En què s’assemblen un nacionalista català i un nacionalista espanyol? Sembla un enunciat d’acudit. Però més enllà de respostes ocorrents que se li puguin acudir a qui sigui, hi ha una cosa que els uneix: ERC, Junts, PP i Vox refusen considerar Loles León mereixedora de la Medalla d’Or de Barcelona, com es va fer evident en l’últim Consell Plenari de la ciutat, divendres passat, quan van tombar la proposta de concedir-li el més alt guardó de Barcelona.
Al teatre català, quan es parla de “la Loles”, tothom sap que es parla de Loles León. Amb l’arribada de la democràcia, es van fer visibles tota una sèrie de moviments organizats, de nova creació o hereus de la clandestinitat, també en el món del teatre. Loles León era de la colla dels psuqueros. Suposo que hi va arribar més per la banda dels “cabareteros” que van acabar fundant la Cúpula Venus que pels de l’aleshores totpoderosa Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual que liderava Ricard Salvat –professor seu– i que un dels primers papers de la Loles fos en un Brecht que es va fer a la Villarroel. Per confirmar la seva professió de fe brechtiana, només cal saber que el seu fill es diu Bertoldo.
Si es repassa la fototeca, se la pot veure a primera fila entre els actors que van impulsar el 1976 la “temporada popular” del primer Grec de l’era actual, després que la professió teatral de Barcelona hagués anat a la vaga en solidaritat amb els seus companys de Madrid. Se la pot reconèixer al Zeleste, en sessió cabaretera orquestrada per Oriol Tramvia, o a la Cúpula Venus amb els seus amics del grup Roba Estesa o al Romea, en La desaparició de Wendy, de Josep Maria Benet i Jornet.
La Loles combinava, per tant, el teatre “seriós” de la dramatúrgia més avantguardista i el de “broma” dels cabarets esquerranosos. De la mà de la gent de la Cúpula Venus van anar a participar en un festival cabaretero a Madrid artistes com Pavolvsky, Rubianes i la mateixa Loles, que hi va presentar la versió en castellà del seu espectacle “Lola, espill fosc”. Va fer fortuna. El que ve després, ho sap tothom: “chica Almodóvar”, sèries i cine, reconeixements i premis, gairebé sempre amb base a Madrid, i no pas per voluntat seva, ja que sempre que ha pogut ha tornat a treballar a Barcelona.
Tot i el català impecable que sempre havia fet servir damunt de l’escenari, aquesta filla de la Barceloneta parlava castellà amb “soltura”, cosa que resulta pràctica per fer cinema i televisió en castellà. En alguns cercles, en una determinada època, alguns potser van trobar que no era prou de la ceba (de la seva, més aviat), cosa que la Loles no es va estar de fer notar quan se li preguntava per què no treballava més a Barcelona.
No sé si Loles León és la millor o la pitjor candidata a la Medalla d’Or de Barcelona. Ella sempre ha reivindicat el seu pedigrí barceloní allà on ha anat i sempre que ha pogut. Segurament això ha estat molt útil per evidenciar, dins i fora de Catalunya, que tots els catalans no estem tallats exactament pel mateix patró, cosa que és una evidència d’aquelles que de tant en tant convé fer evident. Sobretot tenint en compte que els catalans d’ERC, els de Junts, els del PP i els de Vox són iguals quan es tracta de blasmar una barcelonina esquerranosa. Això sol ja mereix un premi.
Catalunya Plural, 2024 
