Patricia Franquesa, directora de cinema i productora catalana que va començar la seva carrera a Tel-Aviv abans de tornar a Barcelona i cofundar Gadea Films, presenta el seu segon llargmetratge documental Diari de la meva sextorsió, en la que reconstrueix una experiència personal traumàtica.
Tot va començar quan li van robar el seu ordinador portàtil a Madrid. “Dos mesos després, vaig rebre un correu d’un desconegut exigint 2.400 dòlars per no difondre fotografies íntimes trobades al dispositiu. En negar-me al xantatge, l’agressor va enviar les imatges als seus contactes”, iniciant un calvari que Franquesa va decidir explicar al cinema.
El resultat és un thriller documental de 60 minuts que combina sensibilitat i honestedat per narrar la seva angoixa davant d’un sistema judicial que semblava incapaç de protegir-la. A través de missatges, correus i vídeos personals, exposa una realitat digital cada cop més comuna, ja que els casos de sextorsió han augmentat de 1.961 denúncies el 2018, a 4.460 el 2023.
Tot va començar quan li van robar el seu ordinador portàtil a Madrid. Dos mesos després, va rebre un correu d’un desconegut exigint 2.400 dòlars per no difondre fotografies íntimes trobades al dispositiu
Després de la seva estrena al festival SXSW d’Austin, el documental ha recorregut importants certàmens internacionals com Hot Docs, Seattle International Film Festival i DocsBarcelona, amb properes projeccions previstes a l’International Documentary Festival Amsterdam.
Produït per Gadea Films i Ringo Media, amb el suport de 3Cat, ICAA i ICEC, aquest treball no només narra un trauma personal, sinó que contribueix a visibilitzar un problema creixent, ajudant altres persones a trencar el silenci sobre el ciberassetjament sexual.
P: Què t’ha portat a documentar la teva sextorsió? Per què produir un documental sobre el cas que vas patir?
R: Primer, perquè enregistrar tot el que podia era tenir proves per a la policia. Volia entendre físicament quin era el rastre que portava al crim.
El 2 d’agost, quan m’adono que això ha de ser una pel·lícula, estava escrivint l’email dissuasiu que em va recomanar la policia. Quan vaig trucar a comissaria em van dir que imprimís tots els emails. La policia no em va donar gaire esperança i em van recomanar escriure un email a tots els meus contactes per advertir-los que no obrissin correus sospitosos.
Quan vaig començar a investigar, vaig descobrir que això estava passant arreu. La idea de fer la pel·lícula va ser un mecanisme de defensa psicològica. Era la meva manera de prendre control sobre la situació i informar a la gent del que m’estava passant.
P: Un cop has transitat tot el que vas patir, la Patricia d’abans i la de després són diferents?
R: Em van robar l’ordinador i em demanaven diners. No m’ho podia creure. Aquest any estic fent bastant promoció sobre seguretat digital per a instituts i universitats. M’he adonat de l’enorme bretxa que hi ha entre el sistema que ens ha de protegir i el sistema tecnològic que avança a una velocitat molt alta. M’encanta la tecnologia. El problema és que mentre la tecnologia avança, més gent la utilitza per a benefici propi, com robatoris o xarxes de material pornogràfic de menors.
La justícia espanyola i en general és molt lenta. La policia no està preparada i sempre va per darrere de l’avenç tecnològic. Em preocupa si algun dia aquesta situació s’invertirà, però sembla que no, perquè cada cop la bretxa és més gran. La Patricia d’abans i després ha canviat en la consciència sobre l’entorn tecnològic, la seguretat i les necessitats que tenim com a ciutadans de sentir-nos protegits. L’horitzó tecnològic és molt bonic, però hi ha molts forats negres pels quals no s’estan trobant solucions.
P: En el documental es veu que no vas tenir gaire ajuda de la policia per descobrir qui eren els extorsionadors. Què els queda a les víctimes que no reben ajuda? Quin és el següent pas?
R: Han detingut els lladres, però la policia no ha establert el vincle entre els lladres i el hacker.
P: El dia d’avui això continua així?
R: Sí, no ha canviat res.
P: Per a les persones que no poden fer un documental, quin és el següent pas? És només esperar?
R: No, de cap manera. El documental mostra tots els passos a seguir. Un és clarament no pagar. També no contestar i demanar ajuda. Recordo molt bé que hi va haver uns minuts de “què faig?”, perquè algú m’estava demanant bastants diners per anunciar coses meves on apareixia la meva cara.
Aquest any vull anar a escoles. L’altre dia vaig mostrar la pel·lícula a unes escoles a França, i va ser molt bo perquè vam preguntar a l’inici si algú coneixia el concepte de sextorsió. D’uns 100 nens i nenes, només dos van aixecar la mà, és a dir, un 2%. Després de la pel·lícula vam passar d’un 2% a un 100%.
