Un dels indrets més icònics de la perifèria barcelonina, és, sens dubte, la plaça de la República, abans de Llucmajor com a fita de tot el nomenclàtor dedicat a les Balears des de l’apeadero de la Meridiana.
La plaça és important perquè s’hi creuen dues artèries de pes com son la via Júlia i el passeig de Valldaura. La peça que corona el conjunt és una demostració de com, en Democràcia, les simbologies polítiques referides a l’esquerra han d’anar als marges per a sedar el centre i no causar majors molèsties.
Això no és pas res nou, de fet un dels seus principals impulsors fou Pasqual Maragall, qui inaugurà l’àgora el 1990, poc abans dels Jocs. No sabem si l’aleshores alcalde medità molt sobre el sentit de lloar la República en una ubicació tan distant i col·locar a la mateixa fins i tot el medalló a Pi i Margall, ara mateix més aviat invisible per aquesta estupidesa comtal de places rotonda, quelcom per sort superat en breu a plaça d’Espanya, que canviarà el seu rostre amb motiu del centenari de l’Exposició Internacional de 1929.
Mudar aquesta entrada a Montjuic serà un encert. El que atordeix és justificar la inversió pel segle transcorregut d’aquell esdeveniment, en realitat catapultat per catalanistes de dreta i organitzat per una dictadura, sens explicar res a la ciutadania i el mateix passa a l’extraradi amb aquesta abundància de simbologia progressista, omnipresent en aquests paratges, fins al punt que servidor intueix, sobretot per experiència, com la col·locació de monuments i altres derivats és més aviat una politització induïda.
Ho demostraria com, després de deixar enrere la cèlebre estàtua, accedim al parc de la Guineueta i donem amb una espècie de placa que recorda la lluita de republicans i republicanes de Nou Barris, remembrança digníssima a més d’hipòcrita. Primer perquè quelcom així hauria de figurar als setanta-tres barris i segon perquè el 1936 els Nou Barris, que no existien com a tals, no es caracteritzaven per la seva posterior bonança demogràfica.
Però bé, dóna igual i no està escrit que els polítics hagin de ser coherents amb el passat, que solen manipular com volen en funció de x beneficis segons l’època, com si fos un calaxi de sastre fantàstic per a cosir i descosir.
Avui hem vingut aquí a comentar una mica del parc de la Guineueta. En anteriors entregues visitàrem l’il·lustre Mental i els polígons de l’entorn. El parc és, potser, la millor consecució pel barri i ens agrada, també per com es configurà a les seves més de sis hectàrees, abans un barranc i llera dels torrents de Valent i Canyes.
Tot investigant sobre aquesta extensió recordo romandre fascinat per la lentitud de l’elaboració del projecte com per la seva precocitat, plantejada a una data tan remota com 1917, inaugurant-se aquesta petita meravella concebuda per Joaquim Casamor l’any 1971.
Com és un vell barranc és normal contemplar aquests metres com una divisòria geogràfica. De fet ho és, doncs separa la Guineueta de Verdum des dels seus laterals, mentre de sud a nord les fronteres són unes altres, en realitat ben aconseguides des de aquesta tradició de la zona i gran part de Barcelona, consistent en teixir espais peatonals o gairebé entre vies amb molt trànsit rodat, com aquí passa amb la via Júlia i la Favència.
El parc, amb caminets i un munt de recurs lúdics pels seus usuaris, s’ha imposat, i no sabeu com em disgusta tirar de cert tòpics, com un veritable oasi entre l’estridència de motors.
Les seves fites son dues composicions artístiques. La Guineu, emblema del barri, tafaneja per aquests vers prats des de 1971. La rubricà Julià Riu. El seu facetat de cert toc cubista potser ens anuncia el seu pertànyer a qualsevol racó del voltant, amb vàries excepcions, doncs el territori sol tenir aquest animal com a bandera, però les cròniques i els veïns no tenen a ningú d’aquesta espècie a la retina, mentre si conserven la memòria de les gegantines rates que inundaven tot aquesta futura gespa durant els anys seixanta.
La guineu és estatica, així com el segon protagonista, Blas Infante, tan sols emplaçat junt amb les vuit columnes truncades que representen a les províncies andaluses des de 1995, mentre aquests llueixen des de l’any de la victòria socialista, el 82 de Felipe González.
5. Valldaura i Favència, dos fronteres del parc de la Guineueta
Gran nombre dels immigrants que recalaren a la Guineueta durant la primera gran onada dels cinquanta/seixanta eren andalusos o gallecs, causa de honorar als d’avall amb certa negligència pels d’amunt, però no s’inquietin, no fou amb cap tipus de mala llet, més aviat oportunisme d’instant històric.
El parc en si no és mereixedor de gaire crítica. La ciutadania l’ha fet seu, dóna la sensació d’estar ben cuidat i va ple de vida, el que no significa un festival ni disbarats arreu, sino harmonia amb el paisatge en funció de les hores del dia, equilibri entre generacions i una funcionalitat positiva que podria ser-ho més encara si a Barcelona, més on ens trobem, s’entengués d’una maleïda vegada com els monuments no han de ser pedres silents. Sense parlar, amb la seva sola presència, serveixen de ben poc, doncs la manca de pedagogia és un abonament per a desinteressar als habitants, que jutgen tot aquest repertori com a mobiliari urbà , quan hauria de ser font d’educació i una bona forma de fomentar barcelonisme des de la pluralitat, si bé no convé descartar, si ens centrem en aquesta legislatura, que la inacció en aquest sentit es correspongui amb la vessant lacònica de l’alcalde, llest per no parlar de més, fins al punt que pocs se’n recorden d’ell i això, paradoxes, pot garantir-li la victòria de 2027.
Catalunya Plural, 2024 
