El laberint franquista de la Guineueta

Ara fa uns dies vaig fer quelcom incorrecte pel que fa a la metodologia, si bé humaníssim. Vaig procedir a recórrer la Guineueta com si tan sols en sabés un mica, en part veritat, doncs amb les Barcelones duc anys lliurat a escriure la Historia Comtal que ningú mai es preocupà a registrar.

A d’altres entregues he discernit sobre les diferències entre sud i nord del nostre barri protagonista de la sèrie, de nom provinent d’una antiga masia desapareguda, un bé massa escàs per a tanta entitat territorial amb les seves 30 hectàrees. El sud no és pròsper, si bé té millors connexions que el polígon, aquella solució predilecta del Franquisme a la capital catalana per a solucionar els dèficits de vivenda un cop l’Autarquia es revelà com un mal imbècil de repressors.

El nord de la Guineueta només podia néixer, quelcom obvi, sobre del vell asil mental de la Santa Creu i Sant Pau. El projecte es dugué a terme mitjançant vàries promotores, entre elles l’Obra Sindical del Hogar, la cooperativa La Puntual i la immobiliària DARSA, aquesta darrera centrada a pisos pels treballadors de la Telefónica i la Catalana de Gas, la majoria a la rambla del Caçador, traçada per on passa la riera de Sant Andreu.

En total foren 2500 vivendes alçades entre 1962 i 1964, de les quals 1517 corresponien a l’Obra Sindical del Hogar. Franco visità l’indret a tres quarts de dotze del migdia del 26 de juny de 1963 després d’haver anat al polígon de Montbau, segons el meu parer molt més innovador i complert, mentre el de la Guineueta, més enllà de la velocitat a l’hora d’executar-lo, llueix encara infinites problemàtiques, de la mala qualitat dels materials a la ubicació del conjunt, dedicat a Roberto Bassas, un camisa vieja barceloní.La decisió d’emplaçar-lo per sobre del passeig de Valldaura, que té aquest nom des de 1927 perquè en essència és la carretera de Fogars de Monclús a Cornellà des de la seva inauguració el 1878, fou una jugada de curt termini i una catàstrofe de llarg respir perquè a la dècada dels seixanta l’actual plaça de la República, abans de Llucmajor, i la via Favència no tenien el pes del que poden presumir a la nostra contemporaneïtat.

Aquest fet pot detectar-s sense gaire ensurt mentre caminem per la zona, convertida, sense art de màgia, en un cub tancat en sí mateix, quelcom beneficiós des de paràmetres presents, doncs a vegades dóna la sensació d’anar per una súper illa avant la lettre, res estrany perquè a Barcelona hi ha molts barris sense gens circulació de vehicles, donat que aquests solen apostar per grans vies, en el cas que ens ateny el passeig Valldaura i la via Favència.

D’altra banda, aquest polígon té un mínim verd i la confecció d’un laberint excepte pels seus habitants, qui de ben segur el recorren sense gaire problemes, el que no passa amb qualsevol altre vianant, perdut pel disbarat perpetrat. Abans us he mencionat com la rambla del Caçador és part de la riera de Sant Andreu. Jutjo aquesta informació com a fonamental.

Si s’ignora, el caos augmenta per no comprendre el sentit de la suposada rambla, que ho és per les seves circumstàncies; tot i així a Barcelona tenim tendència a denominar així a un munt d’avingudes sense relació amb el líquid element.

Aquesta produeix desconsol pel seu entorn. Malgrat tenir a la memòria experiències recents, més aviat pèssimes, no es feu res per a esmenar-les. El referent anterior eren les coses del Governador a Verdum, erigides de pressa i corrents a principis dels anys cinquanta per qüestions pràctiques. El 1952 la Diagonal, avinguda dels guanyadors de la Guerra Civil, havia de ser l’epicentre del Congrés Eucarístic, Les Olimpíades de la Dictadura si juguem a comparar la magnitud de grans esdeveniments comtals, i convenia desallotjar als barraquistes. Així fou com es tallà la cinta d’aquells blocs el 1953 i és bastant probable que els responsables sabessin de l’astracanada i la urgència de reformar-los amb el pas de les dècades.

El mateix podria dir-se del de la Guineueta, si es vol més net i funcional malgrat tants errors. El més cafre de veure les propostes del règim és analitzar com prometien equipaments, sempre inexistents. Para a seguir amb els símils podríem anar l’altra punta i comprovar com els monstrs de Bellvitge es posaren allà, en aquells pams de terra venuts per menys de res, sense allò bàsic per a viure en comunitat, tal com ho escrigué Manuel Vázquez Montalbán a Los mares del sur, Premi Planeta de 1979.

Aquesta absència em transporta a un altre relat de perifèria. El polígon del Congrés és exemplar en molts sentits, el que no comportà la plena satisfacció dels seus habitants, els quals ocuparen els interiors d’illa per a dedicar-los a la pràctica esportiva. Què demostra? Que, en general, és la ciutadania la que fa seus els espais, encara més als marges.

A La Guineueta no s’observa la voluntat d’altres barris propers. Tot el dèficit urdit amb la seva creació fou una bona pinta de llança per a la futura consciència de Els Nou Barris que avui són tretze. Hauria de donar vergonya a molts mitjans de comunicació parlar tant de Torre Baró i el 47 sense aprofundir més en aquest detalls, no en va foren tots els homes i dones sense recursos els que reivindicaren amb força durant els estretors de la Dictadura, farts del cinisme de les autoritats i amb agalles per a reclamar places, transport públic, equipaments i fins i tot ocupar un ple municipal la primavera de 1973 junt amb gent del Carmel, acció que derivà en la destitució de Porcioles a mans de l’innombrable gallec després de setze anys d’alcaldia.

A Nou Barris no hi ha un Manolo Vital, tots poden ser-ho fins a ajuntar allò individual per a mutar-lo en col·lectiu. Només així la lluita té ordre, només així poden ensorrar-se els murs de maltractar als aliens al centre com si fossin brossa humana. El més trist és que encara hi ha molt per a fer.