Entrevista original publicada a LaMarea.
Des de fa cinc segles, el món ha estat dominat per un sistema que ha modelat les relacions econòmiques, polítiques i culturals a escala global. Més enllà de ser simplement un model econòmic, el capitalisme ha funcionat com una maquinària expansiva basada en la guerra, el saqueig i l’acumulació infinita de riquesa. Aquesta és la premissa central de La fi de la Megamáquina, publicat al castellà per Icària Editorial, on Fabian Scheidler analitza la modernitat no sols com un procés de desenvolupament, sinó com una estructura de poder que s’ha mantingut a través de la violència i el control ideològic.En un moment de creixent militarització, crisi ecològica i desmantellament de l’Estat del benestar, Fabian proposa una lectura crítica del present i obre el debat sobre quin tipus de societat volem construir per al futur.
Per a començar, utilitza la metàfora del concepte Megamáquina per a descriure el sistema global imperant. Podria explicar en termes generals quins i en què consisteix aquest concepte?
La Megamáquina és una metàfora d’un sistema social que va emergir fa aproximadament 500 anys i que avui es manifesta en el que anomenem capitalisme. No obstant això, el capitalisme no és només una economia, sinó un sistema que també és polític, ideològic i militar.
Es basa en tres pilars fonamentals: l’acumulació infinita de capital, que implica un cicle sense fi de guanys i reinversió. L’Estat modern, que no és una entitat separada de l’economia, com a vegades es pensa, sinó que ha evolucionat juntament amb l’acumulació de capital; i el poder ideològic, que és essencial per a legitimar un sistema basat en l’explotació i la violència. Des de l’inici de la modernitat, Occident ha desenvolupat un mite de superioritat: en el passat, es parlava de l’única religió veritable (el cristianisme), després de civilització versus barbàrie, després de desenvolupament i subdesenvolupament, i avui de «valors occidentals». Tot això ha servit per a justificar la colonització i el domini global.
En molts aspectes, la seva anàlisi coincideix amb el marxisme o amb la teoria del sistema-món de Wallerstein. Quines diferències destacaria en el seu enfocament?
Marx i Wallerstein són essencials per a entendre el capitalisme i la seva expansió global, però jo intento ampliar el seu enfocament incloent elements que sovint són subestimats, com la cultura, la religió i la guerra. Marx va parlar de l’acumulació primitiva, com l’encerclament de terres comunals, però no tenia accés a dades històriques sobre com el complex militar-industrial va ser fonamental en el naixement del capitalisme. Per exemple, les armes de foc, finançades pels banquers, van jugar un paper clau en l’expansió colonial i en la consolidació del poder dels Estats.
A més, encara que Marx va criticar l’imperialisme, encara tenia una certa creença en la superioritat d’Occident. Considerava als imperis orientals com inherentment violents, alguna cosa que revela la influència del seu context històric.
En el seu llibre parla de tres “tiranies”: la del poder físic, la del poder estructural i la de l’ideològic. Però agrega una quarta, que anomena la tirania del pensament lineal. En què consisteix i com es manifesta en l’actualitat?
La tirania del pensament lineal és la idea que tot en la naturalesa i en la societat funciona sota un esquema de comando i obediència. Aquest model sorgeix en societats altament jeràrquiques, com els imperis mesopotàmic i egipci, on el poder es basa en ordres que han de ser executades sense qüestionament. En la modernitat, aquesta idea es va expandir amb la metàfora de la naturalesa com una màquina, la qual cosa va portar a la visió mecanicista del món en la ciència moderna.
Es va assumir que la naturalesa funciona com un rellotge, amb causes i efectes predictibles. Però avui sabem que els sistemes vius són complexos i impredictibles. La idea que podem «controlar» la naturalesa ha resultat desastrosa, com es veu en l’agricultura industrial. Apliquem pesticides per a erradicar unes certes espècies, però destruïm la biodiversitat del sòl. La paradoxa és que, en el nostre intent de dominar la naturalesa, estem destruint la nostra pròpia base de subsistència.
Això em recorda, per oposició, al concepte de biosfera de Lynn Margulis. Podríem dir que la seva visió és una alternativa a la Megamáquina?
Absolutament. La biologia de sistemes i la teoria quàntica han desmuntat el paradigma mecanicista. La vida no és una màquina, sinó un sistema d’interaccions complexes. He escrit un altre llibre sobre això que encara ha de ser publicat, on exploro com necessitem canviar la nostra manera d’entendre la realitat precisament sobre aquesta base.
Ha esmentat el paper de l’Estat en el capitalisme. Com explica que el neoliberalisme afirmi que vol reduir l’Estat mentre el continua utilitzant per a garantir el sistema?
És una fal·làcia pensar que el neoliberalisme busca desmuntar l’Estat. El que realment fa és desmantellar l’Estat del benestar, però enfortint l’aparell repressiu i militar. Des dels anys 80 hem vist un augment de la militarització en paral·lel amb les retallades en drets socials. Alemanya, per exemple, està duent a terme la major militarització des de la Segona Guerra Mundial mentre retalla en benestar social.
El Financial Times ha estat explícit: Europa ha de desmantellar el seu Estat del benestar per a convertir-se en un Estat de guerra. Això no és una contradicció, sinó una estratègia de classe.
En el context de crisi global, es parla molt de «col·lapse» i de la impossibilitat de frenar aquest recorregut *civilizatorio cap a l’autodestrucció. Quines conseqüències té aquest discurs “apocalíptic”?
El problema del *apocalipticismo és que ens paralitza. Se’ns planteja com si només hi hagués dues opcions: salvar el món o que tot desaparegui. És cert que estem superant punts de no retorn, com la fosa de les glaceres, la qual cosa augmentarà el nivell de la mar i farà inhabitables unes certes regions. Però això no significa la fi del món, sinó que necessitem reorganitzar les nostres societats. Estem en una transició caòtica, i aquí és on els moviments socials poden intervenir. Cada crisi obre oportunitats per a triar: continuem invertint en militarització o impulsem una transició social i ecològica?
A diferència d’altres autors crítics, vostè no considera la revolució en el sentit clàssic del terme com una possible sortida al mal pas en el qual ens trobem.
Perquè la història mostra que les revolucions nacionals acaben aïllades i atacades pel sistema global. El segle XX ens va ensenyar que transformar el capitalisme d’un dia per a un altre no funciona. En lloc d’una revolució sobtada, necessitem una «revolució a llarg termini» que transformi les nostres institucions.
Alguns afirmen –particularment aquells que defensen la teoria del acceleracionisme–, que la tecnologia ens salvarà. Es parla d’energia de fusió o intel·ligència artificial com a solucions. Què opina?
És pensament màgic. Es diu que la fusió estarà disponible «en unes dècades» des de fa 70 anys. A més, la intel·ligència artificial ja està augmentant el consum energètic a nivells insostenibles. Google i *Amazon han abandonat les seves metes climàtiques per culpa de la *IA. La tecnologia no és la solució: sense un canvi en el sistema, només agreuja els problemes.
Última pregunta: estem veient un consens generalitzat per a incrementar notablement despesa militar a Europa. Com encaixa això en la lògica de la Megamáquina?
El que estem veient és la fi de l’hegemonia occidental, i Occident no l’accepta. els Estats Units i Europa han perdut poder global, i la seva resposta és la militarització. En comptes de buscar un paper diplomàtic, s’embarquen en una espiral autodestructiva. Estan desmantellant el seu propi Estat de benestar, però ni tan sols aconseguiran ser una potència militar real. És un procés absurd i suïcida.
Catalunya Plural, 2024 
