El panorama sociopolític que ens envolta actualment s’alimenta principalment de les conseqüències que deriven de les múltiples crisis que s’han encadenat en les últimes dues dècades. Entre aquestes, destaquen la crisi econòmica global del 2008 que va restrènyer el significat del que vol dir pertànyer a la mal anomenada classe mitjana, la “crisi migratòria” del 2015 que va néixer arran dels successos de la Primavera àrab –amb l’assassinat del president de Líbia Moammar al-Gaddafi, la guerra civil siriana i l’atemptat terrorista contra el setmanari satíric francès Charlie Hebdo com a moments claus–, així com la crisi sanitària o pandèmia de la Covid-19 que va servir per catapultar els ultra-rics a un nivell d’acumulació material mai vista abans.
Cap d’aquestes crisis ha servit per centrar l’agenda política en el combat de la voracitat del sistema en el que ens trobem immersos, és més, han estat l’excusa somniada per l’elit econòmica per consagrar el seu benestar en detriment de la resta, augmentant la desigualtat econòmica i posant certes minories en la diana de les queixes pel malestar social acumulat.
La culpabilització d’aquestes minories s’està duent a terme mitjançant maniobres de distracció a través de la por: no hi ha una crisi laboral, són les persones immigrants que s’estan quedant amb els llocs de feina; no hi ha pobresa severa, sinó un excés de gent que no fot ni brot; no vivim una crisi habitacional, la culpa de l’escalda de preus la tenen els que okupen pisos buits –de bancs i fons d’inversió–. La llista és llarga i evidencia una deriva del sistema econòmic neoliberal que en la seva fase de poli-crisis etziba la seva faceta més letal envers els grups socials més vulnerabilitzats.
El denominador comú que explica aquesta realitat es resumeix en l’excés d’acumulació de riquesa en mans de, cada cop, menys persones: més de tres quartes parts (76%) de la riquesa mundial està concentrada en el 10% de persones més riques segons un estudi de la Base de dades sobre Desigualtat Mundial (2022). I a casa nostra aquesta realitat es tradueix en els següents indicadors, entre d’altres: segons dades de l’OCDE (2024) des de la crisi del 2008 el salari mitjà només ha pujat un 2% a Espanya, es dedica prop del 60% del sou al lloguer, i mentre que l’espera per accedir al psicòleg públic a Catalunya ja es situa a 3 mesos entre els joves, el suïcidi es segueix mantenint com la primera causa de mort entre aquest grup demogràfic.
Mentrestant, els nostres governs fracassen estrepitosament gestionant aquestes penúries amb fórmules equilibristes i posicionaments equidistants que es resumeixen en anuncis sense impacte transformador, i polítiques públiques que intenten casar els interessos de les elits econòmiques amb els dels col·lectius més empobrits de la societat. Un cúmul de promeses que es marceixen abans de brotar, i que expliquen l’auge, a nivell mundial, de simpatitzants amb les tesis simplistes de l’extrema dreta degut a l’acumulació de fracassos de les polítiques neoliberals.
Totes aquestes maniobres d’equidistància calculada tenen una mateixa arrel, la negació de la classe dirigent a apostar per una política de redistribució justa que posi en el centre les necessitats materials d’aquelles persones que es veuen privades del resultat de la seva feina que s’atribueix, sistemàticament, a les capes més benestants de la nostra societat. Una mesura que ajudaria a pal·liar aquesta realitat, i que té tot el sentit en els temps que corren, és la renda bàsica universal (RBU).
Per la seva capacitat transformadora provada –amb diferents proves pilot arreu del món–, la RBU es presenta com una oportunitat única per caminar cap a una justícia social equitativa a partir de la redistribució de la riquesa. Es tracta d’una eina que s’alimenta de la riquesa acumulada per la oligarquia del capital i que, per tant, exigeix que pagui més impostos els que tenen més patrimoni. Sense negar-los aquesta prestació per la seva universalitat, els grups demogràfics més benestants haurien de pagar un tipus impositiu molt més elevat que faria irrisori l’ingrés que els correspondria en concepte de RBU.
Estem parlant d’una prestació que ha de tenir una dotació que s’aproximi al màxim a la cobertura de les necessitat bàsiques i que, per tant, ha de ser una quantia que busqui minvar el pes físic i mental que comporta la necessitat de cobrir el cost de vida per part de la classe treballadora. I això ha de passar, per una banda, per limitar la concentració oligàrquica de la riquesa; i per una altra, per repensar les polítiques assistencialistes actuals, redirigint els recursos públics destinats a subsidis condicionats cap a una prestació sense més exigències que la d’existir.
En un món en el qual la desigualtat econòmica no para de créixer, així com la precarietat i consegüent crispació de les persones empobrides, es fa imperatiu que la classe política abraci l’oportunitat que suposa la RBU com a eina per abordar els mals que vivim i tots aquells que s’anuncien. La RBU és un instrument que pot servir per limitar les pors amb les quals ens ceguen per distreure’ns de la veritable amenaça: aquest sistema econòmic dissenyat per la supervivència d’aquells que amassen fortuna a costa de l’esforç de la majoria.
Catalunya Plural, 2024 
