hi ha homes i dones que es poden acostar a mi pensant que sóc espanyola -hi ha molts espanyols a Tolosa- però quan descobreixen que sóc àrab, fan marxa enrere. Això em fa enfadar. Hi ha molta ira entre ambdues cultures. El govern francès hi ha contribuït durant dècades, començant per col·locar immigrants en determinats complexos d’habitatges i amb lleis que allunyen els immigrants dels residents. Al capdavall, em trobo realment perduda.
Hi ha qui diu que “genocidi” no és la paraula correcta per descriure l’actuació d’Israel a Gaza ara. Vostè no en té cap dubte
És un genocidi, és clar. Quan mates les famílies a casa seva i han matat 100.000 persones… Estic convençuda que hi ha un error en les xifres. No són 50.000 els que han sigut assassinats. Crec que al final seran més de 100.000. I aquests 100.000 morts no són militars. Veus els noms, les vides,… sisplau! No pots dubtar dels números. Tenim més de 50.000 noms de nens, famílies, vells, velles, joves, que no són militars. És un genocidi, és clar. Destrueixen la ciutat, destrueixen les escoles, els hospitals. Ara Gaza no és res. Si no és genocidi, què és realment? Potser és Holocaust. Un altre.
Què en pensa de l’actitud dels Estats Units i la Unió Europea en aquesta crisi?
La gent s’ha portat genial. Ho han fet millor que el món àrab. Al món àrab hi ha hagut molt poques protestes. Em va sorprendre. Com a Algèria, per exemple. Abans de 2014, 2012, hi havia moltes protestes a Algèria. Aquesta vegada, res. Són molt pocs. També a Egipte. Al principi, Sisi va permetre les protestes però després va posar els manifestants a la presó. Si ens fixem en Emirats és el mateix. O l’Aràbia Saudita. És molt vergonyós el que està passant al món àrab. A Europa la gent va dir que faria el que calgués, però els líders del governs són horribles. No han fet res, en cap moment. Netanyahu ha utilitzat la història de l’Holocaust per fer-los sentir culpables. Crec que és el moment de mirar el nostre Holocaust palestí. Respecto la història i l’Holocaust jueu, però també hauríem de mirar el nostre nou Holocaust, que han comès els jueus amb nosaltres. És com una venjança, i no té sentit. No puc creure, com, per exemple, Macron, pot veure les víctimes a Israel i no pot veure les víctimes a Gaza al mateix nivell. Això per a mi és racista. Vaig veure la primera conferència de Macron i va ser horrible: vaig plorar. Va comparar els habitants de Gaza amb els terroristes. Em va sorprendre perquè ja vam perdre molt en els primers dies. Va morir molta gent. Va canviar d’opinió i de paraules després de més de sis mesos. Quan van morir milers, va començar a canviar el seu discurs. Però, la meva mare i jo vam dir que havíem de marxar d’aquest país. Havíem de deixar un país que veu la nostra gent com a criminals. Vaig estar al principi en dues protestes a Tolosa i la policia ens va atacar amb molta duresa. Vaig escapar, vaig intentar amagar-me i vaig tenir molta por que una de les bombes de gas que disparaven em toqués el cap. Van ser atacs horribles. Més tard, l’organització que dóna suport a Palestina va aconseguir permís al tribunal de París per protestar. Però al principi va ser realment horrible.
A Alemanya ha estat pitjor, no?
Per descomptat. A Alemanya ara hi ha molta gent que dona suport a Palestina sotmesa a processos judicials.
Espanya, Irlanda i Noruega han reconegut l’estat de Palestina. Fer-ho ajuda?
És d’agrair. Per descomptat, és útil, però és trist que això passi després del genocidi. Estan passant moltes coses després del genocidi. Alguns països reconeixen Palestina com a país. Més gent està buscant informació sobre Gaza. Més gent està llegint el meu llibre, que s’ha traduït a set idiomes. Nou anys després que el publiquessin, la gent es preocupa ara per Gaza. És trist.
És crítica amb Hamàs, amb l’Autoritat Nacional de Palestina, amb Israel…
Així és
Se sent sola?
Sí. Sí. Estic sola, però no del tot perquè hi ha molta gent sola com jo. Són independents, estan afectats la majoria d’ells, es neguen a formar part de Fattah. No crec en el que fa Fattah. Són lladres. Van agafar la majoria dels diners dels palestins des de fa molt de temps, des que van començar a construir un país a Gaza i Cisjordània. Van agafar els nostres diners, els diners del poble. L’Autoritat Palestina és corrupte. Encara controla Cisjordània. Segur que has sentit parlar de la periodista palestina que van matar a Cisjordània a causa dels enfrontaments a Jenin entre el grup de Muqawama (Hamàs) i les forces de seguretat de Fattah. També amb l’Acord de Pau d’Oslo sobre l’ocupació, trobem que la coordinació de seguretat entre l’Autoritat Palestina i l’exèrcit s’està convertint en una gran desgràcia. Ara, per exemple, veiem l’assalt i la destrucció de Jenin sense la intervenció de les forces de seguretat de l’Autoritat, malgrat el seu poder, estar armades i el seu gran nombre. És horrible el que estan fent a Cisjordània. I Hamàs és el mateix. Van fer-se amb Gaza fa 17 anys i hi ha un setge. Controlen les llibertats, controlen la vida cultural, prohibeixen moltes coses com el dabka, la dansa clàssica palestina,… Permeten aquesta dansa només per a nois, no per a noies i nois com ha estat sempre, amb els seus vestits tradicionals. Van prohibir alguns llibres i en la relació entre dones i homes, per exemple, no pots estar en un cafè com ho feu aquí. Vindran i et demanaran els papers de matrimoni o alguna cosa així. Han fet moltes coses estúpides i dolentes durant 17 anys. Els habitants de Gaza es mereixen alguna cosa més que Fattah i Hamàs. A més d’aquests mals partits i la mala història de govern de les dues parts, els palestins tenim aquesta ocupació criminal que mata gent. Estem en una situació molt dolenta i el futur serà molt dolent per a nosaltres. No hi ha Nacions Unides entre les dues parts de Cisjordània i Gaza. La situació és molt dolenta.
