Cal defensar el periodisme

Si arribem a la conclusió que un dels projectes de la nova reacció postimperial és acabar amb la comunicació hem d’establir que cal defensar el periodisme de totes totes. El poder realment existent ha aixecat la llebre i no se’n amaga: el periodisme lliure és l’enemic en el nou estat de coses que es proposa. Fa tot just uns dies que el govern nord-americà ha retirat el finançament a la ràdio pública Voice of America, un servei públic mundial de radiodifusió fundat al 1942 per a combatre el nazisme i promoure la democràcia americana. La Casa Blanca, a més, estudia si d’aquí a no res prohibeix l’assistència a les rodes de premsa presidencials a l’agència Associated Press, una de les més importants del món.

Dir que les llibertats democràtiques d’un país s’aguanten sobre la lliure d’expressió i la llibertat de premsa sembla grandiloqüent.  Però preneu a l’atzar una societat qualsevol d’arreu del món i examineu si les seves lleis recullen i respecten el dret a la lliure circulació d’informació: si no és així es tracta d’un indret on fallen llibertats fonamentals. Es podrá argumentar que aquestes llibertats són relatives però hi ha prou amb fer una prova del nou elemental: si s’hi publica una crítica al poder imperant immediatament apareix un fet repressiu o limitatiu de la llibertat d’informació. La llibertat propia de la democracia i la garantía dels drets humans están sempre i inevitablement vinculades a la llibertat informativa i el dret a la lliure expressió, per qualsevol mitjà.

El poder de la tecnooligarquia neoliberal està fent provatures per veure quin és el grau d’intimidació que les intencions antiinformatives susciten. Es tracta de la posada en pràctica de “la doctrina del shock” teoritzada per Naomi Klein; quina i quanta és la resistència que les societats democràtiques són capaces de presentar davant una ofensiva contra les llibertats i els drets basada en una suposada defensa d’un hipotètic bé superior, sigui aquest la pau, la prosperitar o la llibertat individual.

Hem, doncs, de defensar el periodisme com a part fonamental del sistema de llibertats en el qual vivim i per això cal que aprenguem a apreciar-lo i argumentar el seu valor a partir de realitats i qualitats que ens poden passar per alt. El que segueix són punts a tenir en compte per a una reflexió.

UN SERVEI PÚBLIC QUE NINGÚ MÉS NO FA. Cap altra activitat humana no fa allò que el periodisme realitza, i que és una tasca imprescindible per a una vida social organitzada i civilitzada. Explica el que passa al carrer, explica a tothom el que passa i perquè passa el que passa. Ho fa no per a servir cap interès de part sinò perque fer-ho és d’interès públic i general. Amb un mètode determinat i el propòsit d’esbrinar la veritat investiga els fets que són d’interès públic i posa els resultats al servei de la ciutadania, de manera oberta i pública i sense oferir-los a cap altra institució o grup de manera particular. Aquesta singularitat del periodisme fa d’ell un element tan poderós i alhora tan feble perque es basa en la recerca de la veritat i el coneixement públic d’ella per a l’interès de tothom, sense cap altre condicionament o determinant. Servei públic i independencia singular són bens del periodisme que la societat ha de protegir.

EL “QUART PODER”, ELEMENT DE VIGILÀNCIA I CONTROL DEL SISTEMA DEMOCRÀTIC. Al periodisme se l’ha anomenat “el quart poder” en al·lusió als altres tres poders propis de la societat oberta: legislatiu, executiu i judicial. A diferencia dels altres no s’exerceix des de cap institució sinò que és un poder moral, el que vol dir una “auctoritas” que depèn de la credibilitat, de l’acceptació del públic i de la valoració que la ciutadania fa del seu servei singular. Això fa del periodisme un ens sempre dependent de l’opinió pública, i precisament és la seva capacitat d’expressió i resposta a partir de i davant l’opinió pública el que li proporciona la seva qualitat de vigilancia i control del sistema. Cap altre fenòmen social fa aquesta funció.