És violència digital que en aquest cas es diu sextorsió. La qüestió és parlar del que està passant, perquè és bàsicament una manipulació psicològica. Si et passa amb 20 anys, més o menys pots fer alguna cosa, però si ets menor, tens molt menys recorregut emocional i moltes menys eines per identificar que això és violència i demanar ajuda.
No s’ha de contestar. És com un joc, és violència, una manipulació molt psicològica. No accedir a cap comunicació, demanar ajuda a algú, i clarament s’ha d’entrar en el sistema policial, perquè la policia ha d’entendre que això és una epidèmia i cada cop hi ha més casos. Això em va passar el 2019, però ara han avançat i hi ha policia digital. Em van dir que són poca gent, així que com més casos es denunciïn, més recursos hauran de destinar.
El problema és que quan un altre usuari té accés a les teves dades, com fotos o el que sigui, ja no són teves. El marge de temps en què actuen la policia i la justícia és tan petit comparat amb la rapidesa d’aquestes violències, que bàsicament es tracta de generar un sistema de suport. Em van dir que cada cop els xantatges són més sofisticats i busquen el punt feble d’un usuari.
P: Si poguessis donar un consell a algú que està passant pel mateix que tu el 2019, seria que demani ajuda primer i que no cedeixi?
R: Exacte. No complicar-s’ho i demanar ajuda. Que potser demanar ajuda és enviar un missatge a una persona. Per tenir suport. Potser aquest suport que es necessita en aquell moment. La pel·lícula és Pati i Moni. Necessitem una Moni (persones de suport), en un cas de violència digital.
P: Com et vas sentir durant aquest període d’extorsió, durant la realització del documental i després? Com ha estat la teva evolució emocional?
R: Tot continua igual, excepte que ara tinc moltes “Monis”, i a través d’exposar el meu cas, cada cop tinc més suport. Ara el meu altaveu és molt més gran, si el hacker fa qualsevol cosa, tinc els mitjans. En una escena de la pel·lícula, em va dir: “Ara et sents empoderada?” I vaig respondre: “No, em sento més exposada”.
Ara molta més gent sap i ha vist el que m’ha passat. Jo hauria fet una pel·lícula d’una altra cosa, però vaig haver de fer-ne una sobre aquest cas per ajudar, però llavors hi ha la vergonya i l’exposició. No és només l’exposició de les meves fotos íntimes per internet, sinó l’exposició de la Patri fent una pel·lícula, que podrien dir que era exagerada. Recordo que durant el procés molta gent em deia que no era per a tant. Em sento superexposada, però la moralitat de la pel·lícula, que és demanar ajuda i crear aquest sistema de suport, funciona.
Em sento super exposada, però la moralitat de la pel·lícula, que és demanar ajuda i crear aquest sistema de suport, funciona
P: Per què el documental en primera persona i no amb un personatge fictici?
L’altre dia una amiga de l’escola em va dir que havia vist la pel·lícula i que li semblava increïble que jo afrontés la situació prenent les regnes, publicant les fotos i fent una pel·lícula. “És increïble, però gràcies a que una ha pensat i ha actuat més enllà amb valentia, potser això inspira i dona força a altres per atrevir-se a actuar en situacions similars”, em va dir, i això dona força.
Clarament, havia de ser una pel·lícula en primera persona, ja que crec que la màgia és que li ha passat a la pròpia directora. Es van fer entrevistes i vam buscar altres víctimes, però després em vaig adonar que la màgia és que jo podia explicar el que m’havia passat des de dins. És quelcom molt íntim i m’agradava que l’audiència participés d’aquesta intimitat robada.
La màgia és que jo podia explicar el que m’havia passat des de dins. És quelcom molt íntim i m’agradava que l’audiència participés d’aquesta intimitat robada
P: El hacker al final complia tot el que deia, tens por que et torni a contactar?
Sí, el hacker pot tornar a contactar perquè està lliure. Molta gent em deia que els documentals de Netflix acaben enxampant el dolent, però m’agradava el fet que el dolent estigui lliure: genera un retrat que el sistema judicial i policial no funciona. Això era quelcom que m’interessava molt de la trama oberta.
Estic segura que la persona que em va fer això sap que he fet una pel·lícula. I a més deu estar enfadada. Hem guanyat un premi i estem portant la pel·lícula per tot el món, i clar, això li deu fer més ràbia. Deu pensar: “no m’ha pagat i a sobre té èxit amb la meva extorsió”.
P: En el documental es mostra el teu dubte entre pagar o respondre. Què sospesaves en trobar-te davant d’aquesta disjuntiva?
R: Mai vaig pensar a pagar, però per a mi era important mostrar el punt de dubte a la pel·lícula, perquè crec que molta gent dubta. Clarament vaig pensar a contestar mil coses diferents. Recordo que amb les amigues fèiem moltes bromes sobre possibles respostes, però després tenia tanta por que no volia que sabés més de mi. No volia que sabés ni com escrivia, ni donar-li més informació de la que ja tenia.
