Propostes com la sol·licitud de les competències sobre migració, per part de Junts al govern espanyol, o la revisió del nombre d’anys empadronat a un determinat municipi per a poder accedir als Habitatges de Protecció Oficial (HPO) del mateix partit al comandament de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, poden ser interpretades com l’enèsim intent per part del nacionalisme català conservador de presentar-se com a una alternativa a partits com l’extrema dreta d’Aliança Catalana (AC) en competició per la seva base electoral. Tot i això, aquest tipus d’estratègies només poden acabar malament per al mateix Junts, ja que l’electorat percep fàcilment que els que són capaços de determinar la línia de separació entre un ‘nosaltres’ i un ‘ells’ són els d’AC i que, per votar succedanis que a més, no són capaços de fer les seves pròpies propostes, és millor votar l’original.
Un cop dit això, la realitat mostra que les posicions ideològiques d’aquest tipus d’opció política no tenen gaire recorregut programàtic real i que atenen i assenyalen col·lectius específics (musulmans, migrants, l’esquerra políticament correcta, etc.) com a enemics amb la idea de determinar simbòlicament qui són els responsables de la situació actual, però sense avançar gaire en la resta de propostes de programa. Si indaguéssim una mica veuríem que, o bé aquestes pràcticament no existeixen, o bé són de tint totalment neoliberal, per la qual cosa l’estigmatització de grups socials complets només estaria actuant com a cortina de fum davant d’un autèntic front de classes. Impulsar conflictes entre els de baix només pretén fer oblidar que el veritable conflicte es dóna contra els de dalt.
La seva idea de societat, de futur de país, no passa, així, per una cosa nova, sinó tot al contrari, per les viatges solucions de sempre, encara que passades pel tamís de la xenofòbia. D’aquesta manera, l’estratègia de l’extrema dreta no és res més que un exercici de poder; un determinat exercici de poder. Efectivament, totes les opcions polítiques, tot i tenir una anàlisi i una projecció d’horitzó per a la societat, suposen exercicis de poder, però aquí la diferència és que l’exercici de poder de l’extrema dreta està basada en la imposició de velles receptes mitjançant disposicions autoritàries.
L’antropòleg i historiador Karl Polanyi, a la seva canònica obra La Gran Transformación. Crítica el liberalisme econòmic, assenyalava, al meu entendre encertadament, que el liberalisme, presentat com una forma natural de relació entre individus de qualsevol societat, no era altra cosa que una autèntica utopia. Aquest caràcter natural és el que actuava, de fet, com a ideologia, en el sentit marxista de falsa consciència, de manera que era capaç d’amagar simbòlicament les relacions d’explotació pròpies del capitalisme. Doncs bé, AC, seguint les directrius del neoliberalisme, fa un pas més, acceptant que el capitalisme no pot ser acceptat únicament com una cosa natural, sinó que ha de ser introduït per la força. La diferència d’estratègies similars és que, aquesta vegada, els que en principi patiran aquesta situació no serem ‘nosaltres’, sinó ‘ells’, encara que és evident que, en algun moment, aquesta violència ens arribarà a tots els altres.
Catalunya Plural, 2024 