EINA DE FOMENT DEL PLURALISME. En tant que el periodisme és un réflex del pluralisme social constitueix llavor de foment d’aquesta diversitat. Les diverses opcions polítiques i socials ocupen el seu lloc mitjançant els canals disposats per la societat oberta però és el periodisme el brou de cultiu del qual neix el pluralisme. Sense pluralitat no existeix societat oberta, sense periodisme, que expressa aquesra pluralitat amb totes les seves contradiccions, el pluralisme es marceix i disminueix fins arribar al monolitisme propi de les societats autoritàries. El periodisme és un agent, també singular, de prevenció del monolitisme, i les societats autoritàries, siguin l’Espanya franquista o la Rússia anterior a la “glasnost” de Gorbatxov, han hagut d’experimentar la pluralitat expressada o provocada per la premsa per a poder evolucionar.

VEU DELS QUI NO TENEN QUI ELS ESCOLTI. La premsa ha estat sempre l’altaveu dels qui no tenen veu. Com a mínim des que Charles Dickens va inventar el reporterisme social: les seves novel·les sobre la infancia desvalguda van ser la cristalització del periodisme que va fer relatant les desventures de la infancia reduïda a la miseria quan una descomunal immigració del camp a la ciutat va fer de Londres un paisatge social d’espant. Al nostre país un periodisme social va resistir sota el franquisme i va prefigurar la premsa democrática posterior. Noms com Josep Maria Huertas Clavería, Josep Martí Gómez, Jaume Fabre, Joan Josep Caballero, Andreu Claret o Manuel Campo Vidal, entre tants d’altres, passaràn a la historia com als homes que van esdevenir la veu dels sense veu des de les pàgines de la premsa. El periodisme ha fet entre nosaltres una tasca social sense la qual no hauria hagut evolució social.

FOMENT DE LA SOCIABILITAT. La comunicació comunica: posa idees en comú. La informació in-forma, dóna forma a la propia concepció i consideració de les coses. Comunicació i informació són dues virtuts publiques que fomenten la sociabilitat als col·lectius humans. Sense informació no és possible actuar de manera intel·ligent, sense comunicació és impossible ocupar el propi lloc a la societat. La missió tradicional del periodisme ha estat informar, entretenir i formar, tot articulant el desplegament de les virtuts publiques socials. Allà on hi ha un déficit d’informació hi ha inevitablement un déficit de qualitat de vida social.

PROMOCIÓ DEL PENSAMENT CRÍTIC. El periodisme és el primer factor de promoció del pensament crític. Una informació, si està ben construïda, ha de respondre a les preguntes de què, qui, quan, on, com i perquè. La capacitat de respondre a aquestes preguntes relatives a un fet és característica del bon periodisme, però també del pensament crític en general. El periodisme ensenya i ajuda a les persones a encarar la realitat tot fent-se les preguntes pertinents per a construir un criteri i per això és l’escola elemental de la bona ciutadania. Cap altre element social i institucional que no sigui el periodisme s’encarrega a les nostres societats de promoure el pensament crític sobre el qual es construeix no només la consideració de l’actualitat sinò la ciencia i el coneixement en general.

PIONER DE L’ALFABETITZACIÓ. L’alfabetització que es va iniciar amb l’escola va abastar una dimensió generalitzada gràcies a la premsa. Els fulletons populars que es venien a les botigues de queviures van dur la lletra impresa a minyones i mestresses de casa i els diaris informatius van abastar a burgesos i proletaris alfabetitzats. La impremta va dur la paraula impresa arreu però va ser la premsa la que va desenvolupar en la pràctica els drets que invent de Gutenberg contenía en potència. La modernitat il·lustrada va començar en realitat amb la difusió popular de la premsa informativa i els grans moviments socials del segle XIX comencen sempre amb un fet periodístic.

