L’“habitatge social” és un d’aquells conceptes d’ús comú del qual, en general, tothom té una idea preconcebuda sobre el seu significat. Tanmateix, quan se sotmet a una anàlisi rigorosa, es descompon en diverses formes i tipologies que dificulten la comprensió del que inicialment semblava evident. De vegades, el terme està carregat de concepcions ideològiques positives; altres, s’utilitza com una arma llancívola contra els adversaris.
Alguns pensadors han rastrejat els orígens de l’habitatge social fins al pensament del mateix Plató. Al llibre III de La República, el creador de la filosofia occidental argumentava que els guardians del seu règim utòpic “no han de tenir propietat privada ni cases particulars, ni béns en comú amb la resta de ciutadans. No han de tenir família en el sentit habitual, ja que tots ells han de viure com si fossin germans, sota les mateixes lleis i en la mateixa comunitat”.
Des d’aquesta perspectiva, la característica principal que defineix l’habitatge social és la seva oposició a l’habitatge privat. En altres paraules, l’habitatge social rebutja la propietat particular i es basa en la propietat pública. De fet, el preàmbul de la Llei d’Habitatge de 2023 el defineix en termes similars als plantejats pel “pare” de la filosofia: “El parc d’habitatge social està integrat pel conjunt d’habitatges sobre sòl de titularitat pública, destinat al lloguer, cessió o altres formes de tinença temporal, orientat, de manera prioritària, a atendre les necessitats dels sectors de població amb més dificultats d’accés a l’habitatge”.
L’evolució de les polítiques d’habitatge social està íntimament lligada a dos fenòmens històrics: el creixement demogràfic –especialment a les zones urbanes– i el desenvolupament de l’Estat modern. El catedràtic i historiador Carlos Sambricio explica que el canvi de segle va portar amb si un enfocament diferent sobre el problema: mentre al segle XIX es discutia l’existència de barris obrers i la seva zonificació en els nous eixamples, a principis del segle XX, la qüestió es va abordar tant des d’una perspectiva arquitectònica com des del reformisme polític, amb l’objectiu d’aconseguir una nova “pau social”. Això va donar lloc a iniciatives com la Llei de Cases Barates de 1911, considerada la primera legislació moderna d’habitatge social. Posteriorment, es van desenvolupar programes com les colònies de cases barates impulsades per Primo de Rivera, la Llei Salmón, les polítiques de reconstrucció d’habitatges entre 1939 i 1955, la lluita contra el barraquisme als anys 5cinquanta la implicació del sector privat durant el desenvolupisme, i més recentment, l’interès en la rehabilitació i la millora de l’espai urbà.
Amb tot, hi ha un aspecte que va més enllà d’aquesta definició inicial i que té a veure amb la paraula “social”. Segons Txatxo Sabater, doctor en Arquitectura i professor de la Universitat Politècnica de Catalunya, l’habitatge social pot pensar-se no només en funció de l’organització dels espais i els seus usos: “Quan parlem d’habitatge social, parlem d’un protocol en què s’estableixen criteris de cogestió. Per exemple, quins espais seran d’ús comunitari, o solucions com la instal·lació de comptadors únics, o la gestió compartida de la calefacció per eficiència econòmica”. Sabater adverteix que, actualment, hi ha un risc en el màrqueting associat a allò “social”, ja que sovint es presenten elements com a tals, però en realitat són “operacions propagandístiques” promogudes per la indústria immobiliària. “Les solucions reals de cohousing que ara es presenten com a ppseudorevolucionàriesja s’implementaven a Dinamarca als anys 7setanta Avui dia es parla de cohousing a tot arreu, però en edificis que ni tan sols tenen protocols d’ús compartit”, conclou Sabater.
Un exemple destacat és l’arquitecte espanyol Pablo Garrido, que resideix a Suïssa i és professor convidat a la prestigiosa universitat ETH Zuric. El seu despatx, PARABASE, recentment va guanyar un concurs públic per construir 150 habitatges socials a Basilea, un projecte que ha captat l’atenció internacional pel seu enfocament en l’ús de materials reutilitzats per reduir al mínim l’impacte mediambiental.
Habitatge social: una qüestió de prestigi
A diferència d’Espanya, on el percentatge d’habitatge social suposa tot just el 2,5% del parc total, a Suïssa –encara lluny del model austríac– aquest percentatge se situa al voltant del 10% segons el cantó, i arriba fins al 25% si s’inclouen els habitatges cooperatius.
“A Suïssa, tant l’habitatge social com les cooperatives tenen més capacitat per canviar regles i implementar tendències en arquitectura residencial”, assenyala Garrido. “Això és possible perquè els habitatges socials no busquen un benefici econòmic immediat com ho faria una immobiliària privada, cosa que permet més llibertat per dissenyar solucions hresidencialsi espais interiors amb un enfocament en la dimensió social”.
Garrido destaca un aspecte de prestigi: “Aquí, les administracions públiques competeixen entre elles. Hi ha un element d’orgull regional que impulsa la innovació en l’arquitectura pública”. Aquests elements conviden a reflexionar sobre l’habitatge social des d’una perspectiva de secoeficiència inevitablement vinculada a una dimensió política determinada.
“Podem pensar que la màxima eficiència en els habitatges socials no es limita a l’ús compartit de recursos, sinó que hauria de partir de la premissa que els seus habitants no haguessin d’abandonar-los i poguessin romandre-hi durant diverses generacions. És concebre l’habitatge social com a part d’un capital més ampli que inclou relacions personals i contribucions a les dinàmiques ecosocials dels seus entorns: barris, pobles i ciutats”, conclou Sabater.
Catalunya Plural, 2024 
