L’altre dia discutia amb amics sobre algunes de les diferències existents entre l’extrema dreta actual i, diguem-ne, ‘l’originària’. El debat s’havia iniciat al voltant de si era oportú qualificar com a feixista aquestes noves formacions polítiques o, si al contrari, això només contribuïa a banalitzar el terme o impedir fer anàlisis més encertades sobre les seves característiques. Particularment, crec que hi ha molts elements comuns –glorificació de la força i la masculinitat, menyspreu cap als més febles i cap als diferents, ús de la propaganda i la mentida com a forma de creació d’hegemonia, propostes simples a problemes complexos, etc.–, però que també hi concorren alguns que marquen profundament les diferències, com l’exercici de la violència i el menyspreu del col·lectiu.
Pel que fa al primer, diré que no sóc cap expert i, a més, no ho tinc tan clar. És evident que la formació d’esquadres paramilitars, de tipus camises negres, per a l’exercici directe de la violència sobre aquells que eren considerats els responsables de determinades situacions o simplement enemics, no es troba avui entre les accions dutes a terme per l’extrema dreta. Sí que era així en els grups de neonazis de fa unes dècades, o fins i tot entre alguns grupuscles actuals, però no en les formacions més consolidades, com ara VOX o Aliança Catalana (AC). El meu dubte sobre si això és realment una diferència rau, més aviat, en si podem considerar violència coses com l’assenyalament social constant, la discriminació institucional, els discursos d’estigmatització, els linxaments a través de xarxes socials, etc., que desenvolupen aquestes formacions i els seus seguidors. I és cert que això també és violència però, d’una banda, també existia, encara que adaptada a la seva època, durant els anys dels primers moviments feixistes i, de l’altra, aquest tipus de violència encara, que greu, no va més enllà, és a dir, no acaba per conformar agressions físiques la majoria d’ocasions. Després, encara que amb dubtes, mantinc que aquesta pot ser una de les diferències més significatives entre extremes dretes del passat i del present.
La segona em sembla més important i, a més, em sento més còmode en la seva defensa. I és que l’extrema dreta, tant d’abast espanyol com català, és profundament neoliberal. Només cal fer una ullada als seus programes electorals per ser testimoni que es troben més a prop de les propostes de Margaret Thatcher que de les de Mussolini. Les extremes dretes, diguem-ne clàssiques, no eren individualistes, ni tan sols liberals. La forma d’organització politicoeconòmica per la qual optaven aquestes organitzacions era la de l’Estat corporativista, és a dir, una via intermèdia entre el capitalisme liberal i el comunisme, per això rebés també el nom de tercerista, on el conflicte de classes s’hauria superat a través de l’articulació orgànica de la burgesia i la classe obrera al si de l’Estat. Aquest passa a esdevenir el veritable protagonista de la vida de la nació, ordenant i determinant la totalitat dels aspectes de la vida política, cultural i econòmica de la societat sobre la qual actua.
Tot i tots quedaven subordinats a l’Estat, fent desaparèixer les diferències individuals, per això el paper de les masses o dels uniformes, així com l’organització seudomilitar que restringia els moviments i les capacitats de les persones i les sotmetia a la voluntat d’un Estat encapselat per les seves elits. Res d’això apareix a les propostes de VOX o Aliança Catalana, encara que sí a altres organitzacions d’extrema dreta. El projecte de VOX/AC és un projecte netament neoliberal, on l’únic element que actuaria com a base comuna d’una possible organització politicoeconòmica serien aquells vinculats al nacionalisme més carrincló i etnicista, com l’idioma, la religió –o millor, el rebuig cap a altres religions–, la sublimació de la familia, dels valors tradicionals, de la vida rural, etc., però actuant, sobretot, com a embolcall simbòlic d’una profunda i extrema visió individualista i capitalista, allunyada totalment de qualsevol vel·leïtat col·lectivista, encara que aquesta es trobés mediada per l’aparell estatal.
El principal element del programa electoral d’aquestes formacions no és fusionar la nació amb l’Estat, sinó aconseguir que impere la llei del més fort. I, per això i en base a l’embolcall simbòlic anterior, proposen l’eliminació de la progressivitat fiscal, el foment de les polítiques d’emprenedoria, la privatització de serveis essencials com la sanitat, l’educació, l’atenció a les diferències, etc. Han comprès que, per destruir tots els elements que conformen la realitat material d’una societat, no poden actuar directament i amb traïdoria, sinó a través de la criminalització de l’altre, a qui responsabilitzen de tots els mals, i l’exacerbació dels valors identitaris, que mai no interferiran en el nou imperi.
Són, per tant, promotors de la llei de la selva, de cert darwinisme social amagat sota el paraigua d’una falsa homogeneïtat cultural que és instrumentalitzada amb el objectiu de monopolitzar la decisió sobre els espais de poder a què accedirien els diferents actors socials. Identitat i poder serien, així, dues cares de la mateixa moneda. Aquest tipus de societat porta, en si, la llavor de la destrucció, ja que només mitjançant la compartició de referents socials comuns i solidaris és possible el manteniment de qualsevol societat. Si no, mirem el mirall nord-americà. Ja ho va advertir l’historiador anglès Tony Judt, “una vegada que deixem de valorar més allò públic que allò privat, segurament estem abocats a no entendre per què hem de valorar més la llei que la força”.
Catalunya Plural, 2024 