CAL UNA NOVA ALFABETITZACIÓ INFORMATIVA. No és només la gran digitalització la que ha causat la desafecció de la lectura generalitzada sinò la desacreditació de la cultura i el desinterés per l’actualitat. No és que l’entreteniment s’hagi emparat de gran part de la comunicació –sempre ha estat així—sinò que la difusió d’informació i coneixement ha estat reemplaçada per un entreteniment de nou encuny que fomenta l’individualisme i el narcisisme. Als joves els resulta estranya i gens atractiva l’actualitat i això fa que es desenganxin de les preocupacions col·lectives que van més enllà del seu interés personal. Només el periodisme pot rellançar i encapçalar una nova onada d’alfabetització col·lectiva com a front de lluita contra el individualisme, el narcisisme i la insolidaritat.

EL PERIODISME DE QUALITAT ÉS CAR. El periodisme es diu així perquè va nèixer com a difusió periòdica de notícies. Una cosa eren les cròniques o referències aïllades dels fets i una altra la institucionalització del subministre d’informació a la ciutadania, sense restriccions, de manera regular i freqüent. Aquesta periodicitat del periodisme fa que la seva producció sigui cara: aconseguir que cada dia, cada setmana, o cada hora, com a la ràdio i la televisió, es publiquin informacions rellevants i veraces té un cost regular i sovint elevat. La bona informació és original, el·laborada, contrastada, i això representa un esforç en hores de treball i si cal en viatges i despeses vàries, més si es fa en equip. Els diaris i les agències han el·liminat les corresponsalies internacionals i els enviats especials ja no sovintegen. El periodisme de qualitat, realitzat amb la producció adeqüada, és car, i les restriccions fan que els periodistes restin reclosos a les redaccions, limitats a tirar mà de la xarxa. El resultat de tot això és el periodisme planer, fins i tot vulgar, que ens ve a visitar a les pantalles. Pocs mitjans hi ha que aixequin notícies originals i les portades s’assemblen inquietantment les unes a les altres. No es tracta només de costos i de que els diaris arrosseguin uns endeutaments insuportables, és que els mitjans depenen cada cop més d’institucions bancàries que condicionen les seves línies informatives. No hi haurà periodisme independent sense finançament suficient, i aquest déficit posa en perill no només la informació sinò la mateixa existencia del periodisme digne de tal nom, tan afeblit que qualsevol interés extern se’n pot emparar.

ELS ENEMICS DEL PERIODISME NO SÓN NOMÉS ELS AUTÒCRATES. El poder tecnooligàrquic que es disposa a governar el món s’ha demostrat enemic del periodisme i per tant de la democracia. Fins ara crèiem que els enemics eren coses com la publicitat, els agents de premsa o els peons de govern distribuïts arreu com a executors de l’arbitrarietat. Però ara els poders autocràtics han declarat la guerra obertament a la informació lliure, de manera que aquesta amenaça és un repte dirigit directament contra les llibertats cíviques i els drets humans. El problema, per tant, és que aquesta declaració de guerra donarà ales a imitadors apareguts arreu de les estructures de govern i les empreses. Es comença per no permetre preguntes a les rodes de premsa, es continua vetant l’accés dels mitjans desafectes a les informacions i s’acaba ofegant econòmicament als qui no acaten les imposicions. Jeff Bezos ha cuitat ràpidament a proclamar la seva no bel·ligerància amb el poder tecnooligàrquic però a l’altre extrem del món el règim de Putin manté Russia Today com a un mitjà de contrainformació força eficient que fomenta les simpaties cap al seu règim oposat a qualsevol forma de socialisme que es pugui concebre. Hi ha molts minitrumps i miniputins emboscats arreu del teixit social que esperen la seva oportunitat, i només hi ha una arma per fer-los front: publicar la veritat i donar suport a l’acció informativa democrática del periodisme, al qual cal ara defensar dels seus enemics de sempre i dels que apareixen amb més força.

Nota bene: a l’anàlisi anterior sobre comunicació, titulat “Objectiu, acabar amb la comunicació”, aquest periodista acabava dient que “I després aniran per l’escola, fent que implosioni des de dins mitjançant una trinxara entre alumnes i professors”. Ja hi són: el govern americà ha decretat la supressió del departament federal d’educació.