L’article “Brazos en alto“, publicat recentment per la Fundació FAES, no és una crítica més a Trump. És una venjança amb Vox, a qui acusa d’abraçar una “Internacional nacionalista” contradictòria i perillosa. El text carrega contra el partit d’Abascal per la seva participació en la recent convenció de Washington, on Steve Bannon —exassessor de Trump— va fer una salutació nazi durant un míting. FAES ho descriu sense embuts: “Hem vist un conciliàbul on s’aixequen molts braços: per rendir-se a la Santa Rússia o per presumir de provocació gamberra”. La fundació d’Aznar assenyala la incoherència d’un partit que, mentre es declara “patriota”, aplaudeix aranzels de Trump contra productes espanyols o “secunda, per activa o passiva, la victòria d’un excoronel del KGB” (en clara al·lusió al suport tàcit de Vox a Putin).
La ironia és que FAES, històricament aliada del neoconservadorisme de Bush, avui es presenta com a guardiana de l’ortodòxia atlantista. Però la seva crítica no és moral, sinó geoeconòmica: el proteccionisme trumpista perjudica empreses espanyoles de l’Ibex-35, mentre l’aliança de Vox amb figures com Marine Le Pen o Viktor Orbán fractura la unitat europea. FAES recorda les paraules de Meloni: “Occident és tan inconcebible sense els Estats Units com sense Europa”, i culpa Vox de trencar el grup de la italiana al Parlament Europeu per unir-se al “Putin club”.
Aquesta fricció entre espais ideològics aparent “amics” no només exposa les contradiccions inherents al projecte neoliberal, sinó que també obliga a interrogar el lloc de forces com Vox al tauler polític. Com entendre que un organisme neoliberal com la FAES qüestioni una icona de la dreta autoritària com Trump? Què revela això sobre les fissures entre neoliberalisme i neoconservadorisme? I, sobretot, on se situa Vox en aquest mapa de disputes?
FAES vs. VOX…a través de Trump
La FAES, hereva intel·lectual de Friedrich Hayek i Milton Friedman, encarna el nucli dur del neoliberalisme: defensa del lliure mercat globalitzat, desregulació i un internacionalisme basat en aliances geopolítiques tradicionals (com l’OTAN i la UE). Trump, en canvi, representa un neoconservadorisme reconvertit en nacionalisme econòmic, on el proteccionisme comercial i la retòrica antiimmigració es fusionen amb un autoritarisme polític. Com assenyala Wendy Brown a Undoing the Demos (2015), el neoliberalisme clàssic aspirava a un ordre transnacional governat per la lògica del mercat, mentre que el neoconservadorisme actual —encarnat per Trump— prioritza la sobirania nacional i la identitat cultural com a bastions contra la globalització.
La crítica de la FAES a Trump no és, per tant, una ruptura, sinó una defensa del dogma neoliberal davant d’un projecte que amenaça els seus pilars: el lliure flux de capitals i la institucionalitat multilateral. Aznar, com a arquitecte del PP modern, sempre va apostar per un conservadorisme modernitzat, és a dir, neoliberal en l’econòmic i pro-atlàntic en el que és geopolític.
Això no significa en absolut que Trump hagi abandonat el capitalisme, sinó que està intentant reconvertir en un règim tecnofeudal, on gegants com Tesla (amb contractes milionaris del Pentàgon) o Oracle (controladora de dades estratègiques) actuen com a senyors del nou ordre. El projecte polític de Trump consisteix a crear una xarxa de dependència entre l’Estat i les corporacions que controlen tecnologia, energia i dades, un sistema que recorda el feudalisme: lleialtat a canvi de privilegis. Tanmateix, en el fons no deixa de ser una declinació més del capitalisme més salvatge.
Aquí emergeix la incògnita de Vox, que balla al so de la seva contradicció. La seva retòrica combina l’ultranacionalisme identitari, el rebuig a la “ideologia de gènere” i un discurs econòmic ambigu: promou retallades fiscals (herència neoliberal) però també subsidis selectius per a sectors estratègics (proteccionisme latent). És a dir, un projecte que instrumentalitza el neoliberalisme per finançar la seva agenda autoritària, però sense renunciar a un imaginari de puresa nacional. Però mentre demonitza el feminisme o l’ecologisme, les seves polítiques econòmiques (rebaixa de l’impost de societats, retallada d’inspecció laboral) beneficien les mateixes elits que FAES defensa. El seu “nacionalisme” és un teatre per ocultar que, com va escriure Marx, la burgesia no té cap pàtria.
Catalunya Plural, 2024 