Fa uns dies va dir que li cal tornar a començar des de zero
Aquest genocidi em va impactar molt per dins i em va dur a repensar tot el que he estat fins ara. Penso en quin sentit té continuar escrivint. Ara odio escriure.
De debò?
Sí, de debò. Em resisteixo a escriure. Em resisteixo a escriure perquè són moltes ferides obertes i molt patiment. Em replantejo l’escriptura, la societat, la societat internacional, la llei, la humanitat, tot. Després de tot això, què ha fet la humanitat per Gaza quan més de 17.000 nens han estat assassinats?
Hi ha hagut grans manifestacions a Barcelona i a moltes ciutats del món en suport de Palestina. Són útils?
Potser amb l’acord d’alto i el foc vol dir que són útils. En els primers dies després del 7 d’octubre, la gent estava en estat de shock. Quan va començar el genocidi la gent normal va sortir al carrer a Europa, a Amèrica. El que va fer Netanyahu quan veia que les protestes creixien i eren molt fortes fins i tot a Israel contra la guerra, va ser continuar el genocidi. Si els libanesos ataquen Israel, si el Iemen ataca Israel, ell insisteix a continuar el genocidi. Això és una bogeria. Biden i el seu govern van veure com és un mentider que no escolta a ningú. Ara tot el món sap que dir que Israel és un país democràtic és una gran mentida. No creuen en Israel. Aproven un alto el foc però continuen matant gent a tot arreu. Aquest tipus ha destruït la il·lusió que Israel és una democràcia i que el seu exèrcit és el més humanitari del món.
Sembla que hi ha dos Estats Units, l’un amb un govern que ven armes a Israel i l’altre amb grans protestes a moltes universitats
Per descomptat. La gent protestava a les estacions de metro, s’asseia a terra a les grans estacions de Nova York, Chicago, Boston i no es movien, i la majoria eren jueus. No es volien moure i la policia els detenia. Aquesta generació pot canviar Amèrica. Biden i Trump passaran i vindrà una altra generació que creurà en els drets de Palestina.
Té amics jueus?
Per descomptat. Sélim Nassib, el coautor del llibre, és jueu.
A Israel hi ha poca oposició al genocidi a Palestina
Són pocs. La majoria de la societat considera Netanyahu un heroi, com ho fa el Congrés americà. És horrible. Què és aquesta merda? És un altre Hitler.
Creu que Netanyahu serà jutjat a la Cort Internacional?
Sí, és clar. Algun dia. Però no a França. Pot entrar a França. És el cost d’acabar la guerra del Líban. Netanyahu va signar l’acord per acabar la guerra al Líban després que els francesos li diguessin que si ho feia podria entrar a França sense que l’arrestessin. Però no pot anar a Noruega, no pot anar a alguns altres països.
Com creu que serà el futur de Palestina?
Serà molt dolent, com t’he dit. La història es repeteix. El meu avi i la meva àvia vivien en una tenda de campanya l’any 1948 i ara el meu pare viu en una tenda de campanya. Hem tornat a la tenda. Després de 70 anys la història es repeteix per als palestins. És una tragèdia que no s’acabarà mai, perquè Netanyahu, Smotrish i Ben Gvir, no ens volen donar els nostres drets. Si ens haguessin donat els nostres drets, el 7 d’octubre no hauria passat mai. El que ha passat no és bo, és clar. Però hem d’entendre per què va passar. Perquè mai ens donaran els nostres drets.
Pots pensar en una Palestina lliure? S’imagina un estat palestí?
Si passa, tornaré com a presidenta. Estic fent broma. No sóc així de narcisista. Però si passa, estaré molt contenta que els meus fills s’hi quedin. Estic pensant en tornar a Gaza un cop acabada la guerra. No puc abandonar la meva ciutat quan em necessita. Penso tornar-hi. Necessito curar les meves ferides. Les meves ferides encara estan obertes. Necessito tornar al passat una vegada i que sigui l’última. Potser ho faré. No sé què passarà amb la meva vida personal, però m’encantaria tornar a Gaza. M’encantarira veure el meu pare. M’encantaria veure el mar.
Com enfronta els atacs que pateix contínuament a les xarxes socials? A Facebook ha rebut molts insults i amenaces
És molt dur. No puc dormir. Tinc molts seguidors a Facebook, més de 47.000 i m’envien molts missatges agradables, em pregunten coses i intento ajudar molta gent però alhora també rebo moltes amenaces per les meves publicacions contra Fattah i Hamàs. Cancel·lo la gent que m’amenaça, però sovint ho fan a través de perfils falsos. De vegades tinc por però continuo publicant.
Li passa el mateix en altres xarxes?
Jo era forta a Twitter, però després dels problemes amb Hamàs, el 2010-2011, vaig cancel·lar el meu twitter perquè era terrible. En aquell període, quan em van posar a la presó, vaig rebre molts insults. Aquests insults han tornat ara. No em sento gens còmode que algunes persones parlin de la meva vida com ho fan. Però no cancel·laré Facebook.
Com se sentiria si Palestina fos lliure algun dia?
Si Palestina fos lliure de Fattah, Hamàs i l’ocupació, seria com si estigués volant.
Catalunya Plural, 2024 
