2016. Davant la repetició electoral que s’acaba de celebrar a Espanya, Pedro Sánchez es nega a facilitar la investidura del PP de Mariano Rajoy. És el que li demana el gruix de les veus importants del seu propi partit. Davant aquesta tessitura, el secretari general del PSOE dimiteix i la gestora interna del partit decideix abstenir-se perquè el PP pugui continuar governant. La decisió d’abstenir-se es pren ràpidament i es procura passar pàgina com més aviat millor, la militància del PSOE està, en línies generals, molt molesta amb aquesta situació, a pesar que dins del partit les baronies consideraven que era de sentit comú l’abstenció. Durant molts anys no van escatimar a anar preparant el terreny (i encara amb tot, mai van aconseguir traslladar-lo de manera efectiva i convincent a la seva militància).
Com comento, Felipe Gónzalez i altres veus influents i amb una certa ascendència dins del PSOE de llavors havien estat coent un brou de cultiu procliu a una sort d’entesa entre PSOE i PP. L’ascens de l’independentisme català i l’emergència de Podemos, després de la crisi econòmica del 2008, van ser els factors clau que van detonar aquestes converses sobre la preuada estabilitat que oferiria alguna sort de Gran Coalició: un govern entre PP i PSOE en el qual governés la força més votada i en el qual l’altra, o bé s’integrés d’alguna forma, o bé si més no deixés governar a la força hegemònica, sempre amb predisposició a uns acords de mínims que facilitessin la governabilitat, sense haver de comptar d’aquesta manera amb les forces nacionalistes “perifèriques” o amb les posicions “extremistes” (en primera instància, Podemos).
Aquest tipus de propostes també es van fer en clau autonòmica, per exemple, a Catalunya. Algú s’acorda la sociovergència? Sí, exacte, un govern entre l’extinta (o no?) CIU i el PSC. Els pretextos venien a ser similars: no haver de dependre de forces més petites, més “extremes” i menys estables/estabilitzadores.
Per descomptat, no fa falta ser un linx per a observar que la primera conseqüència d’aquesta mena de pactes de Gran Coalició és la pèrdua de diversitat en l’espectre polític. L’anul·lació d’unes certes posicions (encara) minoritàries a través d’un pacte entre les forces que, en altres circumstàncies, estarien destinades a confrontar els seus models de societat, no pot sinó desplaçar fora del tauler polític unes certes cosmovisions.
Fins a un cert punt, un pot mostrar-se comprensiu amb la Gran Coalició en determinades circumstàncies. Per a mostra un botó: davant l’ascens imparable de l’extrema dreta alemanya que encarna l’AfD, la dreta conservadora tradicional de la CDU (més o menys, l’equivalent al PP a Alemanya) intenta pactar amb l’SPD (PSOE) per a tancar-los el pas.
En tot cas, fins i tot encara que considerem que aquest tipus d’acords es fan per a evitar un mal major, no deixa de ser cert que es perd bastant de la (poca) riquesa de matisos prèviament existent. De fet, tal vegada, la tebiesa de determinades posicions ha anat alimentant l’extremisme d’unes altres: la política no sols pot ser contenció, ha d’haver-hi una vigorosa proposició.
No obstant això, la situació d’Alemanya no és del tot homologable amb Espanya. En primer lloc, a l’acabament de la Segona Guerra Mundial, les forces democràtiques que emergeixen a l’Alemanya derrotada estan totalment desvinculades del nazisme, no hi ha línia de continuïtat i la CDU, per molt conservadora que pugui arribar a ser en determinats suposats, mai s’ha sentit còmoda amb alguns posicionaments propis de l’AfD perquè no està disposada a blanquejar o desdramatitzar (almenys de moment) determinats elements del Tercer Reich.
En canvi, a Espanya VOX és ja en si mateix un partit escindit del PP però amb una continuïtat evident: si potser VOX radicalitza i intensifica determinats plantejaments del PP, però els punts de discrepància són escassos. No és tan evident el salt entre VOX i PP com ho és entre AfD i CDU. Si algú té dubtes sobre aquest tema, és tan senzill com observar la història recent: el PP no ha tingut molt d’inconvenient a pactar, quan ha estat necessari, amb VOX. I sí, és cert, no fa falta ser iguals, ni tan sols molt semblants, per a pactar en política, però també és veritat que hi ha determinades línies difícils de sobrepassar, i aquestes línies no semblen existir entre PP i VOX.
O almenys ha estat així fins ara. Davant l’inici del segon mandat de Trump, el tauler geopolític s’ha mogut. El posicionament del nou president dels EUA respecte a l’OTAN, el seu allunyament d’Europa i la seva entesa amb Rússia, així com la seva forta política aranzelària (sobretot, amb el Canadà, Mèxic, la Xina i la Unió Europea), han deixat en xoc i estupefacta a Europa però, de forma molt especial, a la dreta conservadora europea.
Habitualment pro-EUA i, especialment prorepublicans, aquests partits se senten profundament incòmodes davant una política nord-americana que clarament es dirigeix a l’enfrontament i el perjudici, o si més no la indiferència, respecte a les seves nacions. Com defensar la política de qui pot perjudicar econòmicament els teus agricultors o a la teva indústria exportadora?
No obstant això, VOX sí que s’ha mostrat clarament a favor de l’administració Trump. Fins i tot després que s’hagi anat detallant la seva política aranzelària (per a ells, tot és culpa de la Unió Europea i, per descomptat, de Perro Sanxe). I això és un problema per a un PP que no pot obviar aquesta problemàtica, així com tampoc pot permetre’s posar-se de perfil davant el conflicte ucraïnès i altres punts crítics.
Així les coses, l’única taula de salvació del PP, fins ara necessitat del suport de VOX per a poder governar algun dia a Espanya, tal vegada acaba passant per traslladar la pressió al PSOE i tornar a difondre aquest murmuri eixordador. Alguna cosa així com: “pel bé del país, no podem permetre’ns quedar en les irresponsables mans dels extrems o de les forces independentistes”. Sí, la Gran Coalició. Sí, una altra vegada.
Catalunya Plural, 2024 
