Les lleis de l’ecologia, com les de la termodinàmica, són impecables. N’hi ha una que afirma que en qualsevol ecosistema els recursos són sempre limitats, per molt importants que puguin semblar d’entrada. És a dir, en una tolla d’aigua o en una praderia, la quantitat de biomassa que es pot generar no és infinita. Si parlem dels productors primaris, depèn dels nutrients: un cop esgotats el nitrogen i el fòsfor disponibles, s’atura la cadena. I en el cas dels que s’alimenten de l’herba produïda, és evident que la quantitat de bisons o de zebres que poden pastar tampoc és infinita.
Un altre exemple prou il·lustratiu: la capacitat de càrrega d’un ecosistema és també limitada. El nombre d’immersions permeses a les illes Medes per veure corall o grans meros i de visites al Parrissal dels Ports de Beseit depèn de la capacitat de càrrega, és a dir, de quin impacte pot assumir l’ecosistema per a no arribar a malmetre els seus valors. No sempre s’actua sota aquest principi de precaució, i sovint predomina la voluntat de negoci de les administracions més que la conservació del medi.
Sigui com sigui, és evident que en un món finit com el nostre, res és infinit, ni en termes de massa ni tampoc d’energia.
Arran de la crida europea a un rearmament urgent de tots els països, fins a assolir un 3% del PIB en despesa militar, crec que és molt adient citar aquesta llei de l’ecologia com a introducció a la reflexió que penso fer. En primer lloc, considero que la despesa militar és ben segur una de les més absurdes de totes les que fem: consisteix a disposar de moltes armes i soldats amb el desig de no haver-los de fer servir mai. Seria com construir autopistes i centrals de generació elèctrica amb l’esperança que en cap moment hi circulessin cotxes o no es produís ni un quilowatt d’energia.
Cap dels governs que ara rearmaran els seus països es declararà, ben segur, bel·licista; ans al contrari, tothom manifestarà el seu compromís amb la pau. Es refugiaran darrere la frase “Si vis pacem, para bellum” (és a dir, “si vols la pau, prepara la guerra”) i diran que tot plegat és una cosa preventiva, amb finalitat dissuasiva. Ara toca gastar molts diners per espantar l’enemic. Però qui és en realitat l’enemic? Els EUA de Trump? La Rússia de Putin? La Xina de Xi Jinping? Crec que la identificació de l’enemic hauria de ser un primer pas per a decidir què comprem i a qui. Tampoc estic massa segur que Espanya, amb tres fragates i cinc submarins més o uns quants avions i tancs addicionals, pugui produir massa por a qualsevol hipotètic enemic perquè aquest canviï d’idea davant d’una malifeta que tingui pensada en relació amb nosaltres.
Aquesta situació de risc, real o simulat, em fa pensar en Jean Jaurès, socialista francès i pacifista, que va ser assassinat al juliol de 1914, a pocs dies de l’inici del que va ser la Primera Guerra Mundial, després de mesos de sonar tambors de guerra, malauradament semblants als que ara escoltem. Tothom, els d’un bàndol i de l’altre, estava entusiasmat a defensar la pàtria i convençut que la raó només era seva. Després, anys i anys de patiment i mort en trinxeres inhumanes van portar a un triomf d’uns damunt dels altres, que va ser el preludi d’una guerra encara pitjor.
Difícilment el camí a la pau pot passar pel bel·licisme. Però ara la Unió Europea decideix destinar 800.000 milions d’euros a comprar armes, que se sumen a altres compromisos anteriors: 1.210.900 milions per al Pla de Recuperació després de la pandèmia (majoritàriament destinats a la transició energètica i transformació digital), 45.000 milions per a la fabricació de xips, etc. Atès que els recursos no són infinits, necessàriament altres polítiques patiran restriccions, i molt em temo que seran les de tipus social o de lluita contra el canvi climàtic (enemic cert i perfectament identificat). Sé que la seguretat també és un factor fonamental per al benestar social i econòmic, però l’únic camí no és el bel·licista. La manca de recursos es pretén resoldre mitjançant l’endeutament, que és una veritable llosa per a les generacions futures. Fins i tot serà possible superar el límit de dèficit fiscal del 3% del PIB, sempre que aquests diners es destinin a la compra d’armament.
En molt poc temps ha canviat per complet el paradigma de la nostra societat: de treballar per la pau hem passat a preparar-nos per a la guerra, disposats a invertir quantitats gegantines de recursos en andròmines que hem de desitjar que siguin absolutament inútils. Estem en un punt inimaginable quan es va donar per acabada la Guerra Freda. Tant de bo tot sigui només un ensurt.
Catalunya Plural, 2024 
