Les eleccions federals d’Alemanya celebrades el 23 de febrer de 2025 han confirmat una tendència inquietant per a la política europea: l’avenç de l’extrema dreta i la crisi de les forces progressistes tradicionals. La Unió Demòcrata Cristiana (CDU), amb un 28,5% dels vots, s’ha imposat en els comicis i Friedrich Merz es perfila com el pròxim canceller. No obstant això, la dada més significativa és l’ascens d’Alternativa per Alemanya (AfD), que amb un 20,8% dels vots es consolida com la segona força política al Bundestag. El seu creixement suposa un nou repte per a la democràcia alemanya i per a la Unió Europea, que veu amb preocupació com una força política obertament xenòfoba i euroescèptica guanya terreny en la principal economia del continent.
El Partit Socialdemòcrata (SPD), liderat per Olaf Scholz, ha patit una desfeta històrica amb només el 16,4% dels vots, demostrant l’esgotament del seu projecte de govern. La seva caiguda és un reflex del desencís d’un electorat progressista que no ha vist respostes contundents davant la crisi del cost de la vida, l’encariment de l’habitatge i la precarització laboral. L’esquerra, dividida i afeblida, ha perdut la capacitat d’oferir una alternativa sòlida davant l’avenç de la dreta. No obstant això, Die Linke ha aconseguit una remuntada inesperada amb un 8,8%, desmentint les enquestes que la situaven a la vora de la desaparició. El seu èxit relatiu a Berlín i en algunes regions de l’est del país mostra que encara existeix un espai per a una esquerra transformadora, però aquesta haurà de recompondre’s i definir un rumb clar.
L’altra cara de la moneda ha estat el desplom del Partit Democràtic Lliure (FDP) i de l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW), ambdues formacions quedant per sota del llindar del 5% necessari per entrar al Bundestag. Aquest fracàs evidencia la volatilitat de l’espai polític alemany i la dificultat de sostenir projectes polítics sense una base ideològica clara i coherent.
Un dels aspectes més preocupants d’aquests resultats és la fractura territorial d’Alemanya. Mentre que la CDU ha aconseguit mantenir-se com a força hegemònica a l’oest, l’AfD ha arrasat a l’est, superant el 40% en alguns estats de l’antiga RDA. Aquesta polarització respon a factors històrics i estructurals: dècades després de la reunificació, l’est continua enfrontant-se a majors desigualtats econòmiques i menor accés a oportunitats. L’extrema dreta ha sabut capitalitzar aquest malestar amb un discurs reaccionari i antiimmigració, aprofitant l’abandonament i la manca de respostes concretes per part de les forces progressistes.
Des de la perspectiva de la Unió Europea, aquests resultats representen un dilema. La CDU de Merz, encara que clarament conservadora, manté un compromís amb la UE, però la pressió de l’AfD al Bundestag podria dificultar la presa de decisions clau en política migratòria i ambiental. Alemanya, fins ara un pilar d’estabilitat a la UE, podria esdevenir un escenari de major inestabilitat si no es consolida una coalició de govern forta i coherent.
En aquest context, l’esquerra alemanya s’enfronta a una tasca urgent: redefinir el seu paper en un moment d’auge reaccionari. La crisi de l’SPD i el repunt de Die Linke suggereixen que existeix una base social per a una alternativa progressista, però per a això és necessari recuperar la iniciativa política, allunyar-se de la tebiesa socialdemòcrata i connectar amb les demandes de la població treballadora i precaritzada. La construcció d’un projecte d’esquerres viable a Alemanya i a Europa dependrà de la capacitat dels seus actors per enfrontar-se amb determinació a l’autoritarisme emergent i proposar solucions reals als problemes estructurals que han permès l’ascens de l’extrema dreta.
Catalunya Plural, 2024 