Quan vaig fer el pitch final per al finançament a l’ISEC de la Generalitat de Catalunya, l’executiu em va preguntar: “Has pensat alguna vegada que el hacker podria veure la pel·lícula?” Exacte, aquesta és la resposta final, que el hacker pugui veure la pel·lícula. Aquesta és la gran resposta.
P: La teva pel·lícula està generada al voltant de tres elements: el documental (tots els correus i documents oficials), arxiu general (imatges relacionades amb el que va passant) i arxiu diari (tu gravant diferents moments). Per què aquesta tècnica?
R: El concepte formal de la pel·lícula el vaig trobar bastant fàcil. Estic contenta perquè la idea original s’ha desenvolupat fins al que és ara. Com puc explicar aquesta pel·lícula amb tots els elements hackejables als quals el hacker podria haver tingut accés? Havia de pensar quin és el meu rastre digital, que és la gran pregunta dels 30 minuts de la pel·lícula.
Tenia tots els documents legals i proves del cas, que era això de “Caso Fotos”, arxius, etc. Tinc el mòbil connectat a Dropbox, així que cada nit el poso en wifi i tinc tot l’arxiu general. Algú podria hackejar i tenir accés al meu arxiu de WhatsApp. M’agrada molt aquest punt de voyeurisme, com si poguéssim espiar els veïns des de la porta.
P: La sextorsió ha crescut molt en els últims anys. Tu tenies les fotos molt amagades. Ara vas a escoles a projectar el documental. Què recomanaries als joves? Que guardin bé el que tenen als mòbils o que no tinguin res?
R: Cap al 2018 o 2019 em van fer una prova mèdica on es veia el meu pulmó i em va semblar molt bonic, semblava l’univers, i vaig fer un vídeo que vaig acabar publicant a Instagram. Fa un any, el vaig tornar a veure i vaig pensar: “quina bogeria posar informació mèdica a Instagram”.
Demà podria haver-hi un nou ciberdelicte que no coneixem. És una pena que els joves hagin de perdre la innocència sabent que poden passar coses dolentes. El món digital cada cop és més estrany. Hem de conscienciar, donar informació i protecció, i això no va de dir als joves que no es facin fotos. La qüestió és: què passa si li envies una foto a la teva parella? Aquesta foto després la poden utilitzar en contra teva. Amb tota aquesta informació, decidir què fer en un món que cada cop es digitalitza més i més ràpid.
Hem de conscienciar, donar informació i protecció, i això no va de dir als joves que no es facin fotos. La qüestió és: què passa si li envies una foto al teu nòvio? Aquesta foto després la poden utilitzar en contra teva
P: Per què la persona que representa el hacker té una veu apitufada?
R: És una veu neutra, no és veu d’home ni de dona. El hacker es feia passar per home. Es referia a si mateix com “ell” i parlava en masculí. Però per a mi la pel·lícula era usuari versus usuària. Molta gent considera la pel·lícula com a feminista o el que sigui. Però per a mi és usuari versus usuari. Un usuari busca el punt fràgil de l’altre usuari per hackejar-lo.
Per a mi era com una veu neta d’internet, que no té gènere, com un androide. És molt psicològic, com la veu d’un ésser tan superior que no té gènere. El primer tast que vam fer de la pel·lícula va ser el 2020 i ja tenia molt clara la veu, perquè era com gairebé la veu de Siri.
P: Com ha estat el recorregut per aconseguir el finançament d’aquest documental? Quina acollida està tenint a escala internacional i nacional?
R: La veritat és que sempre ha estat una pel·lícula molt atractiva, hem tingut molts “nòvios“, fins i tot hem parlat amb HBO i Netflix. El tema del format els preocupava perquè Netflix i HBO són molt mainstream i els costa arriscar. Però per exemple, TV3 va entrar molt de pressa, Movistar també, que normalment no entra en documentals sense haver-los vist abans.
Costa molt finançar cinema a Espanya, i aquest ha estat fàcil, la veritat. Si ho penses, això em passa el 2019, i em trobo sola davant d’un ordinador apostant per aquest format de pel·lícula, que és estrany perquè no hi ha gaires referències… Així que estic contenta també de generar una referència cinematogràfica diferent.
Quan vaig rebre el primer email sobre la selecció de la pel·lícula a South by Southwest, a Austin (EUA), que és un gran festival de ficció i documental, em vaig posar a plorar. Obrir-me a nivell creatiu i emocional i veure que ressona als Estats Units, guau! També ha arribat a la Xina i per a mi és impressionant.
Veure que la gent riu en els moments que he dissenyat perquè riguin, això com a creador et dona una pujada. La història connecta amb tothom, amb americans i amb xinesos. Hem passat per tota Europa. Per Àfrica encara no s’ha projectat i a Austràlia tampoc, però hem estat a tots els continents excepte Oceania.
La història és internacional i el format també, ja que internet parla per a tothom i al final hem aconseguit fer una història que pot viatjar per tot el món.
Catalunya Plural, 2024 
